A l’Àfrica, va dir algú, els morts són negres i les armes són blanques.Seria difícil trobar una síntesi més perfecta de la successió de
desastres que va ser i segueix sent, des de fa segles, l’existència en
el continent africà.
El lloc del món on es creu que la humanitat va
néixer no era certament el paradís terrenal quan els primers
“descobridors” europeus van desembarcar (al contrari del que diu el
mite bíblic, Adan no va ser expulsat de l’edén, simplement mai va entrar
en ell), però amb l’arribada de l’home blanc es van obrir de bat a bat,
per als negres, les portes de l’infern.
Aquestes portes segueixen
implacablement obertes, generacions i generacions d’africans han estat
llançades a la foguera davant la tot just dissimulada indiferència o la
impúdica complicitat de l’opinió pública mundial. Un milió de negres
morts per la guerra, per la fam o per malalties que podrien haver estat
guarides, pesarà sempre menys en la balança de qualsevol país dominador
i ocuparà menys espai en els noticiaris que les quinze víctimes d’un
serial killer.
Sabem que l’horror, en totes les seves manifestacions,
les més cruels, les més atroces i infames, escombra i assola tots els
dies, com una maledicció, el nostre desgraciat planeta, però Àfrica
sembla haver-se convertit en el seu espai preferit, en el seu
laboratori experimental, el lloc on l’horror se sent més a plaer per a
cometre ofenses que crèiem inconcebibles, com si els pobles africans
haguessin estat assenyalats al néixer amb una destinació de cobaies,
sobre les quals, per definició, totes les violències serien permeses,
totes les tortures justificades, tots els crims absolts.
Contra el que
ingènuament molts s’obstinen a creure, no hi haurà un tribunal de Déu o de
la Història per a jutjar les atrocitats comeses per homes sobre altres
homes. El futur, sempre tan disponible per a decretar aquesta modalitat
d’amnistia general que és l’oblit disfressat de perdó, també és hàbil a
homologar, tàcita o explícitament, quan tal convingui als nous
arranjaments econòmics, militars o polítics, la impunitat per a tota la
vida als autors directes i indirectes de les més monstruoses accions
contra la carn i l’esperit.
És un error lliurar-li al futur l’encàrrec
de jutjar als responsables del sofriment de les víctimes d’ara, perquè
aquest futur no deixarà de fer també les seves víctimes i igualment no
resistirà la temptació de posposar per a un altre futur àdhuc més llunyà
el moment de la justícia universal que molts de nosaltres
fingim creure com la manera més fàcil, i també la més hipòcrita,
d’eludir responsabilitats que solament a nosaltres ens caben, a aquest
present que som. Es pot comprendre que algú es disculpi al·legant: “No ho sabia”, però és inacceptable que diguem: “Prefereixo no saber-ho”.
El funcionament del món va deixar de ser el complet misteri que va ser, les palanques del mal es troben a la vista de tots, per a les
mans que les manegen ja no hi ha guants suficients que els ocultin les
taques de sang. Hauria de per tant ser fàcil per a qualsevol una
elecció entre el costat de la veritat i el costat de la mentida, entre
el respecte humà i el menyspreu per l’altre, entre els quals estan per
la vida i els quals estan contra ella.
Desgraciadament les coses no
sempre succeïxen així. L’egoisme personal, la comoditat, la falta de
generositat, les petites covardies del quotidià, tot això contribueix
per a aquesta perniciosa forma de ceguesa mental que consisteix a estar
en el món i no veure el món, o solament veure el que, a cada moment,
sigui susceptible de servir als nostres interessos. En tals casos
solament podem desitjar que la consciència vingui, ens prengui pel braç,
ens sacsegi i ens pregunti a boca de canó: “On vas? Què fas? Qui
et creus que ets?”.
Una insurrecció de les consciències lliures és el
que necessitaríem. Serà encara possible?
