Amb el seu permanent exercici de pensament únic,
l’esquerra ni-ni, que ni transforma quan està en el poder ni s’oposa
quan passa a l’oposició, és el millor abonament per a la irrupció de
l’extrema dreta. Les eleccions com cànon democràtic en el sistema
capitalista de mercat suposen entronitzar un pèndol polític que sempre
torna al seu estat de repòs. El ciutadà dels països més desenvolupats té
una opinió estomagant d’aquesta democràcia-tipus sustentada sobre un
insuls i interminable tobogan de comicis. Urna va, urna ve, entre
eleccions de tots els tipus -municipals, regionals, nacionals i
supranacionals (cas Unió Europea)-, la democràcia es ritualitza com una
carrera de desgast, un viatge a cap part. De la dreta a l’esquerra i de
l’esquerra a la dreta, les rodes de molí amb que combrega el menys
dolent dels règims possibles giren com un Sísif rediviu. I així,
pesadament, amb una jibaritzada democràcia de karaoke, la rutina
representacional corca vides, projectes i il·lusions en forma de fastig
polític i indiferència ciutadana…fins que arriba el llop.
És un disc rallat, un dèjá vu.
D’aquesta forma, tot torna on solia. Canvia una mica perquè tot segueixi
igual. La dreta i l’esquerra se succeeïxen com les estacions de l’any
sense alternar els principis econòmics que basen el seu domini. Els
vicis privats, un fecund tòpic amb diversos segles de rovell, se
segueixen utilitzant per a incubar virtuts públiques. L’oci de l’amo,
l’opulència del ric, l’explotació dels poderosos i el malbaratament dels
agraciats creen treball i riquesa a mans plenes de manera altruista.
Així es justifica el sistema circunvalatori realment existent. Què seria
de nosaltres si els caps es trenquessin! O els bancs. O les
multinacionals. Per això cal rescatar-los amb la pròpia sang si calgués.
A cavall regalat no li miris la dent. Una fàbrica de mines
antipersones, una radioactiva central nuclear, el pressupost per al
mortífer exèrcit, no són armes de destrucció massiva sinó oportunitats
laborals que no cal deixar escapar.
Tot aquest vaivé de màscares i ventrílocs pomposament
intercanviades cada 4 anys condueïx del no-res a la més absoluta
misèria. De vegades s’assagen cavalls de refresc, que a manera de
“terceres vies”, “operacions reformistes” o “upeydes” busquen dinamitzar
el mercat polític en moments d’aclaparament i cansament amb la
introducció d’aquestes “marques blanques”. Però són il·lusions,
miratges, que no aguanten dos assalts. Després, agostat el cicle i
revelat que el rei està nu i no té res que oferir sinó més del mateix,
sorgeix el tercer en discòrdia. L’extrema dreta sempre torna perquè
olora l’espai que ni la dreta ni l’esquerra cobreixen. La dreta simple
per mancar de prospectiva i l’esquerra formal perquè en el seu afany per
a mantenir-se en el pòdium promou una cultura conservadora que bressola
la seva tomba. Així, l’únic terrè per al canvi i l’antagonisme que
deixen els vectors hegemònics és l’abonat per als demiürgs de l’extrema
dreta, com ha sabut veure la politòloga Chantal Mouffe. L’extrema dreta
és filla de la canonització del consens i de l’oportunisme moral.
Els resultats de les regionals franceses compleixen a
carta total aquest designi. Una dreta clàssica tocada per la crisi, una
esquerra nominal parapetada en la política espectacle que es mira el
melic pel mirall retrovisor de la història i una esquerra radical
incompresa pel gran públic mediocratitzat, han coronat a les hosts
xenòfobes de Le Pen al tercer lloc de la collita electoral. Mentre
l’esquerra transformadora s’enfonsava i les restes del en altres temps
poderós Partit Comunista Francès (PCF) consumaven la seva liquidació, el
front de l’exclusió racial i el patrioterisme redemptor assolia el
11,42% dels vots (el 22% en els seus feus), a imatge d’aquell sorpasso de les presidencials del 2002, on va captar el
17,9% dels sufragis.
L’extrema dreta neix de les renúncies de l’esquerra i de
la impotència de la dreta. Mai ve sola. Arriba a lloms dels fracassos
mancomunats dels seus mentors en el sistema. L’extrema dreta sempre està
convocada. És un etern déjà vu. I és així i sempre
ho serà perquè els rails sobre els quals es prospera estan en el ADN del
model capitalista i depredador de mercat que dicta l’estratègia dels
partits polítics i de les ideologies simulacre que usen per a
legitimar-se. És la pròpia axiologia del sistema, acatada sense
refutació per dreta i esquerra conjuntament, la que condiciona de manera
inexorable la llei del pèndol de les democràcies de karaoke que ens
governen.
El populisme feixista és un fenomen modern, propi del
gregarisme d’una societat de masses amb l’individu en retirada i el
declivi d’allò públic-social, el que Aristóteles va anomenar zoon politikon, a les mans del privat competitiu. Un
magma que els mitjans de comunicació de masses, autèntiques extensions
de l’home (Mc Luhan) / òrgans de l’home (Santiago Alba), ha engegantit
fins a projectar un solipsisme multitudinari que busca la seva redempció
en líders providencials que evitin el glop d’haver de pensar i decidir
per si mateixos. Una por congènita a la llibertat, a l’autodeterminació,
vitaminat d’esperit competitiu, autoritarisme, materialisme, servilisme
voluntari, autisme ètic i localisme mental són els paràmetres d’aquesta
axiologia dominant de la classe dominant que expulsa tot besllum
democràtic de l’imaginari social. Amb aquesta mutació es propicia el
llevat que precisa la deshumanitzada massa per a assumir el
desembarcament dels “nous bàrbars”, sols o a la berlusconiana manera.
El ritornello de l’extrema dreta no
té mèrit. Està en l’ambient cultural i ètic empobrit que el capitalisme i
els seus atributs de consum, insolidaritat, mediació, mediocritat i
darwinisme social procuren cíclicament. Encara que els moments
estel·lars solen coincidir amb les etapes de reflux democràtic i d’Estat
de Dret que el propi sistema impulsa en la seva fugida cap a davant.
Quan, com ara, una crisi desfermada pel sistema financer (la metàfora
reencarnada dels Protocols dels savis de Sión)) saqueja el patrimoni
cívic i els partits establerts pacten tot el pactable al marge del
parlament (teòrica seu de la sobirania) per “interès general”. A nivell
polític i nivell laboral, on les cúpules de patronal i sindicats solen
arribar a un “diàleg social” que precaritza als representats a canvi de
reforçar les posicions dels representants fins a convertir-los en
casta, contribuint així al descrèdit de tot el que soni a democràcia
entre la base social.
Cremades les naus que han servit durant anys d’arques de
Noé a dreta i esquerra, el camí per a la insurrecció ultra està
expedit. Encara que hi ha teòrics, com Carl Amery a “Auschwitz, comença
el segle XXI?”, que fins i tot sostenen que el bacil totalitari no és un
cep del passat sinó una constant de la civilització occidental. Una
extrema dreta, ull al pegat!, amb pàtina anticapitalista i
revolucionària perquè es nodreix sobretot dels estrats proletaris que
han desertat del moviment obrer i les classes damnificades a les quals
disciplina en la nova obediència deguda. Cap frase explica millor
l’efecte crida del pensament únic a favor de l’extrema dreta que el que
s’ha dit pel numero dos del PSOE d’Ourense al fitxar pel partit Popular:
“seré tan fidel al PP com ho vaig ser amb el PSOE”.
(A José Vidal-Beneyto, que va denunciar
la “modèlica transició” com la causa del nostre pensament únic i va
tenir la gallardia de proclamar que a Espanya solament un periòdic
alternatiu com Diagonal i el que subscriu aquest escrit havien
investigat el “tenebrós pou” dels fons financers del capitalisme
criminal).
Rafa Cid, Red
Libertaria Apoyo Mútuo
