Aquest treball vol obrir una oportunitat per a conèixer
quins han estat els moviments socials més importants que han existit i
existeixen al Tarragonès entre els anys 1975 i 2010: els seus ideals, les seves activitats, quin ha
estat el seu desenvolupament, quines persones han participat, com s’han
relacionat i quins han estat els problemes més habituals. No vol ser
una descripció exhaustiva de totes les associacions i col·lectius que hi
ha hagut a la nostra comarca. Molts moviments socials són de curta
durada, apareixen en moments puntuals, aprofitant una conjuntura
concreta, i quan el problema s’ha solucionat o no hi ha un relleu
generacional, aquests desapareixen.
Iniciar aquest treball a partir de 1975, se centra en el
fet que, amb la mort del dictador, un conjunt de moviments socials
surten a la llum amb l’ideal d’aconseguir una nova societat, en un
moment on veuen possible la revolució. La data de conclusió del treball,
tot i que s’assenyali el 2010, és més indefinida per diversos motius.
Alguns dels moviments han desaparegut o ja han fet el seu itinerari.
D’altres, en canvi, encara estan en actiu per la qual cosa el seu estudi
en profunditat encara no és possible ja que ens falta més perspectiva
històrica.
El llibre s’emmarca en el context geogràfic del
Tarragonès, tot i que inevitablement es parla de moviments d’altres
comarques del Camp de Tarragona per la seva interrelació. La ciutat de
Tarragona centra gran part del treball com a espai físic on es
desenvolupen la majoria dels col·lectius, tot i que les persones que el
formen provinguin d’altres municipis.
Autor: Marc Suanes Larena
Col·lecció: Els llibres del Consell
Enquadernació: Rústica
Edició: Abril del 2010
Pàgines: 288
Editorial: Arola Editors
————————————————————————————————
’Plantant cara al sistema. Sembrant
les llavors del canvi’
Article d’opinió de
Jordi Martí Font
El darrer estudi distingit amb el Premi Tarragonès
d’Investigació ja és al carrar en forma de llibre. Aprofitant la diada
de Sant Jordi, l’Editorial Arola de Tarragona ha tret al carrer
“Plantant cara al sistema. Sembrant les llavors del canvi”, un estudi
dels moviments socials al Tarragonès del 1975 al 2010, obra del Marc
Suanes, historiador i activista també d’algun d’aquests moviments i,
malgrat això darrer, capaç d’explicar la realitat sense mitificar-la,
objectivament.
El llibre, tal com el seu autor indica en el pròleg,
intenta trencar el mite que al Tarragonès i a la capital del Camp, mai
no hi passa res, que tal com deia Vidal Alcover aquesta és una ciutat de
“militars, funcionaris, putes i capellans”. Hi passa i, tot i que en
algunes èpoques properes a l’actualitat, com el final dels anys vuitanta
i començament dels noranta del segle passat, això va seguir aquestes
coordenades fil per randa, la represa actual ha estat important,
considerable i en alguns casos, esplèndida. És aquesta, doncs, una
història no del poder sinó de qui resisteix davant del poder, no amb una
actitud adolescent de dificultat d’assumir les normes imposades per qui
mana sinó simplement per la voluntat de construir un futur que (quines
coses, no?) no coincideix amb el que manaires i poderosos han previst
per a totes i tots nosaltres. I és que sovint, per no dir sempre, allò
que els encorbatats volen per al conjunt de la societat i que sempre ens
presenten com l’”única realitat possible” no només no és l’única sinó
que a més a més és impossible.
Les persones que formem part dels moviments socials
arreu, ja sigui al Camp de Tarragona com a l’àmbit metropolità
barceloní, a l’Horta de València, a les Terres de Ponent o a les
Balears, no tenim darrere, normalment, grans masses que ens permetin
comptar amb una força social àmplia per fer possible els canvis socials
que anhelem però és clar també que això és només qüestió de temps i que,
tal com indica el títol del llibre, molts cops les nostres lluites són
sordes precisament perquè la nostra feina és sembrar. Una de les
reflexions que a mi se m’acut més insistentment veient com les gasta el
poder quan el gestiona gent que s’autoanomena d’esquerres és si no
comença a ser hora que deixem d’abandonar projectes i lluites que són
nostres, és a dir anticapitalistes, en mans de la que podríem qualificar
de “socialdemocràcia de sucre” que es troba fets els recipients quan
arriba al poder i els llueix buits de contingut. I m’estic referint, per
exemple, al tema del “no a la guerra” tot i que d’exemples n’hi ha
molts altres.
Però tornem al llibre. “Plantant cara al sistema” està
dividit en deu parts que inclouen els diversos tipus de moviments
socials que Tarragona ha tingut en els darrers decennis. Així, és
evident que es ve d’un antifranquisme centrat en el moviment obrer
bàsicament al voltant de les comissions obreres i les associacions de
veïns, però també amb destacades lluites de defensa del medi rural, amb
la Unió de Pagesos al capdavant, i les organitzacions cristianes de base
o les feministes que lluitaven al voltant del Bloc Feminista. Tot
aquest món es va ensorrar quan el seu principal contrincant va
desaparèixer. Així, tot i mantenir una important presència pública i
mediàtica després de la mort de Franco, les lluites socials que
derivaven de l’antifranquisme es van anar esllanguint des del moment que
el seu principal enemic va desaparèixer. L’anomenada Transició va ser
llarga a Tarragona perquè al poder li va caldre desfer i aigualir les
organitzacions i les lluites socials que amb l’empenta de la lluita
contra la dictadura havies esdevingut importants agents de canvi.
El llibre tracta en diversos capítols aquesta Transició,
al costat de l’antimilitarisme i el pacifisme a “Cap exèrcit defensa la
pau”; la lluita ecologista contra nuclears i petroquímica; el feminisme
i l’alliberament gai, lèsbic bisexual i transsexual; les ONG; i els
moderns moviments socials que van des del moviment llibertari fins a
l’anticapitalisme o l’Esquerra Independentista. Cada un d’aquests
apartats conté una àmplia documentació i dades cronològiques diverses
que aporten informacions que mai abans havien estat valorades ni
recollides juntes, a no ser què ho fes, Déu mos en guard, algú que s’hi
dediqués professionalment tot i que no amb la voluntat d’historiar-ho
sinó amb la de controlar-ho. I això -no ens cal patir- ja sabem que en
democràcia no passa. Cada un dels apartats de què he parlat conté una
àmplia documentació visual, un dels grans encerts del llibre, que permet
al lector o lector tenir accés a un material difícil de tenir i fins i
tot de veure junt fins ara. Cartells, fotos, manifestos, octavetes,
portades de revistes… completen un estudi que ens era imprescindible i
que ens permet dir, sense cap mena de dubte, que ni Tarragona ha estat
tan dòcil com semblava ni el que ve sigui tan fosc com alguns ens volen
fer creure. O, dit d’una altra manera, que entre Nadal i Setmana Santa,
la dignitat rebel també ha florit al Camp i fins i tot a casa del bisbe.
