Coneixíem el guió. Si demanavem al regne d’Espanya
(observi’s que al “Fuero de los Españoles, protoconstitució franquista
del 1945 ja es denominava així al territori reconegut sota aquest nom)
que se’ns concedís un nou Estatut, ens respondrien que ens hi posessim
fulles. Coneixíem la resposta dels màxims responsables polítics
(sortirem tots a manifestar-nos i assaltarem les farmàcies a fi de
proveir-nos de Prozac). El que no tinc tan clar és que el president
Montilla conegués on es ficava (dels sis presidents anteriors de la
Generalitat no n’hi ha cap que hagi sortit indemne). Coneixíem que això
passaria. Com és que si sabíem què passaria a la pel·lícula, encara ens
indignem?
La resposta, amics meus, tan sols la sap el vent. El
terrible ponent càlid que asseca les esperances, que fa a la gent
posar-se de mala lluna. No sembla que res que pugui sorgir des de les
institucions ens porti vers algun lloc concret, més enllà de
l’avorriment, el tedi, l’atzucac.
La qüestió, doncs, és aquesta. Ara que la via institucional s’ha
esgotat, arriba l’hora de les sobiranies. La individual i la
col·lectiva. Ja ho deia Stirner. És inútil esperar que algú ens
alliberi. Qualsevol llibertat concedida és com el gos que implora al seu
amo que afluixi la cadena.
Una de les coses de les quals menys s’han parlat és la
trobada de grans intel·lectuals davant el Fossar de les Moreres, per
presentar la manifestació del 10 de juliol. Entre els assistents, qui
crec una de les persones més clarividents en termes polítics. Un home
bon coneixedor de la història i la política, capaç de dotar d’un relat
coherent aquests anys que hem viscut perillosament. Es tracta del
figuerenc Toni Soler, president de Polònia. Durant una etapa del seu
celebrat programa, va titular una secció sota el suggerent nom del “Som
una clonació”. Potser l’expressió és feliç.
Permeteu-me una interpretació malintencionada. Els
personatges “polacs” s’enfrontaven a la persona real, que s’ho prenia
com podia. El que ha succeït en tot aquest temps és que les pròpies
institucions catalanes han esdevingut una caricatura de la sobirania
real, uns actors que feien veure que teníen un país quan només es
tractava d’un programa de televisió. Tanmateix, l’únic i veritable
dipositari de la sobirania (i permeteu-me que abusi de la terminologia
de la revolució francesa) és el poble. Ara és l’hora, catalans, de
treure’ns la careta, i exercir la sobirania que ens correspon. L’única
manera de sobreviure és acceptar-nos tal com som. Una clonació d’un país
que, a diferència del que deia la Carme Chacón, no sembla tenir molt
clar cap a on va.
Xavier Díez
