Símbol de l’Àfrica jove, moderna, culta i femenina, la cantant maliana Rokia Traoré ha obert a Barcelona la vuitena edició del Festival Mas i Mas.
29/07/10
–
BARCELONA
– Guillem Vidal
Figura prominent de les anomenades músiques del món per haver contribuït a regenerar la tradició dels griots
sense renunciar a la llengua bambara o rendir-se al pop, la maliana
Rokia Traoré (Kolokani, 1974) torna a exhibir a Barcelona el seu
equilibri entre tradició i modernitat.
És el quart cop que actua a Catalunya des de l’edició, ara fa dos anys, de Tchamanché. Què hi haurà de nou en el concert?
No
tocaré cançons noves perquè no estic involucrada en cap nou projecte.
Tanmateix, mai no passen massa mesos sense que canviï el repertori, ja
que si no ho fes, m’avorriria profundament. Serà, doncs, un concert al
voltant d’un mateix projecte però articulat amb cançons diferents de les
que ja he tocat en altres ocasions.
Sol agafar-se llargs períodes de temps entre disc i disc. Per què?
Necessito
agafar’m-ho amb calma. Em cal temps per involucrar-me en altres
projectes, com per exemple la meva fundació [Foundation Passerelle,
dedicada a impulsar les carreres de joves músics malians]. A més, no
faig cap àlbum sense plasmar-hi les coses que m’inspiren, i això és un
llarg procés. No crec que publiqui cap disc abans d’un parell o tres
d’anys.
Li cansa que sempre s’acabi recorrent a vostè per exemplificar que existeix una Àfrica jove i contemporània?
El
que faig no es pot considerar ni música tradicional ni pop. Entenc,
doncs, que es consideri un reflex de l’Àfrica contemporània. Que arribin
coses modernes d’Àfrica pot ser per als europeus nou i sorprenent, però això no vol dir que la modernitat no existeixi a l’Àfrica.
Molts músics africans, quan intenten sonar moderns, abracen la música pop. És un error?
No
ho sé. En qualsevol cas, descriu una mentalitat que atribueix a Europa
la idea de modernitat. Si el pop es considera modern és perquè ve
d’Europa. Fer una cosa moderna genuïnament africana és complicat, ja que
la modernitat entesa d’aquesta manera és una herència de la
colonització. Parlem francès i ens agrada parlar-lo correctament, però
no ens acaba d’enorgullir perquè és la llengua del nostre colonitzador.
Molts artistes africans, quan assumeixen el pop, no acaben de sentir-se
còmodes, i potser és per aquesta mateixa raó.
Segons vostè, que ha viscut a Bèlgica i França, quin és el gran error que cometen els europeus quan parlen de l’Àfrica?
Creure
que la coneixen de debò. Europa sembla plena de grans especialistes en
Àfrica, i aquest és un continent enorme i complex. Això passa en la
música i imagino que també en altres terrenys de la cultura o, fins i
tot, en la política i l’economia. Ni tan sols els africans ens coneixem
bé a nosaltres mateixos, ja que a Mali no sabem massa cosa de Sud-àfrica
ni a Sud-àfrica saben gaire cosa de l’Àfrica Occidental.
El mundial de futbol a Sud-àfrica ha beneficiat el continent?
Es
va fer a Sud-àfrica i és normal que hi hagi africans que se’n sentin
orgullosos, però si s’hagués celebrat en un país europeu no hagués estat
massa diferent. Des de Mali no es tenia la sensació que allò fos una
cosa que els hagués de tocar. No sé si haurà estat beneficiós o no, però
de cap manera ha mostrat Àfrica unida.
>>> Entrevista publicada al diari El Punt
