Instal·lats com estem en plena dictadura dels capitals
financers, dels mercats o del nom que demà els mitjans de desinformació
general triïn per als amos, sembla com si no sabéssim reaccionar més
enllà dels dogals que ens apliquen I que ens preparen ja a plena llum
del dia. No passa ni un dia que no surti un Govern democràtic, ja
s’anomeni d’esquerres o més dretà, entonant la cançó ja sabuda que
davant la crisi només li queda la possibilitat de retallar despesa
social. I, per tant, els serveis que aquesta “despesa” pagava. I la
majoria s’ho mira com si no els ho diguessin a ells i a elles. Com si
l’anunci fos només una part més de la xerrameca constant que fa
companyia des de dins del televisor. Si desapareix la sanitat pública,
no passa res. Si desapareix l’educació pública, tampoc passa res. Si ja
no tenim transport públic, és igual. I si tot esdevé empresa, gràcies a
Déu.
La maquinària doctrinària funciona com mai. Amb mitjans
de convenciment general, de creació del consens que deia Chomsky, amb
una potència que mai abans no havia tingut el poder, no havia tingut qui
mana. Els diaris serveixen per convèncer els que llegeixen. I on no
arriba la lletra impresa sempre tenim la ràdio i la televisió per deixar
clar que cal llepar les sabates de l’amo sense manies si volem que ens
deixi anar algunes de les molles sobrants en el seu tec. L’escola adreça
les personalitats que serien poc productives i la presó aïlla els qui
no són prou dòcils malgrat tot el túnel de modelatge d’individualitats
en què han convertit la joventut de l’espècie.
Als dissidents i captaires -que deien els de la Taula de
Porrera fa anys- ens han reservat correccions amb forma de coerció.
Així, el control de la dissidència és una de les feines més importants
que ha quedat en mans de l’Estat, separat avui ja completament d’allò
que se’n va dir “estat del benestar” i que va servir durant decennis per
aturar el capitalisme d’Estat que sota la falç i el martell es va
estendre per mig món com a conseqüència de les teories emancipadores de
Marx i Engels interpretades per Lenin i tota la seva colla. L’Estat,
doncs, esdevé el guardià dels privilegis d’una minoria que no en té prou
robant-nos cada dia tot el que ens deixem robar, que no és poc, sinó
que a més ho exhibeix impúdicament i ens ho presenta com a “fruit del
seu esforç”.
Serem acusades de boges, de romàntiques, d’utòpics,
d’innocents, d’antisistema, d’okupes o ves a saber de què s’inventaran
demà. Ens assenyalaran com a responsables de tots els seus mals i de
bona part dels nostres. Diran en veu alta que som la plaga que tot ho
assola, una colla de fanàtics o col·laboradors del papu gros, d’AlQaida o
del proper que s’inventin. Tot i això, no ens deixarem convèncer i
continuarem dient-los a la cara que no només no ens fan por sinó que els
dies del seu domini toquen retirada, que són quatre gats i el planeta
no és seu, que deia Goytisolo. Continuarem dient-los que per molt que
parlin tots a una el que diuen és mentida i ho continuarà sent malgrat
ho repeteixin cada cop més veus ensinistrades, més parles obedients.
Més enllà de l’obediència deguda a qui et nega el menjar
per alimentar-te a la seva mà i alhora que et domina t’ensinistra
perquè donis sempre les gràcies (de res), hi ha l’ànsia de llibertat, de
triar conscientment què volem i no ser paper de calcar en mans de qui
juga la partida. Més enllà del domini exercit amb micròfons o porres, hi
ha la intel·ligència col·lectiva, que derrota la competència sumant
coneixements, que continua demostrant que és viva i no té por de pensar.
De pensar, només de pensar. I pensant entén que no som números ni
màquines ni tan sola mà d’obra o recursos humans. I tal com pensa actua i
nega la negació de la vida que és el capitalisme en totes les seves
múltiples i complexes formes de dominació. I, tal com actua, difumina la
pròpia cara per no perdre-la, dissol la seva personalitat per esdevenir
colla, grup, multitud, perquè u no es ningú però sense u tampoc mai no
hi ha ningú. I tomba cotxes, aixeca barricades i planta cara a
l’autoritat. I no es creu que els enemics siguin els immigrats sinó que
sap molt bé on apuntar: sempre cap a dalt, sempre cap a dalt! I esdevé
feliç d’estar viu i entendre el món, d’esforçar-s’hi per fer-ho, de
saber sempre més, de no tenir por a saber i, malgrat tot, estimar, ser
estimat i ser feliç. I és que mai no ens hem cregut aquesta ximpleria
suprema que diu que els ximples són més feliços que els conscients,
entre altres coses perquè és i serà sempre una altra de les seves
mentides. Apunteu cap a dalt! Sempre cap a dalt!
Jordi Martí Font, afiliat a la CGT de Tarragona i membre del Col·lectiu La Tramuntana
