La producció de 50 estats no arriba als deu films per any.
“A l’Àfrica, particularment a l’Àfrica negra, han tancat gairebé totes les sales de cinema, i han desaparegut les polítiques de suport a les produccions locals”. Marie-Elène Valpuesta, directora de la Mostra de Cinema Africà de Barcelona 2010, que té lloc del 5 a l’11 de novembre als Cinemes Méliès de Barcelona, coneix bé des de fa anys el cinema d’aquest continent, i el diagnòstic és desencoratjador. Descartant Egipte, el Marroc i Sud-àfrica (amb un bon nivell de producció), “si en tot l’Àfrica s’arriben als deu films de ficció amb un estàndard de qualitat mínima, ja és molt”. A Catalunya, només el 2007 es van produir 75 llargmetratges. Això no és obstacle perquè, des de fa quinze anys, l’Associació Cultural l’Ull Anònim organitzi un dels festivals amb més tradició de Barcelona, que enguany repassa algunes de les pel·lícules vistes al llarg d’aquest temps. Un festival que continua, amb una trentena de films programats en aquesta edició, malgrat el perill de col·lapse total de la producció cinematogràfica a l’Àfrica.
Un dels motius és la crisi econòmica mundial, que ha reduït dràsticament la inversió de països occidentals en coproduccions amb països del continent africà. Dècades enrere es parlava del “desert cinematogràfic” africà, i l’expressió amenaça de cobrar sentit de nou.
El senegalès Moussa Touré, un dels cineastes més importants del continent, és un dels onze convidats a l’edició d’aquest any. Touré confirma en una conversa telefònica les valoracions pessimistes de Valpuesta, i n’explica els motius: “La meva opinió és que al govern del Senegal no li interessa el cinema. Ja no queden sales al país, han tancat totes, i no es pot exhibir el que fem. No hi pot haver cinema sense el suport de l’Estat”.
Desinterès per la cultura
El director fa extensives les explicacions al cinema africà en general: “Els governs africans només estan interessats a mostrar al món la democràcia, el món polític, no la cultura. Prefereixen mostrar els polítics inaugurant una autopista, que els efectes d’unes inundacions als afores. Els cineastes volem mostrar les imatges de l’Àfrica real, però si vols parlar de la pobresa, o del mosquit i la malària com vaig fer jo al meu darrer film, no interessa”.
Per contra, segons Touré, “la gent demana veure films que parlin de la seva realitat”. Ell presenta a la mostra Tozali Ebele, un documental rodat el 2002 sobre les violacions al Congo. “Més d’un 80% de les dones del Congo han estat violades durant les dues guerres que hi ha hagut al país, tant pels rebels com per l’exèrcit del govern”. Ara prepara un film de ficció, La pirogue, “una història de la gent que creua el mar per arribar a Espanya”. I també ve a la mostra pel seu treball com a pedagog, malgrat l’escassetat de recursos: “No tenim ni sostre, ensenyo a filmar al carrer; els joves no volen fer films d’aventures, sinó films sobre la seva societat, el seu barri, l’interior de les seves cases, la seva quotidianitat”.
Habitual de la Mostra de Cinema Africà, no estalvia paraules d’elogi per a aquesta iniciativa: “Té un públic veritable, fins i tot els cineastes com jo tenen un públic que reconeix el teu cinema”.
Marie-Elène Valpuesta, directora de la mostra, reivindica el cinema africà: “Cal que els africans puguin consumir les seves pròpies imatges, en lloc d’importar imatges d’Occident, i a més han de donar la seva visió del món”.
15a Mostra de Cinema Africà de Barcelona
Del 5 a l’11 de novembre Cinemes Méliès
http://www.ullanonim.org/
>>> Article extret del diari El Punt
