La capital provinciana del nostre
Estat fica el nas a les nostres escoles i escolta en quins idiomes
xiuxiuegen els conciutadans més petits. Com que no li agrada el que
sent, ens castiga.
Constitucional d’aquest estiu ja n’havíem vistes prou, de coses, en
matèria d’humiliació nacional i d’embolics jurídics. Però mai no hem de
menystenir la creativitat de la caverna si del que es tracta és
d’ofendre i crear confusió simultàniament. El Tribunal Suprem ens ho
confirma amb aquestes tres estranyes sentències sobre política educativa
que demostren de manera palpable la seva voluntat de destruir i, al
mateix temps, la indigència dels mètodes al seu abast.
Pel que he llegit
aquí i allà, la sentència dóna la raó als pares que volen educar els
seus fills només en castellà i insta la Generalitat a legislar en
aquesta matèria d’acord amb la recent retallada de l’Estatut. Però, ves
per on, resulta que el Tribunal Constitucional, que tants disgustos ens
ha donat en tantes coses, ha deixat aquesta intacta: la llei que regula
la immersió lingüística és plenament vigent, i constitucional. O sigui
que la Generalitat no està obligada a canviar el sistema, encara que els
jutges hagin donat la raó als pares que van interposar el recurs. Qui
ho entengui, que m’ho expliqui. Li quedaré eternament agraït.
En
qualsevol cas, el panorama que casos com aquest fan preveure és més que
preocupant. Faci el que faci el nou govern, cal esperar que les entitats
especialitzades a embolicar la troca continuïn insistint en aquesta via
judicial. Perquè, al cap i a la fi, el que es busca no és el
coneixement de la llengua castellana per part dels escolars del país:
tots i totes la coneixen sobradament, com de fet sempre l’han coneguda, i
respecte a això no hi ha res a dir.
El que pretenen aquests grups,
satèl·lits del PP, de Ciutadans o d’organitzacions encara més fosques,
és mantenir viva la tensió, crear motius de greuge a cada instant,
alimentar el conflicte i, si és possible, capgirar la situació que
trenta anys d’autonomia havien començat a consolidar. D’intents
grupusculars com aquests sempre n’hi ha hagut, però el que és
veritablement nou és l’actitud dels centres de decisió de l’Estat. Si bé
és cert que tradicionalment no han jugat net en matèria de qüestió
nacional, també cal remarcar que mai no havien gosat anar tan lluny.
Mentre des de Catalunya, amb l’Estatut del 2006, intentàvem estabilitzar
un sistema gairebé federal sense fer trencadissa, a Madrid s’han
decidit a rebaixar el concepte –sempre ambigu– d’autonomia fins a
arribar a nivells inferiors als dels anys 80.
És com si l’Estat, que amb
l’ingrés a la Unió Europea i al G-20 i amb les successives onades de
privatitzacions del sector públic ha anat perdent sobirania per totes
bandes, ara intentés recuperar-la mirant-se el melic, presentant batalla
contra els més febles per compensar la seva pròpia feblesa davant dels
poderosos. La crisi econòmica ha demostrat que cap organisme
governamental té capacitat de maniobra per plantar cara als especuladors
o per resistir les pressions de Washington, Berlín o Brussel·les. En
canvi, la capital provinciana del nostre Estat més que provincià sí que
pot ficar el nas a les nostres escoles i escoltar en quins idiomes
xiuxiuegen els nostres conciutadans més petits. I, com que no li agrada
el que sent, ens renya i ens castiga.
En qualsevol cas, als
dirigents espanyols aquesta manera d’actuar no els beneficia gens ni
mica; ni a mitjà ni a llarg termini. L’antipatia envers Espanya que
generen cada dia es va estenent com una taca d’oli, ofega els intents de
plantejar racionalment el debat i dóna ales a les actituds més emotives
i viscerals. És això el que volen? Viuran més tranquils si
aconsegueixen que els odiem? És aquest el país que volen llegar a la
pròxima generació? Jo m’hi nego, a jugar a aquest joc, però cada cop
m’ho posen més difícil.
>>> Article de Josep M. Pena extret del diari El Punt de 25 de desembre de 2010.
