Plens de somnis i maletes, caminem cap als indrets més
allunyats de la nostra geografia per endinsar-nos pacientment en coves i
paranys parats. Somrients ens diuen que serem nosaltres qui serà
protagonista de la nostra pròpia vida i sabem que són mentides però sona
tan bé, dringa tan harmoniosament la seva veu a les nostres orelles que
no ens volem creure que tot són mentiders i els escoltem i somiem amb
elles i ells.
Al matí, Rahola i Cuní; i per vomitar, a tothora, “El
gato al agua”; o qualsevol altre títol que ens faci inflar els ulls amb
la rojor de la sang que demana de ser expulsada del cos per acomboiar la
indignació que ens provoquen els tertulians de l’extrema dreta que, com
qui no vol la cosa, parlen sense treva a les pantalles de cada una de
les nostres llars.
I és que quan sembla que alguna cosa no pot anar pitjor,
la realitat ens colpeja fort a la cara i ens demostra que no només tot
pot anar pitjor sinó que realment la norma cada cop més és que vagi molt
pitjor. Si la premsa groga i llepa ens feia fàstic, ara ja no tenim
només aquesta i la del cor per criticar sinó que la proliferació de
programes televisius en què l’extrema dreta explica com és, per què és
així i com serà en el futur sobresaturen cadenes com Intereconomia i
altres. Sense anar més lluny, a la primera esmentada fa només una
setmana hi vaig poder seguir un reportatge sobre la vida de Mussolini en
què l’única cosa negativa que es va dir d’ell va ser que de jove va ser
socialista. Agafem-nos i estiguem atents perquè això acabarà malament i
tots ho sabem.
En un escenari de crisi on la socialdemocràcia (si és
que això existeix al nostre país, que jo crec que no però així
s’anomenaven ells i ens serveix per situar-nos…) s’ha llençat en braços
dels especuladors ultraliberals i la gran banca i acata sense immutar-se
totes les seves ordres, que els televidents amb poca formació vegin en
el feixisme una forma possible de fer desaparèixer l’atur i la
corrupció, tal com explicava el reportatge a què m’he referit, fa por.
Perquè mentre això s’esdevé no paren de sonar veus tipus Aznar que
apunten que la democràcia, o l’Estat de les autonomies, és un luxe massa
car de mantenir.
El següent pas és augmentar l’ordre (és a dir violència
per aguantar aquest sistema profundament injust) i acabar amb la
participació, mínima però com a mínim en forma de simulacre que ara
tenim. I no creguem ara que val més res que simulacres perquè aquest res
ja ens el coneixem i insisteixo, és el que fa més por.
I aquest tema, el de la por, és l’objectiu central de
tanta ximpleria televisiva. La por es construeix en forma de notícies,
en forma de malentesos i de sobreentesos, en forma de mentides i en
forma de violències. La por esdevé el centre motor de totes les
informacions econòmiques que suren enmig d’aigües fètides de tot tipus.
La por es materialitza i als que en tenen els donen píndoles per
combatre-la: expulsions d’immigrants, detencions d’okupes, persecució de
petits delictes, ampliació del significat de la paraula “delicte”,
assenyalament dels diferents de tot tipus com a culpables…. Por, por i
més por. Una por que després de les petites píndoles té el gran remei
preparat. I aquest no és un altre que l’hegemonia total i absoluta
d’aquests dictadors que alguns anomenen “mercats” i que bàsicament tenen
un sol objectiu: ser cada dia més rics peti qui peti. I qui peta som
sempre els altres.
* Jordi Martí, és afiliat de la CGT de Tarragona i membre del col·lectiu Tramuntana.
