L’escriptora egípcia Nawal El Saadawi és un referent en la lluita per la llibertat de lesdones i la democratització justícia social en el món àrab.
“Res derrota a la mort com ho fa la paraula escrita… És per això que
l’escriptura estava prohibida per a les dones i els esclaus?”
Es va graduar com Doctora en Medicina el 1954. El 1957 va ser nomenada
Directora General de Sanitat fins que en l’any 1972 va ser cessada per
la publicació del seu primer llibre Dones i sexualitat, en el qual narra
el tracte humiliant que sofreixen les dones en el món àrab. Ha
treballat en Nacions Unides i ha rebut el XV Premi Internacional
Catalunya 2003 per la seva lluita a favor de la llibertat de les dones
en el món àrab i per la democratització i justícia social de la societat
musulmana. Es va exiliar l’any 1993 a Estats Units, on va fer
classes en la Universitat de Duke i Seattle. Actualment viu a Egipte.
A Nawal el Saadawi ens la podem imaginar amb set anys passejant per la
riba del riu Nil, al que en el seu llogaret, Al-Kfr, anomenen Al-Bahr,
que significa el mar. En aquest passeig pensa en el seu entorn familiar:
en la vida de les seves tietes, de les seves cosines, de la seva àvia, de
la seva mare, casades sent nenes, resant a Al·là per a portar fills i
no filles al món, tal com la tradició mana.
Les nenes no poden canviar
la destinació, només serveixen per a treballar i han d’aspirar al
matrimoni sense rebel·lar-se contra Déu, acceptar tot el que vingui de la
conveniència familiar i imposar-se a si mateixes el silenci en
presència d’un home.
S’enfureix perquè un noi val el que quinze noies. El pare és l’únic que
dóna nom als fills i la dona quan mor l’única cosa que s’emporta a la tomba
és la solitud, la mateixa amb la qual ha viscut.
En la seva imaginació
s’alimenta la idea que el matrimoni no és una finalitat ineludible. Els seus
pretendents i els successius possibles nuvis als quals va ser presentada
es van adonar que “estimava més el tacte de la ploma que el del
cullerot o el del mànec de l’escombra, i desapareixien com un alè de
brisa en la nit”. I al mateix temps es preguntava per que les dones de
la seva casa eren còmplices i víctimes d’aquest fracàs compartit per
totes.
Al llarg de tota la seva existència, escriure ha estat la vida,
les respostes i la recerca de la raó, de la veritat i la falsedat i una
mirada compromesa del real, sense sortides enganyoses: “Escriure ha
estat l’antítesi de la mort i, paradoxalment, la raó per la qual al juny
de 1992 em van posar en una llista de mort”.
I no és imaginable altra manera d’enfrontar-se al silenci, a la
marginalitat i a la profunda ferida que deixa en el cos i en el més
profund del ser humà l’experiència que un dia altres dones conegudes
properes a la família busquin a la nena de sis anys, Nawal, i amb una
fulla li tallin el clítoris. És una ferida que mai es guareix i que
roman oberta sempre. Només salvar a altres dones d’aquest atroç
sacrifici actua com bàlsam. La seva mare no va poder defensar-la de
l’ablació però Nawal va protegir a la seva filla i a moltes nenes a
través de la seva denúncia.
Es tracta d’un record inesborrable per a totes aquelles que han estat
circumcidades arreu del planeta. Però a pesar de l’horror i de les
mesures contra la mutilació genital femenina, en el món hi ha més de
tres milions de nenes en 28 països d’Àfrica i algunes regions d’Àsia que
segueixen sofrint aquesta brutal violència.
Nawal el Sadawi es reconeix a si mateixa en la terra dels faraons però,
després d’aquelles reines majestuoses, les dones d’Egipte no estan en la
Història perquè no se’ls ha permès escriure-la. Una generació després
d’una altra la narració de la seva existència ha estat oral i ha passat
d’àvies a mares després a filles i així successivament.
Va estudiar amb
brillants notes i amb un gran sacrifici personal i familiar. Els
ingressos del seu pare eren escassos i sempre va estar a punt d’acabar
en els fogons amb la seva mare, però ella va ser la seva principal
aliada. Mai va necessitar la seva ajuda en la cuina. Nawal es va salvar.
Després de graduar-se en l’any 1954 com doctora en Medicina va passar
per diferents hospitals, va ocupar càrrecs de responsabilitat, va
arribar a ser directora general de Sanitat des de 1958 fins a 1972,
càrrec del que va ser destituïda per la publicació del llibre Dones i
sexualitat i mai va deixar de pensar que el que més desitjava en aquest
món era canviar-lo i que la millor eina amb la qual ella contava era la
ploma.
Escriure ha estat una autopista per a
desenganxar, per a eludir possibles matrimonis, per a lluitar contra la
discriminació de les dones, per a respirar en els dies, tants i durant
tant temps, de persecucions polítiques sense respir, per a consolar-se
en l’exili, lluny d’Egipte, als Estats Units, per a tornar a construir el
que destruïen i per a resistir enfront dels fonamentalistes que la
condemnaven a mort.
Els principis d’igualtat i llibertat han romàs al costat d’ella al llarg
de tota la seva vida com metgessa i com escriptora. Per la seva oposició
pública a qualsevol forma de discriminació per classe, gènere,
nacionalitat, raça o religió, va estar en la presó de dones de Al-Kanatir
el 1981, durant la presidència de Sadat. “Els visitants de l’alba”,
aquells homes silenciosos, bé vestits, amb guants, ulleres fosques que
apareixien poc abans de l’alba, la van tenir vigilada, presonera en la
seva pròpia casa durant més d’un any fins que el 1993 va haver
d’exiliar-se.
En la llista negra de la qual formava part al costat d’altres
intel·lectuals egipcis l’acusació contra ella sempre era la mateixa:
“incitar a les dones a rebel·lar-se contra les divines lleis de
l’Islam”, una frase que es repetia encara que hi hagués canvis de Govern.
Un enemic invisible però perillós, paralitzant. El president egipci
Hosni Mubarak va ordenar el 1991 tancar l’Associació de Solidaritat amb
les Dones Àrabs que havia creat Nawal en 1982.
Aquesta dona s’ha
enfrontat a la ignorància, a la pobresa i a la malaltia i per això tots
els Governs egipcis l’han perseguit.
La dona que ha donat a conèixer la humiliació i la violència en la qual
viuen milions de dones en els països àrabs somiava amb pianos quan era
nena. No li agradaven ni els secrets ni els murmuris, li semblaven
“repugnants i sospitosos”. Els seus llibres, els seus articles han estat
un acte de subversió en veu alta i clara, enfront dels quals exerceixen
la injustícia en nom de la moral, la religió i els valors socials.
* Article extret del web Periodismo Humano: http://periodismohumano.com
