Fam, agricultura, i la imperiosa necessitat d’estalviar i
compartir els recursos d’aquest planeta han de ser temes centrals en el
debat polític i social. Temes que no podem amagar més sota l’ala si no
volem ser còmplices de la mort de milers i milers de nens i adults per
acció o omissió. Temes que ens porten al moll de l’ós de la forma en què
vivim i pensem a Occident.
Fins fa poc veure imatges d’adults o nens passant gana
ens proporcionava un sentiment d’angoixa, però de fatalitat i
impotència: “En aquest món de Déu que ens ha tocat viure, ple
d’injustícies, hi ha gent que passa gana, que ha de passar gana”
A hores d’ara cada vegada som més els que tenim clar que
això no és així. I que no podem continuar com fins ara. S’ha de
pressionar als governs i en la mesura del possible hem de sortir-nos
dels lligams amb les institucions i productes financers que especulen
amb el preu dels cereals o inverteixen en terres a l’Àfrica o en
d’altres parts del món.
No moren de gana, els estan matant de gana: La
desregulació dels mercats agrícoles, la compra i robatori de terres i
mars per governs i transnacionals, l’especulació financera amb el preu
dels cereals (el preu es dispara i els pobres no poden ja comprar els
aliments bàsics)…
Són molts ja els informes que recolzen quin hauria de
ser el model d’agricultura i d’estructures socials i polítiques que
afavoririen la capacitat d’aquests països per alimentar-se. No caldrien
grans inversions, només sentit comú i modestes quantitats de diners que
ni de lluny es comparen amb les quantitat de diners públics emprats per
salvar bancs, o amb els diners privats que volen diàriament per les
borses.
No es pot continuar obviant: ni la informació com fan els grans mitjans de comunicació, ni el debat social, ni l’acció política.
Com a ciutadans hem de pressionar i treballar per una
sobirania alimentària que impliqui que ni des d’occident envaïm els seus
mercats d’aliments, enfonsant la seva producció local, ni deixem que
els productes provinents d’una agricultura industrial d’explotació
envaeixin el nostre país, acabant amb la nostra pagesia i la
possibilitat de vida al territori. I aquí tenim molt a treballar.
A Occident confiem en noves bombolles immobiliàries per
sortir de la crisi (veure el Regne Unit, on qualsevol sòl rural,
agrícola, bosc… que no estigui protegit passarà properament a ser
urbanitzable, i veure també les noves propostes de desregularització del
sòl del PP). Polítiques sense cap ni peus, que degraden, o deixen més i
més en mans dels grans capitals a tot el món, els recursos bàsics
(aigua, sòl, aliments…) que necessitem per viure.
El paradigma “desarrollista” està acabat, no explica la
realitat, sinó que serveix per atrapar a les poblacions i explotar-les,
fins que l’especulació financera les remata.
El que va servir als inicis del capitalisme o en alguns
llocs fins fa poc, no té perquè servir més en unes condicions molt
diferents de població mundial, de recursos escassos, de contaminació i
degradació ambiental generalitzada i de fi de l’era del petroli barat.
Calen nous paradigmes, i trencar amb els grans interessos i poders
econòmics que volen conservar idees que ja no serveixen. Desenvolupament
sí, però quin?: és vital l’enfortiment de les comunitats, i mercats
locals, les inversions en agricultura i en infraestructures locals i la
conservació dels recursos. Serà un desenvolupament, però serà diferent. I
hauria de ser acompanyat d’una disminució de l’ús de recursos i del
consum a Occident.
Indignar-se per les injustícies del sistema en contra nostra, com fa el
15 M, està bé, però també pressionar i actuar per anar al fons del
sense-sentit que poblacions senceres, països sencers morin de gana.
Tot plegat implica canviar algunes coses: la submissió
als poders econòmics, el tipus de consum i d’oci, els lligams amb les
institucions financeres, la confiança en allò que sovint ens expliquen
els mitjans de comunicació i en la seva interpretació dels fets. Perquè…
…qui son en realitat els pirates?
Som lo que Sembrem
Som Somàlia
Som Alia
