Article a propòsit dels disturbis produïts a Londres i altres ciutats angleses a primers d’agost passat. L’article de l’escriptor Matthew Tree ens dona pistes i argumentacions al voltant d’aquest esclat de ràbia. L’Europa neocolonialista i excloent genera monstres…
La pobresa combinada amb la
impossibilitat social de sortir-ne i el racisme policial són algunes de
les claus de l’esclat dels disturbis.
Anglaterra continua sent un país estratificat en capes socials que semblen, o potser són, inamovibles.
Les universitats són per als acabalats i s’han eliminat el 75% dels centres culturals per a joves.
Al final de la novel·la Barnaby Rudge, de Charles
Dickens, hi ha una descripció alhora horripilant i fascinant dels
anomenats “avalots de Gordon”: els disturbis civils més violents en tota
la història de Londres (van tenir lloc el 1780). El detonant va ser una
nova llei procatòlica, però en el fons les ganes de cremar i saquejar
dels participants d’aquells disturbis no tenien unes causes tan
diferents de les que han motivat els milers de participants que aquesta
setmana han saquejat i cremat districtes sencers de Londres, Birmingham,
Manchester, Gloucester, Leeds, Wolverhampton, Salford, Nottingham,
Leicester, Bristol i Liverpool: la pobresa combinada –i aquesta és la
clau (anglesa)– amb la impossibilitat social de sortir-ne, mai.
Vaig llegir Barnaby Rudge gràcies a la recomanació d’un
amic que havia participat en els disturbis que van tenir lloc al barri
londinenc de Brixton, el 1983; l’amic havia vist força semblances entre
el que havia viscut i el que Dickens havia descrit 160 anys enrere. Per
exemple, l’element ideològic. En el cas de Brixton, ser catòlic o
protestant ja no tenia cap mena d’importància, evidentment, però ser
blanc o negre, sí. Durant anys, la policia havia fet la vida impossible
als afrocaribenys del barri –els homes joves, sobretot– tot aturant-los
al carrer o detenint-los sota els auspicis de les lleis SUS, que
permetien a la policia interrogar o arrestar qualsevol persona tan sols
sospitosa de cometre un delicte en el futur.
Els disturbis que van esclatar quan van detenir un negre
de més eren, doncs, en part, una queixa col·lectiva contra aquest
racisme policíac. (Un racisme del tot assumit dins el cos: l’única
vegada que em van detenir a mi, els policies em van posar en una
furgoneta i camí de la comissaria, el conductor va comentar al seu
company: “Veus el cotxe que tenim davant? El paio condueix molt
malament” i el company va respondre: “Ha de ser un negrata”; no era pas
cap broma o provocació sinó la constància d’un fet donat per descomptat:
el conductor va fer que sí amb el cap: “És clar”).
Aquest racisme no ha canviat pas al llarg dels anys: un
assistent social va declarar ahir mateix a The Guardian: “És prou normal
veure policies que surten dels seus vehicles quan veuen algú que és
negre i li etziben “puta” o “nigger”; ho he vist un munt de vegades”.
Si la pobresa i el racisme de les forces d’ordre públic
no són pas exclusius a Anglaterra, de vegades sembla que els disturbis a
gran escala sí que ho siguin, o gairebé: a partir de la segona meitat
del segle passat, hi hagut ni més ni menys que 28 avalots grans. Així
mateix, gairebé es podria considerar una mena de tradició nacional.
I el fet és que si Anglaterra té quelcom únic, és que
continua sent un país estratificat en capes socials que semblen, o
potser són, inamovibles. Un percentatge important dels que entren a les
millors universitats –crec recordar que es tracta d’un 60%– provenen de
les escoles privades, que representen tan sols el 7% de les escoles del
país. Per als joves de classe obrera a l’atur, doncs, sempre ha estat
difícil clissar un futur mínimament acceptable (i si ets negre, menys).
Avui, amb les universitats fora de l’abast de tothom no acabalat a causa
de les noves tarifes i amb la supressió dels EMA (una mena de minibeca
d’uns 35€ setmanals pagats a estudiants de famílies pobres) i amb
l’eliminació del 75% dels centres culturals per a joves, hi ha una
situació ben bé insostenible, de tancament social, que ha creat una bona
base de reclutament per a les bandes i màfies –algunes, molt violentes–
que han participat activament en els disturbis recents.
Veïns del mateix barri
Amb tot, caldria remarcar que no tots els amotinats han
estat negres joves: també hi ha hagut blancs i asiàtics (en el sentit
anglès de la paraula, que inclou gent de procedència indo-pakistanesa),
de 10 a 50 anys. De vegades, la relació dels veïns i els que saquejaven
ha estat més que ambigua. I dic veïns, perquè en la majoria dels casos,
els saquejadors provenen del mateix barri que han intentat cremar i
saquejar. Aquest va ser el cas de Tottenham, on diumenge uns saquejadors
es van acostar a un veí, tot confonent-lo amb un policia de paisà. En
sentir que era del barri, li van demanar de marxar de totes maneres, ja
que no volien testimonis oculars; en el moment d’acomiadar-se’n, un
d’ells li va encaixar la mà. “Tottenham – diu el testimoni, a The
Guardian– és un bon barri, en el fons”.
Cada vegada que trepitjo el carrer, passen volant cotxes
de policia, furgonetes farcides de policies, i de tant en tant el cotxe
d’algun policia de secreta, amb la sirena a tota pastilla. Han d’acabar
amb la violència, ningú no en dubta. Acabar amb les causes d’aquesta
–algunes encastades en l’estructura social del país peculiar que és
Anglaterra (fins a la data no hi hagut problemes a Escòcia ni al País de
Gal·les)– són figues d’un altre paner.
* Matthew Tree és escriptor, anglès de naixement i català d’adopció. Aquest
article va ser publicat al diari El Punt Avui el passat 11 d’agost, però
el que diu és totalment vigent i no ha perdut ni un bri actualitat, qualsevol dia
l’esclat de ràbia es produirà en alguna altra ciutat europea…
