El frau empresarial català
multiplica sis cops les retallades de l’executiu neocon-vergent · Els
noms dels 1.600 grans evasors, blindats i protegits pel mateix Estat
defraudat · La nissaga Carulla, el pare d’Artur Mas, Carceller de DAMM
SA, el futbolista Luis Enrique, l’empresari químic Bas Puig, el directiu
de RBA Ricardo Rodrigo, l’arquitecte Alfredo Arribas, Alejandro Sanz o
Emilio Botin, entre els defraudadors.
Les dades hi són. El frau fiscal empresarial català, via
paradisos fiscals, blanqueig de capitals i enginyeria comptable,
sixtuplica les pitjors retallades antisocials aprovades pel Parlament de
Catalunya des del final de la dictadura. Fonts sindicals eleven a
16.000 milions d’euros el frau fiscal català anual, davant els 2.700
milions d’euros de tissorada del primer pressupost d’Artur Mas. La
xifra, en plena fal·lera electoral pel ’pacte fiscal’, s’apropa al volum
de l’espoli fiscal de l’Estat que acumularien les finances públiques
catalanes, estimat en vora 20.000 milions d’euros per diversos estudis
sobiranistes. Doble moral convergent: exigeixen nova fiscalitat portes
enfora i encobreixen el frau fiscal dins de casa.
La comparativa mereix similar resultat en el cas de
l’Estat espanyol. Les organitzacions professionals d’inspectors
d’Hisenda xifren l’economia submergida en en 240.000 milions d’euros,
ben bé 5 cops les retallades aprovades per Rodriguez Zapatero -50.000
milions- per al període 2010-2013. Aquesta realitat suposa un mínim d’un
frau fiscal anual on es deixen d’ingressar ben bé 25.000 milons d’euros
anuals. Segons GESTHA, organisme dels tècnics i inspectors d’Hisenda,
només durant 2010 les grans fortunes i grans empreses espanyoles van
evadir un mínim de 42.771 milions d’euros, la petita i mitjana empresa
hauria defraudat 16.261 milions, mentre el frau de particulars es
limitaria a 1.543 milions d’euros. L’altre gran bossa de frau, el frau
laboral amb la Seguretat Social vinculat a l’economia submergida,
ascendiria a 30.000 milions d’euros.
El frau no és pas nou, sinó cronificat: GESTHA denuncia
“que s’està perdent la batalla contra el frau fiscal amb una estratègia
clarament equivocada”, amb una legislació laxa i una política
governamental que fa anys que posa la lupa “sobre les rendes del
treball, dels autònoms i de les microempreses en compte de perseguir les
grans bosses de frau” alenades per les grans fortunes i les grans
empreses, principals responsables d’un frau massiu del qual hi ha
símptomes rellevants. Segons dades oficials, a l’Estat espanyol hi ha
3.299 persones que disposen d’un patrimoni superior als 10 milions
d’euros. Només 729 persones van declarar tenir un patrimoni superior a
aquella xifra.
D’empresaris a esportistes
Dels casos de frau fiscal més recents, es podrien citar
el del pilot de motos Sete Gibernau -2,8 milions evadits a Suïssa-, el
del directiu de RBA Ricardo Rodrigo -2,3 milions, enviats també al país
helvètic- o el de la nissaga Carulla. La nissaga propietària
d’Agroalimen, al primera indústria alimentària catalana, estpà sent
investigada per l’evasió continuada, a través de societats
instrumentals, durant els darrers cinc anys. El frau podria arribar als
180 milions d’euros, que van ser enviats a les Antilles Holandeses per
contituir dues societats que van ser recomprades per dues mercantils amb
seu a Costa Rica i l’Uruguai i vinculades als sis germans Carulla.
No són pas els únics. Demetrio Carceller, propietari
indiscutit de Cerveses Damm SA, també està imputat per un frau fiscal
continuat durant els darrers 15 anys i per un valor que ascendiria als
500 milions d’euros. Carceller s’hauria empadronat falsament a Portugal
per beneficiar-se d’una política fiscal que grava menys les grans
fortunes, però la legislació espanyola obliga a demostrar que s’hi
resideix al menys 183 dies a l’any per triar sota quina administració
declarar.
Els paradisos fiscals -més de 100 arreu del món- són peça clau en
l’evasió fiscal i, en el cas català, Andorra hi juga un paper cabdal
mantenint encara el secret bancari. El principat hi té dipositats entre
2.700 i 3.500 milions d’euros de subdits espanyols. L’any passat,
experimentant un creixement del 3000%, la Guàrdia Civil va decomissar
fins a 2’5 milions d’euros sortint del país.
El recurs al paradís fiscal va acompanyat de la
particular proliferació de nacionalistes sobtades. De fet, la tenista
Arancha Sánchez Vicario és fiscalment andorrana, com Montserrat Caballé.
El pilot català de F1 Pedro Martinez de la Rosa, com l’espanyol
Fernando Alonso o el tenista Carlos Moya, són fiscalment suïssos. De
nacionalitat monaguesa és Àlex Crivillé. I sent jugador del FC
Barcelona, Luis Enrique -fiscalment nacionalitzat suís. també- va ser
expedientat l’any 2003 per no haver declarat 600.000 euros. Els diners
corresponien a pagaments realitzats per Nike Europe a la societat
Fullforce Sport Limites, controlada pel jugador i amb seu a les Antilles
holandeses, i havia evadit 270.000 euros en impostos.
Anecdòtica menció a banda mereix el cas de Sánchez
Vicario. Entestada en que José María Aznar assistís a la seva boda, va
comunicar a Hisenda el 2003 que regularitzava la seva situació per
garantir l’assistència de l’expresident. Aznar hi va anar, però Sánchez
Vicario no va passar comptes -un deute de 3,4 milions d’euros- fins el
2009, quan el Tribunal Suprem va dictaminar-ho. L’anècdota està descrita
al llibre “Estado fiscal y democracia” de qui fou director de l’Agència
Tributària amb el gabinet Aznar, Ignacio Ruiz-Jarabo. Al llibre descriu
també com Florentino Pérez, president del Real Madrid, va pressionar
Enrique Giménez Reyna -l’aleshores secretari d’Estat d’Hisenda del PP i
posteriorment imputat com a cervell de la trama ’Gescartera’- per a que
aturés, sota l’amenaça d’aturar la Lliga professional, les
investigacions sobre futbolistes d’elit. El darrer episodi d’aquesta
mena es va escriure al Mundial de Sudàfrica, quan els jugadors de la
selecció espanyola van rebre una prima personal de 600.000 euros que van
decidir declarar a Sudàfrica. Allà tributaven al 23% mentre a l’Estat
al 43%, el que va suposar per a cada jugador un estalvi de 132.000
euros.
De Lienchenstein a Suïssa, del HSBC al LGT: 1.600 defraudadors descoberts
Fraus massius que cauen ràpidament dels titulars,
estafes que mai se sap com acaben i que acaben sovint en impunitat i
corrupcions sobre les quals es força un rapid oblit. Doble moral, doble
economia i doble fiscalitat i una única impunitat sobre elits
multireincidents- Lienchenstein i Suïssa el 2009 i 2010 són les dues
clarianes paradigmàtiques del quart fosc del frau fiscal. Dues
filtracions -no cap investigació oficial- van deixar al descobert 1.600
defrauadadors descoberts. Delinqüència d’alta volada fiscal i coll
blanc. D’aleshores ençà, però, s’ha blindat sempre la seva identitat i
se’ls hi ha ofert discrecionalment la possibilitat de solucionar-ho
amistosament amb una ‘segona oportunitat’ (amb declaracions
complementàries exemptes de sanció penal o administrativa). I encara
avui no està resolt l’engima de com ha acabat tot plegat. Fortunes que
han incorregut en delictes fiscals milionaris i que, segons els
inspectors d’Hisenda aplegats a GEHTSA, han tingut un escandalós
“tractament privilegiat” i “condescendent”. Més encara, assenyalen, en
un moment de crisi, retallades i noves càrregues impositives a través de
l’augment de l’IVA i el IRPF, és a dir de recàrrega fiscal sobre les
rendes del treball i el consum.
En el cas suís, que esclatà el juny de l’any passat, es
varen descobrir 3.000 comptes opacs propietats de ciutadans de l’Estat
espanyol, dipositats al HSBC per un valor de 8.000 milions d’euros i que
afectaven directament 1.500 persones. Hisenda, però, va centrar-se en
659 casos. La primera carta que va remetre, una invitació a regularitzar
la situació sense costos penals, no la va respondre cap dels afectats.
Només quan es va incoar expedient sancionador, van començar a arribar
les respostes. A dia d’avui, s’han recuperat 220 milions d’euros
defraudats. Malgrat el silenci ferri, fonts properes a la investigació
han aclarit que al llistat “estan totes les grans fortunes que es puguin
imaginar”. Hi ha nombrosos polítics, empresaris i financers implicats,
entre ells el pare d’Emilio Botin, president del Banc Santander. I fins
tot han surat detalls de com es va arribar a estendre el pànic en el si
de l’establishment: un empresari madrileny va tancar la seva mansió i va
marxar a l’estranger, remetent a Hisenda els bitllets de vol com a
prova que ja no vivia a l’Estat.
Només un any abans, havien estat descobertes 200 comptes
opacs de ciutadans espanyols al Lienchtenstein Global Trust Group
(LGT). Hisenda va instar a regularitzar la situació a 67, dels quals
només un 20% ho han fet. Entre els enxampats destacaven 7 ciutadans
catalans amb dipòsits no declarats al paradís fiscal. Es tracta de Josep
Bas Puig, empresari català del sector químic (frau de 4,2 milions);
Luis Gari Sentmenat, administador d’una empresa náutica a Barcelona
(frau de 7’98 milions); l’arquitecte barceloní Alfredo Arribas (frau de
311.471 euros); Enrique Clapers Alegre, de l’alta societat catalana
(frau de 296.905 euros); l’empresari del sector de la decoració Jaume
Graells (frau de 1,2 milions d’euros) o l’auditor vinculat al sector
editorial Jorge Serra Murtra (frau de 313.442 euros). El setè dels
catalans enxampats no és cap altre que Artur Mas Barnet, pare de
l’actual president de la Generalitat, Artur Mas, per un frau de 823.262
euros. Del compte era beneficiari, el 2002, el mateix Artur Mas fill,
aleshores conseller d’Economia i Finances de la Generalitat. De la
mateixa operació també en resultaran expedientats el cantautor Alejandro
Sanz –paladí de la lluita contra la pirateria informàtica-,
l’industrial basc Alenadro Legarda (director de la totpoderosa CAF) o
Carlos Meier (exdirectiu de Segundamano i fundador de l’Instituto de
Empresa).
El penyasegat de la impunitat efectiva
Tots dos casos certifiquen, però, que contra el frau
fiscal massiu continuat no hi ha estris adients per eradicar-lo. Els dos
afers demostren clarament la feblesa i la manca de mitjans: la
descoberta no va ser pa fruit d’investigacions pròpies sino de
filtracions, compravendes de diskettes i casualitats. En el cas dels
comptes al LGT de Lienchenstein, l’origen és la venda de les dades de
5.828 evasors (amb un patrimoni total de 5.000 milions deuros)
realitzada per un extreballador de l’entitat, Heinrich Kieber, als
serveis secrets alemanys. Entre ells, constaven el 67 ciutadans de
l’Estat espanyol expedientats. Alemanya en va facilitar les dades. El
cas suís d’HSBC és idèntic: en aquell cas és un extreballador qui ven
les dades a l’Estat francés, que les traspassa la hisenda espanyola.
Una dinàmica similar s’ha viscut en els casos més sonats
de corrupció dels Països Catalans. A la trama Gürtel, el fet que tota
la comptabilitat tafurera estava en un disc dur extraible; en el cas del
saqueig de Millet al Palau de la Música, per una denúncia inicial feta
des de dins. I per acabar, cal no menystenir que els expedients
finalment incoats es caracteritzen després per llargues dilacions
judicials, eficaçment gestionades per buffets d’advocats de luxe. La
darrera mostra fefaent és el cas Hisenda, “exemple de cobdícia i
brutícia” segons el fiscal anticorrupció Emilio Sánchez Ulled d’una
trama que subornaba inspectors a canvi de liquidacions favorables. El
judici va trigar 12 anys a celebrar-se oi aquest estiu se n’ha fet
pública la sentència. Dotze processats han estat condemnats a elevades
penes de presó d’entre 6 i 13 anys, entre ells Josep Llúis Núñez,
l’advocat Juan José Folchi o l’excap d’Inspecció d’Hisenda a Catalunya a
Catalunya Josep Maria Huguet. Tots els condemnats, però, són al carrer.
És el punt sobre la i. De la i d’impunitat. Hannah
Arendt ho teoritzava a ’Els origens del totalitarisme’: des de l’Edat
Mtjana, els codis de conducta, de càstig i repressió que s’apliquen a la
resta de la societat mai no afecten els delictes de les elits.
Protegides sempre per un circuit de poder que condueix indefectiblement a
la seva impunitat. Al segle XXI, les portes giratòries que vinclen
poder estatal i poder econòmic segueixen ben obertes i operatives. I
mentre la crisi s’abona per la multitud de baix, els pocs de dalt
segueixen acumulant riquesa i evadint-la. Delinquint en els angles cecs
del capitalisme opac.
DAVID FERNÀNDEZ – Setmanari Directa – 08/11/2011
www.setmanaridirecta.info/noticia/silenci-aqui-es-defrauda-16000-milions-deuros-anuals
