Amb la crisi, els estats han abonat 4,6 bilions de dòlars als bancs, quan amb 50.000 milions es podria eliminar la malnutrició.
Avui, com cada dia, moriran 24.000 persones de fam en un
món on 3.500 milions de persones, la meitat de la humanitat, sobreviuen
en la pobresa. Dades calentes, xifres d’infart, o fredes estadístiques,
la radiografia d’un món cada cop més injust i desigual no depèn d’un
nou anuari que aixequi acta de la dimensió de les desigualtats socials
globals. Thomas Bernard ja havia deixat escrit que “aquell que pensa
només pot llevar-se amb nàusees” i les dades, cada any –insistents,
persistents– són publicades puntualment. L’escull principal, gairebé
únic, per revertir unes estadístiques colpidores rau exclusivament en
l’absència de voluntat política.
Costa dos dies i cinc reunions decidir una nova guerra a
Líbia, però està costant vàries dècades l’assoliment d’una xifra que
està fixada fa molt com a fita: 50.000 milions de dòlars. La xifra que
el PNUD (Programa de les Nacions per al Desenvolupament) va establir com
la necessària per eradicar la fam al món i començar a revertir la
pobresa en la que viuen més de 3.500 milions de persones.
50.000 milions de dòlars que només representen l’1,08%
del que els estats han invertit en el rescat bancari des de 2007: 4,6
bilions de dòlars. 92 vegades més del que cal per eradicar la fam al
món. Acostumats a parlar sempre d’extrema pobresa, l’extrema riquesa
també té una comptabilitat més que eloqüent: el 0,9% de la humanitat
ostenta el 39% de la riquesa mundial. L’1,3% dels seus ingressos
serviria per eradicar, novament, la fam al món. Idèntica comparació
mereix la despesa militar mundial, situada en rècords històrics d’1,6
bilions d’euros: només el 4% seria suficient per posar fi a la fam al
món.
Clar que la crisi va per països, per barris, per favelas
i per classes. Només durant el 2009, el nombre de persones
multimilionàries va passar de 793 a 1.011, mentre la seva fortuna
conjunta passava de 2,4 a 3,6 bilions de dòlars. De fet, amb dades de
2004, la riquesa de les tres fortunes individuals més grans del planeta
equivalien al PIB dels 48 estats més pobres del món. I és que l’1% de la
població mundial té una renda anual equiparable al 57% de la humanitat.
La desigualtat es reprodueix de bell nou en l’abisme de l’escletxa
Nord-Sud, entre els països enriquits i empobrits pel capitalisme. El 20%
més ric del planeta absorbeix avui el 83% del PIB mundial. El 20% més
pobre només té l’1%.
A casa nostra, també
La cínica i maldestra regla de tres matemàtica es pot
traslladar a tots els àmbits. A l’Estat espanyol, les pitjors retallades
des de la fi de la dictadura, aplicades al període 2010-2013, arriben
als 50.000 milions d’euros. Entre els anys 2007 i 2010, la banca va
guanyar 66.111 milions; l’any passat, les empreses de l’Ibex35 van
acumular 47.000 milions d’euros en beneficis. A Catalunya, les
retallades imposades pel govern neocon-vergent d’Artur Mas des de la
recuperació de l’autogovern han arribat als 2.700 milions d’euros, quan
el frau fiscal empresarial català ascendeix a 16.000 milions. Impune
capitalisme senil, doncs, en estadística pura, quan la factura, la
fractura de la crisi, l’abona qui no l’ha provocada.
Capitalisme senil despullat: per separat, el 4% del que
costen les guerres, l’1,3% dels ingressos de les multimilionàries o
l’1,08% del rescat bancari global servirien per eradicar tres vegades,
tres, la fam al món. Unes dades que ens fan estar d’acord amb Evaristo
de La Polla Records, quan diu que “la violència és la vostra”.
Certificant-ho amb allò suggerit per Einstein: “El més inútil és fer
sempre el mateix i esperar resultats diferents”. I tot plegat per acabar
amb les paraules de Santiago Alba Rico, que va deixar escrit severament
a Capitalisme i civilització que “aquells a qui els sembli medieval,
fanàtic i estúpid morir i matar en nom de Déu, sàpiguen que mataran i
moriran per a que la sisena part de la humanitat (aleatòriament
escollida) continuï quedant-se tots els vídeos i tots els gelats”. I
afegia: “El perill són els nostres governs; deixar-los decidir seria
molt més greu que un error: seria un suïcidi”.
* Article de David Fernàndez publicat al núm. 245 del setmanari Directa
