Es salva als mercats i no al clima. Així podríem resumir el que constatala 17ª Conferència de les Parts (COP 17) de Nacions
Unides sobre Canvi Climàtic de Durban, Sud-àfrica, celebrada del 28 de
novembre al 10 de desembre.
La ràpida resposta que governs i
institucions internacionals van donar a l’esclat de la crisi econòmica
en 2008 rescatant bancs privats amb diners públics contrasta amb
l’immobilisme enfront del canvi climàtic. Encara que això no ens hauria de
sorprendre.
Tant en un cas com en un altre guanyen els mateixos: els
mercats i els seus governs còmplices.
En la Cimera del clima de Durban dos van ser els temes centrals: el futur
del Protocol de Kioto, que conclou el 2012, i la capacitat per a
establir mecanismes en la reducció d’emissions; i l’engegada del Fons
Verd per al Clima, aprovat en l’anterior cimera de Cancún, amb l’objectiu
teòric de donar suport als països pobres en la mitigació i l’adaptació
al canvi climàtic.
Després de Durban podem afirmar que un segon període del Protocol de
Kioto ha quedat buit de contingut: es posposa una acció real fins al
2020 i es rebutja qualsevol tipus d’instrument que obligui a la reducció
d’emissions. Així ho han volgut els representants dels països més
contaminants amb Estats Units al capdavant, qui advocaven per un acord de
reduccions voluntàries i rebutgen qualsevol tipus de mecanisme
vinculant.
Però si el Protocol de Kioto ja era insuficient, i
d’aplicar-se evitava només 0,1º centígrads d’escalfament global, ara
anem com més va a pitjor.
Entorn al Fons Verd per al Clima, si en un primer moment els països rics
es van comprometre a aportar 30 mil milions de dòlars el 2012 i 100 mil
milions anuals per al 2020, xifres que de totes maneres es consideren
insuficients, la procedència d’aquests fons públics ha quedat per
determinar mentre s’obren les portes a la inversió privada i a la gestió
del Banc Mundial.
Com han assenyalat organitzacions socials es tracta
d’una estratègia per a “convertir el Fons Verd per al Clima en un Fons
Empresarial Cobejós”. Una vegada més es pretén fer negoci amb el clima i
la contaminació mediambiental.
Altre exemple d’aquesta mercantilització del clima ha estat l’aval de
l’ONU a la captura i emmagatzematge de CO2 com Mecanisme de
Desenvolupament Net, que no pretén reduir les emissions i que
aguditzaria la crisi ambiental, especialment en els països del Sud
candidats a futurs cementiris de CO2.
Així, els resultats de la cimera apunten a més capitalisme verd. Com indicava
l’activista i intel·lectual sud-africà Patrick Bond: “La tendència a
mercantilitzar la naturalesa s’ha convertit en el punt de vista filosòfic
dominant en la gobernança mundial mediambiental”. A Durban es repeteix
el guió de cimeres anteriors com la de Cancún 2010, Copenhaguen 2009… on
els interessos de les grans multinacionals, de les institucions
internacionals i de les elits financeres, tant del Nord com del Sud,
s’anteposen a les necessitats col·lectives de la gent i al futur del
planeta.
A Durban estava en joc el nostre futur però també el nostre present.
Els estralls del canvi climàtic estan tenint ja els seus efectes:
alliberament de milions de tones de metà de l’Àrtic, un gas 20 vegades
més potent que el CO2 des del punt de vista de l’escalfament atmosfèric;
derretiment de les glaceres i dels mantells de gel que augmenta el
nivell del mar. Uns efectes que incrementen el nombre de migracions
forçades. Si el 1995 hi havia al voltant de 25 milions de migrants
climàtics, avui aquesta xifra s’ha doblat, 50 milions, i en el 2050
aquesta podria ascendir a entre 200 i mil milions de desplaçats.
Tot apunta que ens dirigim cap a un escalfament global descontrolat
superior als 2º, i que podria rondar els 4º, per a finals de segle, el
que desencadenaria molt probablement, segons els científics, impactes
inmanejables, com la pujada de diversos metres del nivell del mar.
No
podem esperar fins a l’any 2020 per a començar a prendre mesures reals.
Però enfront de la falta de voluntat política per a acabar amb el canvi
climàtic, les resistències no callen. I emulant a Occupy Wall Street i a
l’ona d’indignació que recorre Europa i el món, diversos activistes i
moviments socials es van trobar diàriament en un fòrum a pocs metres del
centre de convencions oficials sota el lema ‘Occupy COP17’.
Aquest punt
de trobada ha reunit des de dones camperoles que lluiten pels seus drets
fins a representants oficials de petits estats illencs com Les
Seychelles, Granada o Nauru amenaçats per una pujada imminent del nivell
del mar, passant per activistes contra el deute extern que reclamen el
reconeixement i la restitució d’un deute ecològic del Nord respecte al
Sud.
El moviment per la justícia climàtica assenyala com, enfront de la
mercantilització de la naturalesa i els béns comuns, és necessari
anteposar les nostres vides i el planeta.
El capitalisme s’ha demostrat
incapaç de donar resposta a l’atzucac al que la seva lògica
productivista, curtplacista i depredadora ens ha conduït. Si no volem
que el clima canviï cal canviar radicalment aquest sistema. Però els
resultats de Durban apunten en una altra direcció. El reconegut activista
ecologista nigerià Nnimmo Bassey ho deixava bé clar amb aquestes
paraules: “Aquesta cimera ha amplificat l’apartheid climàtic, on el 1% més
ric del món ha decidit que és acceptable sacrificar al 99% restant”.
* Josep Maria Antentas és professor de sociologia de la Universitat
Autònoma de Barcelona i Esther Vivas és membre del Centre d’Estudis
sobre Moviments Socials de la Universitat Pompeu Fabra.
