Un perillós mite s’estén per Europa: el mite del Boig
Solitari. Segons els seus defensors, els militants feixistes autors de
les matances d’Oslo i de Florència serien pertorbats mentals que actuen
en solitari. Casos aïllats, sol dir-se. Denominar-los pertorbats mentals
tranquil·litza a molts que despatxen com malalt a tot aquell que comet
un acte menyspreable.
És molt fàcil per descomptat atribuir a problemes
psiquiàtrics qualsevol tipus d’excés; això evita analitzar les
responsabilitats pel succeït. El cas és que tant Gianluca Casseri com
Anders Breivik eren individus amb unes capacitats intel·lectuals per
sobre de la mitjana, capaços d’elaborar idees pròpies i plasmar-les en
uns llibres que, per molt que s’obstinin alguns, no denoten més bogeria
que la de les idees falses i perilloses. Per descomptat, aquests
assassins viuen immersos en un món d’odi irracional, però és un món que
ells mateixos no han inventat per molt que contribueixin a la seva
consolidació. El discurs de la “malaltia mental” no fa més que ocultar
un problema permès i tolerat, a l’una que insulta a tantes persones amb
malalties mentals incapaces de fer cap mal a ningú.
El fet és que organitzacions feixistes, neonazis i
racistes de tota índole estan presents en totes i cadascuna de les
ciutats europees preparant-se per a trobar el seu moment històric i
alçar-se de nou amb el poder. Els individus que cometen accions
d’aquesta índole, en realitat són considerats herois i màrtirs pels
integrants d’aquests grups que en moltes ocasions s’amaguen darrere de
sigles legals.
A Espanya, Democràcia Nacional o España 2000 són el niu
del que pot sorgir un Anders Breivik o un Gianluca Casseri. A aquests
partits, en lloc d’aplicar-se’ls judicialment la Llei de Partits com es
va fer amb aquells vinculats al terrorisme, se’ls intenta apagar amb
trampes legals (com el requisit dels avals) que no fan sinó ajornar la
seva extinció. Aquestes organitzacions esperen que una cadena
d’esdeveniments en els quals ells puguin vendre’s al públic com víctimes
desencadeni una reacció massiva a favor seu.
La televisió estatal RAI ja ha recordat que Casseri era
un escriptor simpatitzant de Benito Mussolini i membre de la Casa Pound,
el grup de cultura neofeixista més important d’Itàlia, batejat en honor
al poeta nord-americà Ezra Pound. Ja estic veient com augmenten les
vendes d’aquest escriptor antisemita. En el seu moment, també es va
recordar que Anders Breivik havia escrit un manifest de més de 1.500
pàgines. El manifest, titulat “Una declaració europea d’independència”,
descrivia com portar a terme el tipus de crims que va acabar perpetrant.
El manifest va ser enviat per e-mail a milers de persones, sense cap
tipus de conseqüències. A pesar que el text és una bogeria en si mateix,
no és obra de cap pertorbat, perquè té ordre, estructura lògica interna
i fins i tot està bé redactat; sí, repeteixo, està bé redactat. No
obstant això, des de la Fiscalia noruega ja han sentenciat que el seu
autor és un pertorbat, la qual cosa podria lliurar-lo de la presó.
Els autors de les matances no són llops solitaris que
udolen a la llum de la lluna. Són persones actives amb xarxes de suport
que no van néixer de la nit al dia. Les seves activitats, fins que
culminen en banys de sang, solen ser conegudes per molts, incloses les
autoritats, que les ignoren o que fins i tot les aplaudeixen secretament
perquè donen ales als seus arguments de la por.
Hi ha diversos nivells de racisme: quan un fet
d’aquestes característiques surt a la portada de tots els mitjans de
comunicació, són pocs els que estableixen la seva relació amb les
redades policials racistes a la recerca d’irregulars o amb la falta de
referents multiracials en les institucions europees. No obstant això,
avui dia és fàcil veure la connexió entre la violència masclista i la
falta de representació de la dona en la societat. Hi ha molt més,
perquè: en quants barris i instituts d’Europa hi ha esvàstiques
pintades? En quantes ocasions s’han escoltat expressions profundament
racistes sense una protesta enèrgica? Quants casos de racisme
institucional dormen en els Centres d’Internament per a Estrangers, o
són repatriats diàriament? Quantes víctimes del terrorisme racista
esperen un reconeixement similar al de les víctimes de la resta de
terrorismes?
El racisme és una xarxa de diversos nusos, social,
econòmic, polític, educatiu… que laborioses mans intenten construir en
cada escletxa possible amb idees distorsionades que s’imposen si
l’ocasió ho permet. Si les institucions no prenen de debò el problema en
totes les seves dimensions, prohibint enèrgicament tota manifestació
d’idees que fomenti l’odi, les matances continuaran i no haurà
psiquiatra que les pugui detenir, perquè no és un problema de la
psiquiatria, ni tan sols de la psicologia, sinó del model de societat
que es vol construir. La bogeria no està en els individus executors,
està en les idees desquiciades i està en qui són tan imprudents o
temeraris com per a permetre que prosperin.
* Antumi Toasijé és historiador, politòleg i director del Centre d’Estudis Panafricans
