Fa uns mesos vaig tenir l’oportunitat de coincidir amb
una mestra ucraïnesa. Bé, hauríem de dir exmestra, perquè, com bona part
de la professió docent del seu país, la caiguda del bloc oriental
comportà una desbandada del talent arreu d’Europa, i ella no n’era
l’excepció. Coincidència o no, ambdós vam començar a exercir el mateix
curs, el 1989, quan res no feia pensar que el mur de Berlín cauria i que
l’ensulsiada del comunisme real acabaria emportar-se per davant milions
de biografies, vides arruïnades, existències precàries. Tot plegat per
acabar amb un país fonamentat en la cleptocràcia, per bescanviar un
totalitarisme per un altre. «En què es diferencia el comunisme del
capitalisme?», em reproduïa un acudit ben viu a la Praga dels noranta la
Dora, una amiga txeca filla de dissidents: «amb el comunisme podies
criticar el cap d’empresa, mentre que si criticaves el President
acabaves a Sibèria. Amb el capitalisme pots malparlar del govern tot el
que vulguis. Si critiques el teu cap, acabes a Sibèria».
L’exmestra ucraïnesa em relatà com va anar tot plegat.
«Primer, ens van reduir el sou. Després, ens van començar a pagar amb
retard. A poc a poc els retards s’acumulaven. Els nostres alumnes, amb
pares sense feina ni mitjans, van començar a desmaiar-se de gana a les
classes. Ens feien treballar més hores a canvi de menys. I els
estudiants, davant la fallida econòmica, només pensaven a marxar del
país. A mesura que els empleats públics vivíem pitjor, el nombre de
Mercedes es multiplicava. Mentre les escoles queien a trossos, els
mafiosos es van fer amb el control del país, i el luxe inundava unes
botigues on només hi podien anar els més pinxos…»
No va passar més de quatre o cinc anys abans que ella
mateixa també acabés abandonant un país en fallida. Una fallida moral
més que econòmica, perquè, en realitat, si observem l’evolució
ucraïnesa, després de la caiguda del 60% del PIB (deguda al saqueig
intern de les elits dirigents que, curiosament prengueren forma de
retallades generalitzades), el creixement de la darrera dècada, a un 7%
del PIB anual ha estat acumulat per minories corruptes convertides a la
religió del capitalisme neoliberal. És clar, que la corrupció moral
també s’estengué de dalt a baix en l’escala social. «Davant la nova
situació, els estudiants van deixar d’estudiar, i els professors,
d’ensenyar. Atès que no vam saber organitzar col·lectivament la
protesta, molts companys van individualitzar la tragèdia a partir del
principi “campi qui pugui” i el “passo de tot”. Alguns es van buscar una
altra feina. Molts, com jo, vam acabar marxant del país. La majoria,
davant la magnitud de la tragèdia, van baixar els braços. La nostra
generació, i les següents, es van enfonsar. I l’escola, abans dret,
passà a ser un negoci més, on les famílies s’han d’endeutar fins a
límits insuportables».
Val la pena conèixer la història perquè això permet
evitar els errors, que podria haver escrit el filòsof George Santayana.
Ara no sembla haver caigut cap mur que posés en evidència la feblesa del
comunisme. Tanmateix, la caiguda de Lehman Brothers el 2008 sembla que
ha aixafat biografies, vides arruïnades, existències precàries a aquest
cantó a l’oest de Berlín. També sembla que la cleptocràcia s’ha fet amb
els governs d’arreu d’occident, tal com ens assenyalen els escàndols
financers i de corrupció on el nostre país sembla una referència. I
també els nostres governs semblen entestats a destruir les nostres
institucions del benestar. Les conegudes com a “retallades”, són això.
Una manera com les minories corruptes, enriquides mitjançant
l’especulació, pretenen mantenir els seus privilegis a partir del
desmuntatge de la funció pública, la sanitat, i també l’educació.
Perquè, mentre s’abaixa el sou als docents, se’ls retarda la retribució i
la jubilació, es pretén acomiadar a professors interins i es fa
treballar més per menys, no és sinó per assegurar els interessos dels
nostres plutòcrates que, a diferència de Millet, Urdangarín o Camps han
estat prou llestos perquè no els enganxin o per legalitzar els seus
astronòmics ingressos.
Abaixar el sou als docents, retardar els seus pagaments,
acomiadar interins, fer treballar més per menys, tot plegat mentre
s’exonera les grans fortunes de contribuir a l’estat? Empitjorar les
condicions dels mestres catalans mentre que altres comunitats no
segueixen aquesta via suïcida? Reduir el pressupost d’educació (que és
percentualment, el tercer per la cua de l’estat espanyol, després de
Madrid i les ciutats nord-africanes) mentre que bona part dels anomenats
“emprenedors” encara poden fer servir SICAVs per eludir el fisc?
Assistir al deteriorament dels edificis escolars mentre que mai no
s’havien comprat tants automòbils de luxe?
Davant d’aquestes circumstàncies hi ha un perill
terrible, i que a partir de moltes converses amb amics i coneguts
docents, pot donar-se. Davant del descrèdit induït del sindicalisme
compromès i independent, eina malgrat tot efectiva de defensa dels
treballadors (encara no s’ha inventat res millor), la individualització
de la protesta. Abaixar els braços. Deixar-se portar pel desànim.
Abdicar del nostre compromís moral amb uns estudiants també
desmoralitzats davant les negres tempestes que retrunyen a l’horitzó. És
el que passa quan la gent veu que se la tracta d’una manera
absolutament injusta i els polítics els traeixen. I un risc gravíssim de
descomposició del nostre sistema educatiu, darrera línia de defensa
d’una Catalunya digna, meritocràtica, orgullosa, culta, rica, lliure,
desvetllada, i dins del que cap, feliç.
* Xavier Díaz és historiador
