“Mai imaginàrem que anàvem a fer una revolució.
Esperàvem només uns quants milers de persones “. Així expliquen
unànimement les i els activistes egipcis les seves expectatives sobre la
protesta del 25 de gener del 2010 que, fa ara poc més d’un any, va
iniciar el principi de la fi de l’era Mubarak, la dimissió del qual
arribà l’11 de febrer. Seguint l’espurna encesa a Tunísia, la flama
revolucionària havia pres a Egipte.
“Sempre anacrònica, inactual, intempestiva, la revolució
arriba entre el ’ja no’ i l’ ’encara no’, mai a punt, mai a temps. La
puntualitat no és el seu fort. Li agraden la improvisació i les
sorpreses. Només pot arribar, i aquesta no és la seva menor paradoxa, si
(ja) no se l’espera “, ens recordava encertadament Daniel Bensaïd.
Encara que imprevista en la seva magnitud, la rebel ·
lió no va néixer del no-res. Va ser la culminació d’un llarg període de
renaixement de les lluites socials com a conseqüència de l’impacte de
les polítiques neoliberals del règim que van comportar una forta
polarització social, la generalització de l’atur i la subocupació, i
l’extensió de la pobresa absoluta fins al 40% de la població, la
precària situació de la qual quedà patent amb la pujada dels preus dels
aliments el 2008 i els anys subsegüents.
La joventut, amb un pes destacat de les dones joves, va
ser la protagonista de la revolució del 25 de gener. Sense la seva
empenta, el dictador encara romandria al seu lloc. Però contràriament a
alguns relats interessats, no va ser l’egípcia una revolució només de la
joventut i de les classes mitjanes, ja que els treballadors van ser
decisius en les jornades de febrer.
Si bé la caiguda de Mubàrak no fou una “facebook (o
twitter) revolution”, com de vegades superficialment se l’ha presentat,
les noves tecnologies van jugar un paper determinant, en conjunció amb
un mitjà tradicional com la televisió a través d’Al-Jazira. Les xarxes
socials i la telefonia mòbil van tenir un rol d’acceleradors i
precipitadors, van afavorir el treball horitzontal i en xarxa, i van
actuar com a espais de politització.
Des del derrocament del dictador, el Consell Suprem de
les Forces Armades (CSFA), que regeix els destins del país, ha intentat
pilotar una “transició ordenada” en què “tot ha de canviar perquè no
canviï res”. La desautorització de qualsevol protesta, i en particular
de les vagues, s’ha combinat amb la repressió política, amb més de
12.000 ciutadans jutjats per tribunals militars en un any. En aquesta
estratègia de canvi limitat i controlat des de dalt, el CSFA ha
establert una aliança de conveniència amb els Germans Musulmans,
principals beneficiaris d’una transició per vies institucionals. La
junta militar ha estat còmplice també de la violència salafista cap a la
minoria cristiana copta, per desviar les reivindicacions democràtiques,
socials i de classe cap a enfrontaments sectaris.
Les eleccions del novembre passat van mostrar, com era
previsible, la fortalesa electoral i social dels Germans Musulmans,
l’única organització política amb arrelament real i amb legitimitat
històrica com a força opositora. El seu projecte, no exempt de
contradiccions i de dificultats per articular els interessos d’una base
social heterogènia, combina un programa econòmic neoliberal amb una
política reaccionària en el terreny dels valors, la família i la
religió.
Tot i que l’islamisme és la principal força organitzada i
el beneficiari immediat del canvi de règim, per primera vegada en
dècades ha emergit un corrent significatiu de radicalització social al
marge d’aquest, que no satisfà les aspiracions de llibertat i justícia
social de part de la joventut. S’ha obert així la base per a la
reconstrucció, des d’un nivell molt baix, de l’esquerra política i
social i per posar fi al seu declivi des de finals dels setanta.
Les protestes a Tahrir i la repressió al novembre i
desembre van suposar l’entrada en una segona fase de la revolució en la
qual la Junta Militar és ja el blanc de la crítica. Tot i que els
sectors activistes mai van tenir confiança en l’Exèrcit, gran part de la
població el veia al febrer com un aliat i un garant del canvi. Aquest
segon esclat social representa un salt endavant en la consciència
política d’un sector ampli del poble egipci i de la seva comprensió dels
mecanismes de poder i de la naturalesa de les forces armades.
Un any després del seu inici, i en un context de
deteriorament econòmic, la revolució egípcia té un desenllaç obert i viu
esquinçada entre les forces que volen donar-la per acabada i les que
volen continuar-la. La seva gran victòria ha estat la recuperació de la
confiança en la capacitat col·lectiva per transformar el món, després
d’anys de frustració i descomposició social i d’absència de
perspectives. Però les conquestes democràtiques són encara fràgils. Les
socials són escasses i la situació de les dones està plena d’incerteses i
núvols.
Els processos revolucionaris no són lineals ni
rectilinis i estan poblats de frenades, accelerades i corbes
imprevistes. El repte ara és anar fins al final, completar la revolució i
aconseguir canvis econòmics i socials de calat. Revolució i
contrarevolució lliuren al país dels faraons un pols permanent en què
cadascuna apel ·la respectivament a la solidaritat i la il·lusió, i a
l’egoisme i la por. En altres paraules, la contrarevolució busca aflorar
el pitjor de l’ésser humà. La revolució, el millor.
* Josep Maria Antentas, professor de
sociologia a la Universitat Autònoma de Barcelona. Esther Vivas, membre
del Centre d’Estudis sobre Moviments Socials a la Universitat Pompeu
Fabra.
