Aquest article assenyala que les retallades molt notables de despesapública, incloent despesa pública social, no estan recuperant la
confiança dels mercats financers, empitjorant la situació econòmica que
va en camí d’arribar a una Gran Depressió, causada, en part, per tals
retallades.
El dogma neoliberal que ha estat imposant unes polítiques d’austeritat
amb retallades molt marcades de la despesa pública, incloent de la
despesa pública social (en transferències –com pensions i ajudes a les
famílies–, així com en despeses en serveis públics de l’Estat del
benestar –com sanitat, educació, serveis de dependència, escoles
d’infància, habitatge social, serveis socials i altres–, que determinen
en gran manera la qualitat de vida i el benestar de la gran majoria de
la població), ha dominat tot el discurs i la pràctica política del
Consell Europeu, de la Comissió Europea, del Banc Central Europeu, del
Fons Monetari Internacional i de la majoria de governs de la UE durant
aquests anys de crisis.
Aquestes polítiques de retallades han estat
particularment accentuades en els països que despectivament es coneixen
en la terminologia anglosaxona com PIGS (porcs), i que inclouen a
Portugal, Irlanda, Grècia i Espanya (Spain) als quals últimament han
afegit una altra I (PIIGS), a l’incloure’s Itàlia.
Tals retallades s’han presentat com necessaris per a recuperar la
“confiança dels mercats financers”, frase gastada que s’ha utilitzat amb
gran freqüència per a justificar-los. Altra frase també en gran ús en la
saviesa convencional neoliberal és la necessitat de “mostrar
responsabilitat fiscal”, com si responsabilitat i retallades fossin
sinònims. Ara bé, una simple anàlisi de les dades mostra que, a pesar
que aquells països han estat retallant i retallant, la famosa “confiança
dels mercats” no ha aparegut per cap part. Els interessos del deute
públic en la majoria d’aquests països han continuat elevadíssims, amb
nivells insostenibles en tots ells. La desconfiança continua a pesar de
les retallades, i això ha ocorregut país per país.
A Espanya hi ha hagut unes retallades sense precedents (accentuats ara
més amb el Govern del Partit Popular), aprovant-se fins i tot una
reforma de la Constitució que dificultarà en el futur la reducció de
l’enorme dèficit de despesa pública social que té Espanya, el més baix,
per cápita, de la UE-15 (el grup de països de la UE amb semblant
desenvolupament econòmic al nostre).
A pesar d’aquestes retallades, els
interessos del deute públic han anat pujant de manera tal que el
president Rajoy ha indicat que portarà a terme les reformes que va fer
Portugal quan va ser intervingut, possibilitat que el president Zapatero
creia haver evitat amb les seves polítiques de retallades, les quals es
justificaven per a prevenir el que ha acabat passant. Cap llavors
fer-se la pregunta de com es justifica tant retall quan la famosa
“confiança dels mercats financers” no ha aparegut per cap part?
Una situació semblant ha tingut lloc a Grècia, on les retallades estan
generant una gran agitació social, sense que els interessos del deute
hagin baixat. Abans al contrari, han arribat a uns nivells
insostenibles. Un cas semblant és el d’Irlanda, on a pesar de les
retallades de les pensions (de més del 10%) i de la reducció sense
precedents dels beneficis socials i de l’ocupació en els serveis de
l’Estat del benestar, els interessos del deute públic continuen ofegant
al deute públic. I el mateix està passant a Itàlia.
Tots aquests països PIIGS han estat governats per partits conservadors
(dictatorials en el cas de Grècia, Portugal i Espanya) en la majoria
del període post II Guerra Mundial, sent les forces conservadores encara
les dominants en la seva vida política i mediàtica. En tots aquests
països –al revés que en el nord d’Europa– el món del treball és feble i
el del capital (hegemonitzat pel capital financer) és fort. En
conseqüència, tenen polítiques fiscals regressives, enormes fraus
fiscals i estats del benestar poc desenvolupats. I en tots ells la
reducció del dèficit públic ha estat primordialment a força de
retallades de la despesa pública social.
A pesar d’això, el seu deute
públic, com percentatge del PIB, ha continuat augmentant des de 2007
sense que les retallades l’hagin reduït. A Espanya ha pujat del 36% del
PIB al 68%, a Portugal del 68% al 102%, a Grècia del 107% al 161%, a
Irlanda del 25% al 107% i a Itàlia del 103% al 120%. En realitat,
aquestes retallades han empitjorat la situació en lloc de millorar-la,
tal com alguns de nosaltres vam predir. Els famosos “mercats” creuen
que, tret que creixin, aquests països mai podran pagar el seu deute. I
tals retallades estan dificultant que creixin. Com ha dit Wolfgang
Munchau, codirector del Financial Times: “No entenc com algú amb
formació macro-econòmica i amb un mínim d’honestedat i decència pot
donar suport avui la fantasia que les polítiques d’austeritat estimulen
l’economia” (“Why Europe’s Officials Lose Sight of the Big Picture”, The
Financial Times, 16/10/11).
Per fi comença a percebre’s que alguna cosa no funciona amb les
retallades. Fins i tot els neoliberals comencen a dir que tals
retallades han d’anar acompanyades d’un estímul econòmic. Però assumeixen
erròniament que la falta de creixement econòmic (que abans deien que es
devia a l’inexistent excessiva despesa pública) la causen els salaris
“excessivament alts”. Segons tal dogma, els sous han de reduir-se, la
qual cosa enfonsarà encara més les economies de tals països, perquè el
major problema que tenen aquestes és la falta de demanda, resultat de
l’enorme descens de les rendes del treball (que han disminuït la
capacitat adquisitiva de la majoria de la població) i de l’especulació
financera, conseqüència de l’obscè creixement de les rendes del capital
financer, i que ha provocat l’escassesa de crèdit.
La baixada dels
salaris, juntament amb la reducció de la despesa pública, reduirà encara
més tal demanda, duent-nos a una Gran Depressió. En realitat, per a
amplis sectors de les classes populars, la Gran Depressió ja està aquí.
* Vicenç Navarro és economista.
http://www.vnavarro.org/?p=6903
