Enric Casasses Figueres (Barcelona,
1951). L’Enric és un trobador, un rapsode, un dramaturg, un traductor,
un savi, un visionari, un company de lluites; una persona viva molt
interessant. En sap molt de poesia i de la vida, té més de vint llibres
publicats i és reconegut socialment —no pels poders— com un dels grans
de la literatura catalana.
És una persona especial i l’entrevista també
s’ha fet d’una manera força peculiar: és una mena d’entrevista de tria i
remena, moltes preguntes i moltes respostes. Un puzzle que podia haver
sortit de maneres diverses. Us presentem un poeta contra el poder.
Sobre poesia
- El teu pare era químic i poeta, et ve d’aquí la passió per les lletres?
Suposo que hi devia influir. A casa s’hi respirava
literatura, de l’Odissea i el Quixot a Rimbaud i Papasseit, i també
ciència: quan jo i ma germana érem petits, el pare (i la mare, també
química) tant ens podien recitar un poema com explicar la teoria
atòmica. Per saber de què està fet el món i de què està fet l’esperit.
- La poesia en temps de crisi i retallades, per què?
Els trobadors, quan feien les seves cançons, suportaven
un món feudal molt més ‘retallat’ que el nostre, però el cantar, la
poesia, és defensa-i-atac contra el discurs dels capellans o dels
economistes polítics (a l’edat mitjana com avui). El trobador sempre
intenta fotre-li el públic als ideòlegs del poder. Parlo dels poetes de
veritat, dels que pensen amb el seu propi cervell i no al dictat de la
veu de l’amo.
- Hi ha poesia de classe, la que pren partit pels de baix, poesia de resistència?
Sí. Però no de partit. La poesia no pot existir sense la
llibertat de l’individu. Els seus grans enemics són els ramats humans i
els pastors que els acondueixen.
- Enguany, per
l’Agenda Llibertària has fet un text explicant la vida i l’obra de
Salvat Papasseit. Que t’agrada més de l’obra de Papasseit?
Per Papasseit tot és importantíssim, des de l’olor del
cafè que sura a l’aire del carrer fins a la ràbia contra el patiment que
seria fàcilment evitable si els seus causants (els amos de la política i
l’economia) fossin desactivats. Però del dolor que no s’hi pot fer res,
de la malaltia incurable que se’l va endur, pràcticament no en parla.
No se’n queixa. I sempre va viure enamorant-se, emocionant-se: el
sentiment sincer, sense sentimentalisme.
- Quins són els poetes d’esperit llibertari actuals més importants?
No conec tots els poetes actuals… Ara i aquí: Joan Josep
Camacho Grau i Josep Grifoll. També el mexicà Orlando Guillén, el
tuareg Hawad…
- O millor, tu que ets un bon coneixedor de la poesia, parla’ns de poetes falsos, xarlatans i dels bons poetes.
Els falsos poetes xarlatans tenen una cosa en comú: fan
merdes molt semblants, entre ells. Els poetes bons en canvi són tots
diferents. Cada un és un cas únic.
- Quins són els teus poetes preferits?
M’agrada el trobador Peire Cardenal, que malgrat la
inquisició no tenia por d’anar contra déu i els seus abusos de poder. O
la veuarra d’Ausiàs March barallant-se amb ell mateix perquè la trempera
física no quadra amb la moral dominant. O el gran i emocionat
revolucionari nord-americà del segle XX, Kenneth Patchen. O el mag
carregat de foscúries i dispenser de llum que és Joan Vinyoli.
- En la poesia
actual els temes de revolució, rebel·lia, ajuda mútua, solidaritat,
antiautoritarisme, cooperació són freqüents o rars?
Són freqüents com a valors subjacents, i més que
freqüents, bàsics. Però no són paraules que els poetes facin servir
gaire. Ens agrada més el vocabulari concret, com el d’en Brossa quan
ataca l’església catòlica espanyola: «Be mossegaire, mal de tots
nosaltres,/ aquesta activitat d’ensenyar els altres/ aplica-te-la,
porca, a tu mateixa».
- Et defineixen com un poeta anàrquic, psicodèlic, contracultural, què en penses? Com et definiries tu mateix?
Sempre he procurat no definir-me, com a poeta. Però sí
que em situo clarament contra els poders, contra els encongidors de la
consciència, contra la cultura en el sentit actual de cosa que depèn
d’una conselleria o d’un ministeri.
- Algú t’ha acusat
de fer terrorisme poètic pel fet d’irrompre a les aules a recitar
poesies. Quan veurem en Casasses als bancs, al Parlament, a la
Generalitat recitant versos?
A les aules hi ha tot de nois i noies que encara no
saben què són o què seran. Però els parlaments i els governs fan pudor i
no tinc cap ganes d’anar-hi.
- Mossèn Xemeneia és un alter ego, una projecció o acudit de poeta?
A L’Escala hi havia hagut un rector que li deien així, i
el nom sempre m’havia fet gràcia. És la xemeneia de la inspiració, de
quan et surt fum pel cap, o per les orelles…
- La sonoritat i
la forma als teus poemes és molt important. Recitats o cantats per tu
també són força particulars. Estem acostumats a escoltar-los acompanyats
de boniques músiques com les de Pascal Comelade. Que ens pots dir
d’aquest músic?
En Comelade és un músic que amb pocs elements, i molt
senzills, i sovint tocant músiques d’altri (Bob Dylan, Enric Morera, Pi
de la Serra, Ramones, Kurt Weil, Ovidi Montllor), ha fet una obra que és
inconfusiblement seva i que té un efecte elevador i alliberador. També
he col·laborat amb altres músics ben diferents, com Manel Pugès, Feliu
Gasull i els Don Simon i Telefunken.
- Què escrius, produeixes o crees actualment?
Ara estic traduint un llibre de «Panorames de poemes» de
Kenneth Patchen. És de les coses més emocionants i sorprenents que he
llegit, i és força difícil de traduir. No m’ho ha encarregat ningú: quan
ho tingui fet ja buscaré la manera de publicar-ho o de fer-ho córrer.
- Si no escrivissis, què faries? Des de quan escrius?
Escric des dels catorze anys o així. Si no escrivís…
potser faria de pallasso. O de lampista: arreglar la llum, arreglar
l’aigua…
- Tu que ets seductor i poeta, unes paraules per animar i engrescar indignats de tota mena.
Si ens hi posem tots, no ens aturarà ningú. No ens calen
ni pistoles. Sense governs vam superar tota l’edat de pedra, i mira que
les condicions eren ben dures, més que les que tindrem ara quan s’acabi
el petroli. No fa cap falta manar sobre les persones. Basta organitzar
les coses. Es pot. Podem. Estem vius.
Compromís polític
- Quina ha estat
la teva militància política durant la dictadura i la transició? Parla’ns
dels teus contactes amb els anarquistes i de la teva participació en
l’ampli moviment revolucionari contracultural durant la dictadura.
Vaig anar a petar a l’anarquia per tres camins
simultanis: l’anarquisme moral o quotidià, que m’hi acompanyaven els
poetes i artistes (Papasseit, Brassens), l’anarquisme obrerista diguem
clàssic (de la línia de Kropotkin més que no de Bakunin, tot i que
m’agraden tots dos), i la revolució alhora anarcoide, situacionista,
hipi, musical i psicodèlica del moment (García Calvo, els
antipsiquiatres, etcètera). De la universitat dels anys 70, l’única
assignatura que funcionava era la de conspirar contra Franco i plantejar
la revolució que vindria quan s’acabés la dictadura: xerrar, llegir,
actuar… i les corredisses! Vaig aprendre moltes coses. Però la dictadura
no es va acabar mai: l’actual cap (o rei) de l’estat pseudo-espanyol va
ser imposat per Franco.
- En quines accions vas participar?
Poc: vaig anar a mil manifestacions, vaig fer algun
còctel, m’estava a la cantonada vigilant mentre el col·lega feia la
pintada, vaig redactar, imprimir i repartir bastants pamflets. Era una
cosa que m’omplia i em revolucionava les 24 hores del dia. Al mateix
temps experimentava amb l’escriptura delirant, amb el cànem indià, amb
l’àcid lisèrgic, amb les noves formes de vida i el nou món amorós… Ens
feia l’efecte que la setmana que ve o l’altra tot hauria canviat i el
món i la gent seríem tots nous de trinca!
- Algun problema amb la policia, autoritats o amb la Justícia?
La policia franquista, gràcies a una comunicació de la
policia “democràtica” del país veí (França), va detenir quasi tots els
meus amics. Un cop a dins, vaig veure que feia temps que ens tenien
localitzats i fotografiats i tot. A mi em van acusar de pertànyer a
associacions anarques i de captar ingenus per a l’anarquisme. Per cert,
alguns dels polis de la brigada social del grup 4, especialistes en
anarquistes, no entenien res del que estava passant del 68 ençà… Vaig
estar 72 hores a Laietana i quatre o cinc dies a la Model. Em van
alliberar per error i aleshores vaig passar a França i després a
Anglaterra. Devia ser l’última tongada d’exiliats, cap al 1973. Vaig
passar el Pirineu per Maçanet de Cabrenys, les Salines i Fontfreda i au,
cap a Ceret…
- Hi eres un dia
que a la universitat, enlloc d’octavetes, tiràvem quinieles, animant a
confiar el futur en les rifes de l’estat, o alguna cosa per l’estil?
Potser fou idea teva i tot.
No, no va ser idea meva. Per mi allò va ser una crítica,
amb humor, de certs aspectes del moviment estudiantil. I de fet grups
com bandera roja i alguns trotsquistes s’ho van prendre molt malament:
per nosaltres una bona part de l’antifranquisme era purità, censor,
ritualista i, en definitiva, autoritari. Per això vam fer una
manifestació paròdica amb pamflets de broma (les quinieles), crits que
semblaven absurds (alguns eren dirigits als bidells, molts dels quals,
però no tots, eren confidents de la policia) i pintades de fantasia:
TURURUT, Revolució sexual, La vida no és cap broma: és un joc…
- Soc bastant desmemoriat, però em sembla recordar-te repartint poesies, unes revistes de poesies. Teves?
Sí. Vaig fer un llibret, clandestí, de poemes (La
bragueta encallada) i també publicàvem fulls i revistes fets amb
fotocopiadora. Eren mogudes «a-econòmiques», fora de mercats.
- Què en penses de la teoria que tothom estigui pagat igual?
Jo penso més aviat en l’abolició del diner. El diner va
servir en el seu moment per deixar fora de joc els privilegis familiars
dels aristòcrates (que és el que en deien revolució burgesa). Ara ja és
hora de canviar de disc: que ningú cobri, i que ningú pagui. I quan
sentirem que el món és a les nostres mans i que tot depèn de nosaltres,
no tingueu por: la feina es farà.
- Una reflexió
sobre el maltractament dels d’aquí amb els immigrants, sobre el racisme
creixent, sobre els mossos matant impunement a immigrants.
Tots som immigrants o fills o néts d’immigrants, aquí i a
Burgos. El racisme no té perdó. Les persones que han matat o volgut
matar un immigrant o una persona d’un altre color són suïcides frustrats
i és urgent desarmar-los.
- Entre independència o seguir amb la Monarquia constitucional. Què t’agradaria com a forma de govern?
Cap. Ara, mentre estiguem sotmesos al capitalisme i a la
seva única llei («el que compta és el que es ven») ens convindria
d’independitzar-nos. Si no ho fem, ens faran desaparèixer, perquè el
castellà és molt bon negoci, mou molts quilos. Però si el sistema
capitalista es dissol, s’atomitza i s’esfuma, els països petits serem
tan importants com els grossos i no dependrem de ningú ni ningú ens
intentarà esborrar del mapa. I aleshores Catalunya serà coneguda arreu
del món com un país de pensadors i d’artistes i d’inventors, malgrat la
terrible opressió espiritual que ha hagut de patir.
- Dius que ets
«d’una extrema esquerra extra-tot,», què vols dir? Extra impostos? Extra
premis literaris? Li fas mocs al reconeixement públic, a les peles i
futurs contractes associats als premis?
No em moc per diners, ni per ànsia de reconeixement
públic, ni per enfilar-me per l’escala social. Sóc molt més ambiciós:
aspiro a veure els rius nets, el país lliure, els pobres nedant en
l’abundància física i espiritual, i la poesia campant feliç i contenta
com un airet de primavera circulant entre les ànimes.
- Què hi fas escrivint en El País? Creus que escrivint en els diaris dels amos canviarem alguna cosa?
Ara no escric a cap diari, però ho he fet, a l’Avui, al
Mundo i al País, com un infiltrat. Escrivint als diaris dels amos no
canviarem res, però els amos hauran hagut de sentir la meva veu. Ja no
podran dir que no ho sabien. Com més de dretes i espanyolista era el
diari, més anarco-independentistes els hi feia els articles. Però m’he
cansat de compartir pàgina amb tants estafadors de la veritat.
15M
- Estàs indignat?
Sí.
- Quina és la teva mirada sobre el 15M?
S’ha tastat una cosa, la democràcia directa, sense
partits ni grups de pressió, que indica un camí i una manera de sortir
de la putrefacció física i corrupció moral del capitalisme.
- Vas dir a la
plaça Catalunya: “«Aquesta revolució que ha començat ja no la pararan.
Ja està en marxa”». Fou una revolució? Segueix en marxa? No creus que
està adormida?
És una revolució, i està en marxa. Sembla adormida, però
en qualsevol moment pot reprendre. A partir d’ara tot serà bastant
imprevisible. No és una cosa, com abans, de grups polítics. Ara,
cadascú, a casa seva, està covant la mala llet, pensant maneres de
sortir-se’n: ens hi juguem la vida, especialment la dels fills i néts
dels que vivim avui.
- Quina ha estat la teva implicació en el moviment?
Jo he fet d’un entre tants. Però hi sóc. Estic a l’aguait, a punt de saltar. Com molta gent.
- Quina ha estat l’aportació dels poetes en el Moviment?
71 poetes hem fet un llibre (Ningú no ens representa) en
sintonia amb la presa pel poble de la plaça Catalunya. El pròxim pas
serà treure la paraula ‘plaça’ i ocupar, simplement, Catalunya! El títol
del llibre ve d’una de les pancartes que hi havia a la plaça. Sembla
que una part molt important dels poetes d’aquí estem d’acord en unes
quantes coses, que es podrien resumir en la següent: quan veus una
persona corrent perseguida per un policia, sents que la teva obligació
és allargar el peu i fer-li la trabanqueta: com diu Papasseit, «tot
uniforme és vil, tot home uniformat és esdevingut vil».
- Us afecta als poetes la crisi, les retallades, les normatives i decrets del PP pujant impostos, apujant preus, etc.
Sí, però no n’hi ha per tant. El pitjor que pot passar
és que et quedis sense casa i sense bistec. No crec que siguem més
pobres que els nostres avis.
- Com hi reacciones?
No em sento pas més revolucionari ara, amb les retallades, que abans. La tisora fa moltes generacions que no ha canviat de mans.
- El moviment 15M ha canviat alguna cosa?
Sí. Que es veu una possibilitat real de canvi, de
revolució social, i la prova n’és que els de dalt estan més espantats
que abans. Diria que més que mai.
- Fes-nos unes reflexions sobre les exigències i protestes dels indignats:
—Sobre la nacionalització de la banca i contra les finances mundials.
Ja ho he dit: abolició del diner. La repartidora.
L’entre tots ho farem tot. Poden dir que això és una utopia però no ho
és. És molt més fàcil d’organitzar aquesta suposada ‘utopia’ que no pas
les terribles complicacions místico-econòmiques de la borsa, els tipus,
els valors, el crèdit i tota la pasterada actual. El crèdit! Això ja ho
explicava García Calvo, el diner metàl·lic, la moneda, va essent
substituït pel crèdit, que vol dir fe, fe en el diner. És una religió:
l’economia capitalista és una religió.
—Sobre l’abolició de la monarquia. La tercera república.
Els països catalans fa segles que han estat abandonats
per la monarquia espanyola. Monarquia i república, tal com es planteja a
l’estat pseudo-espanyol, m’és ben indiferent. Per començar hem de crear
la confederació catalana-valenciana-i-balear, i així que aquesta s’hagi
declarat independent, la convertirem en una gran plaça Catalunya.
D’aquí la foguerada es propagarà a altres llocs d’Europa i del món…
—Sobre l’exigència de transparència política. «No ens
representen». Més democràcia. Vot i veu per a decidir. Ni PP, ni PSOE,
ni bipartidisme.
Democràcia directa: les coses es decidiran des de baix.
L’única feina dels ‘polítics’ serà dur-les a terme. Exemple: nosaltres,
entre tots, de plaça en plaça, de barri en barri, de poblet en poblet,
decidirem quins temes ha de preferir la investigació científica (potser
refer l’ozó, substituir el petroli…). No es mirarà si tal cosa o tal
altra és més ‘rendible’. Es mirarà quina és més necessària. De recursos,
ara com ara, n’hi ha per tots. Que hi hagi gent que no en tingui ni per
pa és criminal. Resoldre-ho és una simple qüestió d’organització. El
vigent sistema legal és il·legal. Tots els governs haurien d’anar a
judici, i ells mateixos s’haurien de condemnar a la «incapacitació
professional» perpètua.
—Contra els sindicats i partits del Règim (interlocutors del Govern).
No calen.
—Contra els parlamentaris, que retallen drets i legislen contra el poble.
No calen, i a més són, objectivament, aliats de la
trista colla de multimilionaris egoistes gelosos i infantiloides que
acaparen els recursos i ens fan anar a tots de bòlit.
- Hi ha alternativa al capitalisme?
Sí. El capitalisme és una contradicció incomprensible:
d’una banda hi ha quantitats de coses per fer, o a mig fer, i de l’altra
milions de persones a l’atur. Com més coses hi ha per fer, més aturats
hi ha. L’alternativa: oblidar la idea nociva de negoci i l’obsessió
malèfica dels beneficis i organitzar-nos com una família: tot és de
tots, la fruita i la feina. Ningú mana: tothom s’organitza.
- Qui és l’enemic?
Ja ho he dit: primer, els quatre immadurs que acumulen
els milions. Segon, els que els fan de pantalla (els governants, tots
els polítics). Tercerament, els seus esbirros (el sistema judicial i
penal, la policia). I finalment els pobres desventurats que es creuen
les mentides que els han inculcat i les van repetint com si fossin els
manaments de la llei de déu. Aquests darrers són els que sostenen el
sistema dels de dalt, els que els voten, sense adonar-se d’allò que deia
Ausiàs March: «en contra nós, per nós són elegits».
