Èxit inqüestionable de la vaga general convocada el
dia 29 de març. Això si entenem aquest èxit pel que fa a xifres de
participació a les manifestacions i seguiment de la vaga. Aquesta és la
notícia realment important. En un context tant difícil com el que hem
tingut els darrers mesos, en un moment en que fer vaga ja vol dir per
moltes persones jugar-se-la directament, que malgrat tot la gent hi hagi
participat d’aquesta manera vol dir un desacord profund amb aquesta
reforma laboral en particular i amb la solució a la “crisi” que es
planteja des d’instàncies nacionals, estatals i supra-estatals (que són
aquestes últimes les que realment manen).
Per nosaltres èxit de participació no vol dir ja
participacions “a la búlgara” de 90 i escaig per cent. Amb xifres de
desocupació que voregen la quarta part de la població activa i després
d’una reforma laboral com la plantejada, simplement unes xifres de
participació com les d’avui ja poden ser considerades un èxit
considerable. Malgrat que també pensem que aquesta vaga s’ha tornat a
convocar tard i malament, per part d’uns sindicats majoritaris que
reaccionen tard i malament a la seva progressiva pèrdua de centralitat.
Els sindicats majoritaris ja no són agents socials vàlids perquè ara la
sobirania econòmica no es estatal sinó europea. Si volen trobar
interlocutors ja no han de jugar de manera local, sinó a Brusel·les o
Berlin.
Si fa uns anys el fet de convocar una vaga general era
gairebé una celebració festiva, cada cop més -i sobretot a casa nostra-
aquestes mobilitzacions estan assolint uns nivells de conflictivitat
creixents. Entre d’altres raons per la repressió dels mossos contra els
vaguistes i manifestants. Una repressió creixent que “neteja” àmplies
zones de l’espai que una vegada va ser públic i ara sembla que sigui per
a les autoritats competents simplement la reraguarda d’El Corte
Inglés. Les últimes decisions judicials al respecte del desallotjament
(també coneguda com “operació de neteja”) de la Plaça Catalunya del juny
de l’any passat donen un ampli marge de maniobra a les autoritats
competents, i simplement l’utilitzen. Desenes de detinguts i
contusionats, una altra persona ferida per una pilota de goma a l’ull,
etc. El centre de Barcelona ha esdevingut una ratonera gegantina.
És veritat que hi ha hagut incidents. Però més enllà de
judicis ètics en un sentit o en un altre, està clar que els incidents
que hem viscut avui a Barcelona probablement han de tenir alguna cosa a
veure amb el creixement de l’atur, la impossibilitat pràctica dels joves
i no tan joves de trobar una feina i un habitatge digne. Increment de
precarietat = increment de pobresa, però també increment de
conflictivitat social. El Sr. Puig pot acusar fantasmagòriques
internacionals de provocadors, però per nosaltres l’equació com a mínim
té més elements que s’haurien de considerar a banda dels mencionats a la
seva matinal roda de premsa. No veiem aquesta mena d’incidents a
Alemanya ni a Noruega. Sí que veiem incidents d’aquesta mena a Grècia.
Com deia aquell, per què?
Estem veient com d’alguna manera les autoritats
competents estatal i autonòmiques estan perdent els papers. Ja sigui amb
la repressió mencionada en el cas català o les agressions policials de
la primavera valenciana (i també a la resta de l’estat), com encenent
l’enllumenat públic de diverses ciutats espanyoles amb perfecta
il·luminació solar (de dia) per tal d’augmentar les xifres de consum
elèctric i així poder dir que la participació ha estat més baixa. No han
après en absolut la lliçó d’aquell 13 de març, pel que sembla.
L’avís està donat a qui realment té la capacitat com per
poder reaccionar i canviar les ordres que rep el consolat del directori
europeu a Madrid, volem dir del govern de l’estat. Però reaccionarà? Ho
dubtem. A Grècia fa mesos que van de vaga general en vaga general, amb
molts més incidents dels que tant li agraden destacar a La Vanguardia i
el directori europeu no reacciona. Una espiral suïcida tant a nivell
econòmic -destacats economistes i governs no precisament revolucionaris
són molt crítics amb la política econòmica europea-; com a nivell
polític -és possible que la resposta electoral de la població europea
acabi degenerant en populisme o coses pitjors, com el cas hongarès.
No sabem si som el 99% però som molta gent, moltíssima
gent, la que ha seguit la vaga, la que s’ha manifestat, la que refusa
aquesta política econòmica. Fa gairebé un any del 15M i les formes de la
protesta canvien, però el descontentament creix. No estem sols, som
molts i cada cop més. Això també s’ha de tenir en compte. Del maig cap
aquí hem tingut la migració cap a assemblees locals del 15M, ocupacions
dels CAP, d’instituts i facultats, una conflictivitat latent que avui
s’ha mostrat com l’iceberg amagat que era. I la repressió no ens
aturarà.
