Com comptabilitzar el grau de seguiment d’una vaga
general? És un exercici certament difícil que els actors implicats
resolen donant ràpidament unes xifres a l’alça o a la baixa segons el
seu interès però sempre sospitosament precises i immediates. Per la seva
banda els mitjans de comunicació fan exactament el mateix, donant per
bones unes o altres xifres –segons el seu biaix ideològic- o, en el
millor dels casos, donant les dues versions sense mullar-se.
En les darreres convocatòries ha aparegut una altra
forma de mesura, la baixada del consum elèctric, que sobretot seria un
indicatiu del seguiment de l’aturada a la indústria, gran consumidora
d’energia. Segons aquesta fórmula, el descens del consum elèctric
respecte un dia laboral normal va ser d’entre un 15 i un 24% segons la
franja horària, molt per sobre del descens durant la darrera vaga
general del 2010 i una mica per sota de la del 2002, quan el sector
industrial tenia més pes. Però tampoc aquesta dada és totalment
aclaridora, ja que és habitual que el sector serveis mantinguin enceses
les llums o els aires condicionats encara que les oficines estiguin
pràcticament buides. En aquest cas, a més, molts ajuntaments del PP van
optar per encendre l’enllumenat públic en ple dia per pujar
artificialment el consum.
Fugint dels tecnicismes, l’indicador clàssic per valorar
la incidència de les vagues ha estat sempre el seu seguiment en el
comerç, que s’utilitza per oferir o no una imatge de normalitat. Com
aquest és un dels sectors amb menys presència sindical les valoracions
en aquest sentit sempre perjudiquen els vaguistes, que sovint dediquen
gran part de l’esforç dels piquets en aquest sector. Encara ahir, el fet
que El Corte Inglés de la Plaça Catalunya tanqués o no semblava la dada
definitiva que havia de decantar l’èxit o el fracàs de la mobilització i
allí s’hi va mantenir un nombrós destacament dels Mossos d’Esquadra
mentre a altres punts de la ciutat es produïen greus alteracions de
l’ordre públic sense pràcticament intervenció policial.
Però, si és tan difícil oferir xifres objectives de
seguiment, els mitjans podrien optar per fer una anàlisi més valorativa i
tractar d’explicar als seus lectors i espectadors que implica una vaga
general i fins a quin punt és exigible una aturada total i completa de
l’activitat productiva per considerar-la un èxit o no.
Segons les cròniques majoritàries i els articles
d’opinió, sembla que la decisió d’anar o no a la vaga depengui de la
voluntat personal del treballador i es passa per alt la situació de
milions de persones aturades, amb contractes precaris o directament
sense contracte, treballadors d’empreses petites sense representació
sindical o falsos autònoms –aquells treballadors que computen com a
compte propi però a la pràctica tenen un sol client, o sigui un patró,
sense que això els faci beneficiaris dels drets laborals legals- que, a
la pràctica tenen més que restringit el dret a la vaga. Les nombroses
denúncies amb llistes amb els noms de les empreses que havien “suggerit”
als seus treballadors –quan no els havien amenaçat directament- que
corrien per la xarxa tampoc van merèixer l’atenció dels mitjans.
Deixant de banda de les botigues tradicionals –que
estaven convocades a la vaga únicament com a mesura de solidaritat amb
els seus clients- les cadenes comercials i hostaleres, que concentren
els índexs de precarietat més alts, van encapçalar les denúncies per
pressionar les seves plantilles, pel que és com a mínim paradoxal que
siguin precisament aquestes empreses les que es considerin un dels
principals indicadors de seguiment.
De cara a futures vagues potser seria interessant una
cobertura que incidís més en efectes qualitatius i defugís les xifres
interessades, que no tractés el món del treball com si encara fóssim als
anys 80 i que posés el focus en altres factors com les manifestacions
–un altre indicatiu important, donat que una vaga és sobretot una
jornada de mobilització- incloent les que es donen als barris i ciutats
petites, la multitud d’accions diverses i no tan en els actes violents
–protagonistes de totes les portades impreses a Barcelona- que sempre
s’insisteix que són minoritaris i no representatius però que sempre
acaben gaudint de la màxima cobertura. Una cobertura, en definitiva, com
la que apunta aquest article.
Mèdia.cat, observatori crític dels mitjans
http://www.media.cat/2012/03/30/lexit-o-fracas-de-la-vaga-mes-enlla-de-la-guerra-de-xifres/
