L’endemà del 29 de març, a banda de ser divendres va ser
el dia triat pel govern de Mariano Rajoy (l’íntim amic de Mas, Fabra i
Bauzà) per anunciar una de les mesures polítiques més fastigosament
inacceptables de les que el govern espanyol en curs ha aprovat des que
el PSOE va ser substituït pel PP. Els grans defraudadors, els grans
lladres, ja tenen la seva amnistia. L’amnistia fiscal.
Resumint una mica i fent-ho entenedor: gràcies al PP,
les persones que s’havien passat anys i anys robant-nos a totes i a tots
perquè els diners que els tocava pagar a Hisenda no els ingressaven,
ara ja els poden treure a la superfície legalment, pagant només el 10%
de l’import total del que blanquegin. La mesura és tan fora de lloc que
fins i tot uns ultraliberals de pro com els del Financial Times
deien tres dies després que “Mostrar clemència als evasors fiscals pot
animar-ne d’altres a no pagar els seus deutes en el futur”. No cal ser
ni tan sols economista per entendre això.
Per què la mesura es feia pública aquell dia? Doncs
perquè l’endemà de la vaga general més exitosa dels darrers anys els
experts creadors d’opinió, els tertulians tan lloats fa uns dies per
Jordi Pujol, parlaven del que valien els contenidors d’escombraries
utilitzats com a barricades a les manifestacions del dia abans. Tenien
una altra feina, vaja…
La mesura, ens explica “La Vanguardia” tot i que diuen
que no els agrada (que en són de mentiders…), és recomanada per l’OCDE
per fer sortir a la superfície el capital prèviament desviat a paradisos
fiscals i diner negre provinent de l’economia submergida. Ho acabem
d’entendre tot quan llegim a Vilaweb els laments d’Antoni Armengol,
director de l’Associació de Bancs Andorrans. La preocupació de
l’Armengol era lògica ja que fins i tot el petit empresari per a qui
treballà el meu pare durant més de deu anys portava els feixos de
bitllets que no declarava un cop al mes a aquest “paradís fiscal” que
tenim a la vora embolicats a la faixa de la seva dona…
O sigui, que als que roben molts diners, a qui ha amagat
els seus beneficis i no ha contribuït tal com li tocava a pagar
hospitals i escoles els ho perdonen tot. Per a això han guanyat les
eleccions. Per robar-nos encara més i dir, després, que hem viscut molts
anys per damunt de les nostres possibilitats i que ara ens cal acceptar
les seves retallades…
El 29 de març vaig veure imatges que mai no havia vist
abans. Una d’elles la conservo a la retina pel seu alt valor simbòlic.
En un carrer de Tarragona, enmig d’un piquet combatiu molt nombrós, dos
nois van pintar una oficina de la Caixa (“Parlem?”). Un senyor gran
visiblement nerviós que passava per la vorera es va aproximar als dos
joves i pet tal d’evitar enfrontaments altra gent també hi vam anar. No
en podia haver d’enfrontaments. El senyor gran no els recriminava sinó
que els deia que ell ja no podia però que no la pintessin l’oficina, que
la cremessin directament…
Cada una de els mesures dirigides a robar-nos a totes i a
tots genera ràbia i més ràbia. Cada una d’aquestes mesures, lleis i
normes són en si mateixes, violència. I no hi haurà llei antiterrorista
aplicada a les lluites socials que aturi la ràbia i la indignació que
estan generant. La gent ha après a dir que no i per molt que les teles
continuïn repetint el discurs únic que tots som culpables de “la crisi”
cada cop en som més que ja no rebem les seves escopinades a la cara amb
resignació.
* Jordi Martí és periodista, escriptor, treballador de l’ensenyament i afiliat a CGT Tarragona
