Anuncien l’equiparació del vandalisme al terrorisme. Ben
ràpidament, opten per la veta de sempre. Estirant el fil
inquisitorial. Discursos habituals de fermesa, sota la cultura de la por
que multiplica vots i l’obsessió per la seguretat que capta adhesions,
en una deriva jurídica cronificada de la qual no aprenem mai res.
Memòria de peix, amb més soroll que no realitat. Més propaganda que no
solucions. Més impotència que no cap altra cosa. Aparentar que són
resolutius tot sabent que les raons de fons són fondes. I ben complexes.
Però la realitat és força més tossuda. Es desautoritzen
sols. Perquè, encara que sigui tan recurrent i efectiu, això d’anunciar
noves reformes, resulta que la ’novetat’ legal que ara anuncien… ja
existeix. Des de fa dotze anys. És vigent des del 2000, quan Ángel
Acebes va introduir l’article 577 al Codi Penal. Amb el mateix argument
d’ara: combatre la violència urbana. Un article que és una mena de
calaix de sastre que, com Mides, converteix tot allò que toca en
terrorisme, encara que no hi concorri cap de les especificitats legals
d’aquesta tipificació penal. En van dir aleshores els del món jurídic:
expansió difusa del delicte de terrorisme, una porta oberta a tota mena
d’abusos i atropellaments. El pas següent, prou recordat, va ser tancar
Egunkaria. El redactat de l’article 577 és obert i senzill: contra
’aquells qui, sense pertànyer a cap organització terrorista, i amb la
finalitat de subvertir l’ordre constitucional o d’alterar greument la
pau pública’ participin en múltiples actes il·lícits. ’Aquells qui,
sense pertànyer’ són qualssevol? Jurídicament, sí: aquells qui no són
terroristes seran terroristes. Abisme i deriva: joguines del Poder.
Benzina al foc.
No n’aprenem. Fet i fet, disposen d’un codi penal
reformat vint-i-sis vegades des del 1995. Sempre sota el paradigma de
l’enduriment i amb la cantarella de penes ’més grosses, més dures, més
llargues’. A cop de vint-i-sis reformes no hem anat enlloc. Mai no s’ha
resolt res del que es deia. Fer sempre igual i esperar resultats
diferents, xiula Einstein, és sempre la cosa més inútil. Com inútil és
un codi penal que és ’el més dur de la UE’, segons Pérez Rubalcaba. I
que ens ha dut al nombre de presos més gran just quan més baixaven les
taxes dels delictes. Paradoxal. Però en la societat de l’espectacle, la
disrupció urbana dels aldarulls fa cotitzar la por a l’alça. El drama
potser és aquest. Dotar-se infinitament de més estris repressius que no
canviaran res i que únicament retroalimentaran l’espiral de
l’afrontament i les injustícies. Que segurament és això que anhela el
poder, incapaç de respondre al col·lapse social dels 2,7 milions de
pobres dels Països Catalans, cultiu del malestar i de la desesperació.
Termodinàmica de les desigualtats: on no hi ha dret(s), senyories, hi ha
dretes.
Fernández Díaz no ha llegit el codi penal que el PP va
modificar el 2000? Felip Puig no coneix l’article 577? Quina mena de
responsables polítics líquids tenim? No aprendre del passat recent és, a
banda ridícul i simptomàtic, ben perillós. Memòria quasi immediata:
aquell article 577 va tenir durant quatre anys tres joves graciencs
–acusats falsament d’haver cremat caixers automàtics– amb l’espasa de
Damòcles d’una condemna de deu anys de presó. Van ser absolts del tot.
Passa allò que passa. Ni nosaltres no n’aprenem ni ells no volen
aprendre’n.
I sant tornem-hi. Nou cicle embogit anunciat. Amb osques
que ja es recompten. Avui, tres joves –dos estudiants i un soci d’una
assemblea de barri– ja han estat empresonats arran de la fal·lera
repressiva. Empresonats en calent, exemplificació d’inquisició,
propaganda de xarop de canya. Tres joves que van ser detinguts al matí
sense gens de relació amb les violències de la tarda. L’ordre
d’empresonament, entre Kafka i Carl Schmitt, ho justifica adduint que el
3 de maig el Banc Central Europeu es reuneix a Barcelona i es poden
reproduir les topades. Profilaxi franquista? Neteja preventiva de la
ciutat per a evitar protestes? Embogim. Som-hi, dragons.
Abans i ara, metàfora d’un Guantánamo que mai no s’ha
tancat, sura finalment l’etimologia del terror. Val la pena de recordar
avui les dificultats de Josep Borrell a la darrera Cimera
Euromediterrània de Barcelona, quan compareixia amb evidents entrebancs
filosòfics per a concretar què era i què no era terrorisme. La crisi ens
fa tornar enrere i multiplica els retrocessos socials. En matèria de
drets civils i polítics i de garanties jurídiques, també. Els tres joves
empresonats a Quatre Camins en són ara mateix la pitjor prova. Avui.
Ara. Ací. Quan allò que caldria definir com a terrorista –dominació pel
terror, segons la GEC– és la definició mateixa de terrorisme que ja
existeix i la que ja preparen. A l’article 577 i als que vindran. Amb el
teló de fons de sempre: sabem on comença la deriva. Mai com s’acaba.
Per molt que sempre s’acabi malament.
* David Fernàndez és periodista i activista social. Article publicat a Vilaweb http://www.vilaweb.cat/opinio_contundent/3999639/benzina-foc.html
