Aquest article assenyala que l’eslògan utilitzat pelmoviment Occupy Wall Street dels Estats Units (”són l’1%”), que
correctament assenyala l’enorme concentració de les rendes i la riquesa
als Estats Units i altres països inclòs Espanya, és insuficient ja que
el domini que tal grup poblacional té sobre la societat es realitza amb
la complicitat d’un altre 9% de la població que juga un paper fonamental
en la reproducció del sistema.
Una conseqüència de les polítiques neoliberals
portades a terme en la majoria de països de l’OCDE des de l’època del
President Reagan a EEUU i de Margaret Thatcher a Gran Bretanya, ha estat
l’enorme concentració de les rendes en aquells països, arribant a
nivells desconeguts des de l’època que va precedir a la Gran Depressió a
principis del segle XX. Un cas clar és EEUU. En l’any 1929, el 1% de
renda superior de la població tenia el 24% de tota la renda del país.
Les reformes New Deal introduïdes pel president Franklin Roosevelt (que
és encara avui el President més popular que ha tingut EEUU), que van
consistir en l’establiment de polítiques redistributives, en la
introducció de polítiques socials universals (com la Seguretat Social), a
facilitar la sindicalització -que va causar un gran augment dels
salaris-, així com en l’augment de la despesa pública en inversions en
la infraestructura del país, -creant gran quantitat d’ocupació- van
determinar una reducció molt notable de tal concentració de les rendes i
riqueses. Les polítiques redistributives es van mantenir durant el
període 1934 a 1978. Fins i tot durant l’administració Republicana del
President Eisenhower, el 1% superior de la població (els súper rics) van
pagar en impostos pels seus ingressos gairebé un 80% de la seva renda.
Tals polítiques van canviar des de l’establiment del
neoliberalisme, a partir del President Reagan, introduint-se mesures
oposades a les realitzades en l’època anterior. La progressivitat fiscal
es va diluir, els programes de caràcter universal es van reduir i els
sindicats van ser afeblits com a conseqüència d’intervencions públiques
(tals com la desregulació dels mercats laborals) que van determinar, de
nou, una enorme concentració de les rendes, arribant al seu màxim de nou
en l’any 2008, quan van posseir de nou el 28% de la renda nacional.
Aquesta enorme concentració de les rendes va crear un problema econòmic
més gran. Aquesta concentració es va aconseguir a força de la reducció
de les rendes del treball, creant amb això un problema de demanda de
majors proporcions. Com havia ocorregut en els anys vint del segle XX,
la polarització de les rendes en aquell moment va causar la Gran
Depressió, d’una manera semblant que ara aquesta concentració ha
originat la Gran Recessió.
Aquest 1% de la població és el que aconsegueix els seus
ingressos predominantment de les rendes del capital i té un enorme poder
financer, empresarial, mediàtic i polític, doncs controlen els mitjans
de finançament, de producció, d’informació i difusió, amb la complicitat
de l’Estat, les polítiques del qual han facilitat tal concentració. Per
aquest motiu el moviment Occupy Wall Street a EEUU els assenyala, amb
raó, com els responsables de la crisi financera i econòmica. (És
interessant subratllar que és un indicador de l’enorme influència
mediàtica i política dels súper rics que la concentració de les rendes i
de les riqueses com causa de la Gran Recessió tot just apareix en els
mitjans).
Ara bé, cal conscienciar-se que per molt poder que
tingui aquest 1% (i ho té, i molt), el seu poder es recolza en una part
de la societat (un altre 9%) les rendes del qual depenen de l’existència
d’aquest 1%. És a dir, el 1% és part del 10% de renda superior que
aconsegueix amplis beneficis d’aquesta concentració de la renda. Aquest
10% controla avui el 52% de tota la renda d’EEUU, havent seguit una
evolució semblant que la del 1% descrit anteriorment. El 1928 tenia el
52% de la renda. Va baixar fins al 32% el 1978, per a pujar de nou al
52% en el 2008.
El problema, doncs, no es limita al 1%, sinó al topall
10%, que inclou als professionals al servei del sistema financer,
econòmic i mediàtic del país i dels serveis del qual obtenen enormes
beneficis. Entre aquest 10% estan tots els que dirigeixen les
institucions reproductores del sistema financer, econòmic i mediàtic, i
que controlen el poder de reproducció de valors i promoció d’imatges
(com és la promoció de la postura que no hi ha alternatives a les quals
el establishment proposa) que és vital per a la permanència del sistema.
Avui tals institucions tenen un domini sobre l’Estat i una hegemonia
sobre els aparells culturals i ideològics que faciliten tal control. Per
aquest motiu, encara que els que “manen” en la societat són només un 1%
de la població, aquest comandament no pot ocórrer sense aquest altre
9%, sumant un 10% que no serà fàcil de canviar.
Ara bé, cal ser també conscients que la gran majoria de
la població avui sap qui són els responsables i la seva mobilització pot
forçar aquest canvi. Segons les últimes enquestes realitzades a EEUU,
la majoria de la ciutadania (que varia segons l’enquesta d’un 68% a
un76%) no creu que l’economia funcioni per al bé de tots, i una majoria
semblant no creu que el Congrés d’EEUU representi els seus interessos.
Una cosa semblant passa en la gran majoria de països de l’OCDE.
Concretament, a Espanya, la majoria de la població no creu que
l’economia estigui funcionant per al bé de tots o que la classe política
respongui als seus interessos.
La causa d’aquesta alienació política és fàcil de veure,
encara que sigui difícil llegir-lo o escoltar-lo en els principals
mitjans d’informació: l’enorme concentració de les rendes i de les
riqueses en un sector minoritari de la població (no més d’un 10%) i la
seva excessiva influència política i mediàtica en les nostres societats.
I la població és conscient d’això. D’aquí l’enorme temor i repressió
del sistema cap a aquests moviments socials, com el moviment 15-M a
Espanya o el moviment Occupy Wall Street a EEUU que, continuadors de
moviments contestataris com els sindicats i altres moviments socials,
critiquen al sistema, subratllant la falta de coherència entre discurs i
narrativa oficial pro democràtica del establishment
polític i mediàtic del país d’una banda, i la realitat profundament
antidemocràtica que apareix en les seves pràctiques quotidianes i en les
seves polítiques públiques, totes elles portades a terme sense cap
suport o mandat popular.
* Vicenç Navarro ha estat Catedràtic
d’Economia Aplicada en la Universitat de Barcelona. Actualment és
Catedràtic de Ciències Polítiques i Socials, Universitat Pompeu Fabra
(Barcelona, Espanya). És també professor de Polítiques Públiques en The
Johns Hopkins University (Baltimore, EUA) on ha impartit docència durant
35 anys.
