El conseller Puig, amb cara d’haver-se empassat un glop de salfumant,
diu que hi ha connivència intel·lectual amb la violència. Jo no he
llegit enlloc una frase que animi a cremar contenidors o a fer malbé
aparadors. Deu voler dir que qui no repeteixi i multipliqui les seves
paraules, com els masovers del Comte, incita a la violència. Ell
voldria, potser, la criminalització, per extensió, de tota protesta o de
tota opinió que no sigui la seva. No us feu preguntes, no penseu,
seguiu-me, creieu-me, jo sóc el camí, la veritat i la vida. Molt poc
democràtic. Tractar l’intel·lectual crític de connivent amb la violència
té un so franquista, totalitari. S’assembla massa a l’estratègia
aplicada no fa pas gaire a Euskadi.
Em ve al cap la narració que feia Haro Tecglen del consell de
guerra del seu pare, periodista, els anys 40. Ell era un nen assegut
entre el públic assistent a aquella farsa judicial. Recordava els sabres
damunt la taula, la creu, i els rostres circumspectes, severs, dels
militars del tribunal. Però allò que mai no havia d’oblidar és que el
cas del seu pare es va deixar per al final. Quan li va arribar el torn,
el fiscal va dir que ell era el pitjor de tots perquè escrivia i
inoculava el verí al cap dels qui havien jutjat aquell matí. El van
condemnar a mort. Per escriure.
Crec que l’obligació de
l’intel·lectual, o del periodista, és la vigilància i el control del
poder. Els governants estan al nostre servei i no a l’inrevés. Aquest
hauria de ser un dels conceptes clau de la democràcia. Malauradament,
molts ja han dimitit. Sigui perquè han esdevingut intel·lectuals
orgànics dels partits, perquè tenen por de perdre el lloc, o perquè els
és més còmode i molt més rendible seguir l’argumentació dels qui
governen i dels seus grans mitjans. És a dir: són comprats. És amb debat
i crítica que avancem o, millor dit: que provem d’impedir el retrocés.
Que hi hagi aldarulls un dia de vaga general és fàcilment
pronosticable, i normal, atesa la tensió social i política que vivim. Un
jove de cada dos no té feina. El futur és impredictible, per no dir
molt negre. I tota mesura que apliquen és una trepitjada més dels drets
més bàsics, que tants anys han costat d’aconseguir. La cosa estranya és
que la violència no sigui pitjor i que es limiti als dies de vaga
general. Amb això, la gent, la joventut, demostra no solament una gran
maduresa, sinó també una gran capacitat de sacrifici i de resistència.
Per què no ho reconeixen, això? Per què els aldarulls es fan servir per
amagar una protesta social important i una gran majoria que es va
manifestar tranquil·lament?
A banda la crema de contenidors,
passen més coses. I la nostra obligació és de qüestionar-les. Em sembla
covard, fins i tot perillós, d’insistir tant en els aldarulls de la vaga
i, en canvi, deixar de banda, o esmentar molt de passada, amb la
mateixa perseverança, fets lligats a l’altra cara de la violència, la de
l’estat. És inquietant de comprovar, si tant els preocupa la violència,
que no provin d’analitzar i de resoldre les causes polítiques i socials
que la motiven. Com també ho és de constatar que els excessos de la
policia no els preocupen tant. Exemples n’hi ha, i sembla que cada dia
més. Les lesions, algunes amb resultat mortal, de les bales de goma, els
abusos policíacs a València, la càrrega a la Universitat de Girona, la
mort sota custòdia dels mossos del jove manresà Mustaphà, l’octubre
passat, o la recent i misteriosa detenció de l’activista i periodista
Rachid Alí, de Terrassa. Són indicis preocupants, també, de l’actual
estat de coses que no es poden passar per alt.
Hi ha moltes
preguntes a fer. És normal que la justícia absolgui els mossos per la
càrrega violenta i desmesurada de l’any passat a la plaça de Catalunya?
Són sòlids jurídicament els arguments per a mantenir empresonats
preventivament els tres joves detinguts el 29-M? Hem emprès un camí de
no retorn? Volen instituir, a la llarga, una dictadura encoberta amb la
reforma del codi penal i la criminalització de tota forma de protesta i
opinió? Temps al temps.
http://www.vilaweb.cat/mailobert/4002236/violents-connivents-feres-convent.html
