Aquests dies els recordarem al llarg de
les nostres vides. Els recordarem perquè són els darrers que viurem en
democràcia formal tal com fins ara l’entenem. Democràcia formal no és
democràcia i molt menys democràcia directa, però és la forma que fins
ara teníem i potser ens hi havíem acostumat. És clar que per tal que els
poderosos ens robin encara més amb total impunitat cal anar un pas
enrere. És ben clar que democràcia formal no és només votar cada quatre
anys, i sense llibertat d’expressió de democràcia no n’hi ha. Sense
llibertat de reunió, tampoc. I tampoc sense llibertat de manifestació. A
on anem la dissidència és considerada com a criminal independentment
dels mètodes que utilitzi.
Felip Puig ha decidit encapçalar el camí
cap a la negació de drets democràtics bàsics i com si s’hagués llegit
“1984″ d’una tirada i l’estigués paint apressadament. És així que ha
passat a aplicar cada una de les recomanacions que els totalitaris poden
arribar a extreure del llibre per mantenir i estendre el seu poder o,
en aquest cas, el seu poderet. En vaig parlar en un article recent però
el tema dóna per molt i no em vull estar de comentar-ho tot i que fer-ho
acceleri la meva detenció.
Una de les normes del totalitarisme que
descriu Orwell és la referència constant i perseverant per part del
poder a una guerra llunyana que si no es guanya acabarà amb la societat
que el Gran Germà governa amb mà dura i que és vista pels que hi viuen
com a confortable “si no et poses en política”, que deia Franco.
Aquí no hi ha guerra com l’entenem, per
això s’han muntat aquesta suposada guerra de baixa intensitat en què la
crema d’un contenidor per part de qui vol canviar el sistema és
considerada pitjor que un assassinat i la violència física o econòmica
és bona si qui la fa és un policia o un banquer. Per a això s’ha
inventat unes suposades manifestacions contra la reunió del Banc Central
Europeu que tindrà lloc aquests dies a Barcelona. Se les ha inventat,
ho repeteixo un altre cop. I per tal de donar dimensió al “perill” que
els “antisistema”, “vàndals” o com els diguin suposen per a la societat
catalunyesca, els seus amics del Grup Godó i el seu apèndix d’última
hora, la Teletrès, insisteixen i insisteixen. I insisteixen en una
mentida. Ho repeteixo, les mobilitzacions contra el Banc Central Europeu
de què parlen se les han inventades. No hi ha cap manifestació
convocada…
Em semblaria ben estrany que jo no me
n’hagués adonat i s’estigués preparant una gran manifestació contra els
colpistes del Banc Central Europeu, responsables en bona part de
l’empobriment i la miserabilització de les nostres condicions de vida,
però no és el cas. Ho podeu fer vosaltres mateixes si mireu per Internet
o observeu les parets dels vostres barris si sou de Barcelona. No hi ha
cap manifestació convocada!
Aleshores, si no hi ha aquest “perill”,
per què no paren de cridar i amenaçar que perseguiran “les rates” i no
sé quantes frases més de regust, diguem-ho clar, més aviat feixistoide?
La resposta continua sent a les pàgines de “1984″ i de fet Puig ens ho
va dir ben claret fa uns mesos: la gent ha perdut la por i així no hi ha
qui governi. Governar aquí vol dir retallades, retallades i retallades.
Som-hi doncs, bona dosi de por.
Fronteres tancades (150.000 persones identificades), controls ideològics
(els Mossos pregunten per Barcelona, després d’identificar gent, quin
pensament polític tenen), amenaces dia sí i dia també (a qui participi a
una assemblea, a qui dissenteixi des de la Universitat…), jutges que
sempre tenen el seu torn quan “cal” detenir algú, detencions a munts amb
acusacions ridícules… i els “benpensants” mirant cap a un altre lloc. I
els “pensadors” del país callant no fos cas que “com a “rates” els
anessin a caçar a les seves poltrones universitàries (que ja els van
avisar)…
I així anem i així ens tindran si no hi
fem res. Per això ho fem i ho farem. Pensem, parlem i ho fem en veu
alta. I no callarem, només faltaria. Perquè callar és acceptar la
dictadura, la censura imposada per altres i la pròpia, l’autocensura. I
alguns no ens resignem a ser munts de carn en mans dels rics. Vam néixer
amb cap, boca, veu i paraules i mentre no produeixin humans que no
tinguin aquestes característiques pensarem com “V”: “encara que les
porres puguin substituir el debat, les paraules es continuen fent
sentir, les paraules comuniquen i els que volen escoltar, si són
pacients, hi acaben descobrint la veritat” perquè “Les paraules sempre
conservaran el seu poder… les paraules fan possible que quelcom prengui
significat i, si s’escolten, enuncien la veritat”. I tal com deia
aquell, no hi ha res més revolucionari que la veritat, per això no volen
que parlem. I per això parlem i parlarem…
* Jordi Martí Font, és filòleg i professor de Llengua i Literatura, membre de la CGT, del CIP, de l’Ateneu Llibertari Alomà i de la CUP de Tarragona
