El rescat constitueix un autèntic copd’estat sota l’aparença d’ajuda a la banca. El rescat és un autèntic
desastre per a la nostra economia i per a la nostra societat, no servirà per a sortir de la crisi i
comportarà noves retallades, privatitzacions i reformes institucionals
encaminades a desarmar de drets polítics i mecanismes de representació a
la ciutadania.
Un cop d’estat… tou, diuen…
Se’ns pixen a sobre, diuen que plou i la colla d’imbècils que els fan
de claca demà, o avui mateix, diuen que “no es podia fer res més”, “que
sobretot, unitat, tingueu confiança”, “és que Madrid ja se sap”, “que
nosaltres sempre hem estat europeistes…” i que toca callar i esperar.
Que es posin l’Europa dels mercaders a on els càpiga.
Un nou cop d’estat, aquest a l’Estat espanyol, es va produir el 9 de
juny. Li diuen intervenció però és un cop d’estat. Una colleta (diuen
que serà tou i per això no arribaran a colla) de colpistes vinguts del
centre de Goldman Sachs seran ara els encarregats de deixar-nos sense
drets socials, sense sanitat, sense escola, sense res que no siguin
obligacions, cops de porra i negació del dret a ser. Els plantarem cara,
ja ho saben, per això s’han armat i han llogat milers de de joves
musculosos convenientment ensinistrats per trencar-nos el cap, per tal
que la gent digui “intervenció” i no “cop d’estat” i sobretot, que
tingui confiança en els nous botxins.
Els “tècnics” (són privatitzadors llogats per les empreses que ens
vendran “serveis” que per nosaltres són drets) ens diran que cal que
tanquem hospitals i escoles, que no tothom tingui accés a la sanitat,
que sobren funcionaris i per tant serveis bàsics, que ja se sap que hem
viscut per damunt de les nostres possibilitats…, i no sé quantes
mentides més. I sí, potser alguns hi han viscut però els que més hi han
viscut són precisament els rics que no deixaran de viure-hi, per tant
que no ens enredin. Això no és cap “rescat” sinó un cop d’estat a partir
del qual aquest Chiquito de la Calzada que fins ara era ministre
d’Economia deixarà el seu lloc a un altre “tècnic” més amic dels amos
encara per tornar-nos a reformar laboralment parlant. Ens retallaran tot
el retallable i en xafaran tant com puguin.
Tenim diverses opcions: mirar-nos-ho per la tele, vibrar amb la Selección i cridar Viva España!,
o sortir al carrer. Com sempre, però cada cop som més, triarem el
carrer. Per aturar-los. I si no en tenen prou prenent les places
aprendrem a fer-nos miners i cavarem sota els seus peus fins que se’ls
afoni el palauet que han fet amb els nostres diners, amb el nostre
treball, amb les nostres vides. Que caiguin al clot i no en surtin més
els responsables de morts evitables, els que ens volen com més rucs
millor, els que ens odien tant que només saben mirar cap a dalt per
llepar i cap a baix per escopir.
Potser ens venceran primer però estigueu segurs que els costarà i que
en segon terme serem la immensa majoria qui marcarà les regles del joc,
perquè algunes no volem passar de tenir uns amos a Madrid a tenir-ne
uns altres a Brussel·les, ni a Barcelona o València. Nascuts sense amos,
lluitarem contra la dictadura dels diners amb la solidaritat i en
defensa de la igualtat i la llibertat. I tingueu-ho clar. El que ha
passat és un cop d’Estat, ni el primer ni el darrer, però un cop
d’Estat. I com tots ells, acabarà caient, acabaran caient…
* Jordi Martí Font és periodista, escriptor, treballador de l’ensenyament i afiliat a CGT Tarragona
———————————————————————————————
Article d’opinió de Rafa Cid
Al més pur estil mafiós. Extorsió pura i dura. Encara que es
disfressi de crèdit tou, l’acceptació d’una ajuda de fins a 100.000
milions d’euros per part del govern per a sanejar la banca espanyola
(“la millor del món”, que deien en l’etapa Zapatero) és un atracament
social sense precedents.
L’Estat (no som tots?) s’endeuta en una quantia equivalent al 10 per
cent del PIB per a salvar als bancs privats causants del boom
immobiliari i les hipoteques-forca. I no és “una nacionalització” (dono
perquè em donis, diners per accions), com en el cas de Bankia, sinó un
torrent de diners ad calendas gregues per a reflotar un sector
que en plena crisi econòmica, amb prop de sis milions d’aturats, segueix
donant beneficis, atorgant vergonyoses indemnitzacions multimilionàries
als seus directius i finançant als partits polítics perquè quan arribin
al poder es posin a les seves ordres i ofereixin a les seves empreses
associades obres públiques i concessions per a garantir la continuïtat
de l’espoli.
El 10 de maig de 2010 el govern del PSOE va assumir la intervenció
que demanaven els mercats i ho vaanomenar una dolorosa política
d’austeritat. El 9 de juny de 2012 l’executiu recanvi del PP ha acceptat
el rescat de Brussel·les i ho ven com una ajuda “extremadament
avantatjosa”.
El poble que sofreix la crisi sense culpa cap no té perquè saber la
veritat del robatori en aquesta democràcia de casino. La “generosa”
aportació del eurogrup augmentarà el ja gruixut deute sobirà i el
dèficit públic, el que implica inexorablement més penúries per a la gent
humil i els treballadors.
“La marca Espanya” és ara més que mai una marca escombraries, una
cotxina condemna que els nostres corruptes dirigents deixen com
emmetzinada herència a diverses generacions. Una vegada més, en la
millor tradició del capitalisme canalla, el govern de la nació, teòric
representant de l’interès general, decreta el sacrifici de tot un poble
per a salvar a la casta oligàrquica econòmica-dinàstica-financera. El 99
per 100 de la societat que crea riquesa i progrés per a redimir al 1
per 100 cleptòman i ociós. Quina sagnant broma aquesta campanya sobre
compatibilitzar austeritat i creixement que verbalitzava l’oposició
socialista per a amagar la seva responsabilitat en el desastre!
Només un cinisme propi dels còmplices del linxament pot teoritzar
sobre la necessitat creixement amb una mà quan amb l’altra aplaudeix un
creixement real de deute i dèficit. Tot sense que el robatori que el
govern i la classe política han perpetrat sobre el patrimoni social hagi
tingut si més no la compensació d’exigir als seus caps financers que
venguin els seus ingents actius immobiliaris a preus de mercat. Res
d’això. Gratis total. Al contrari, com la banca usurera ja no podia
finançar-se en els mercats de capital perquè ningú creu en els seus
falsejats balanços, per més test d’estrès que la glorifiquin, han posat
una pistola en el pit de tota la societat perquè ella la financi amb
sang, suor i llàgrimes.
L’Estat són ells.
Rafael Cid
——————————————————————————————–
La lletra petita del rescat
Ja és oficial: Espanya és el quart país de la zona euro que
s’acull a un rescat per salvar els seus comptes. Per molt que el Govern
intenti disfressar la realitat , per molt que sigui només un rescat
financer (com el d’Irlanda, d’altra banda ), la realitat és que Espanya
perd avui gran part de la seva sobirania. Encara que no hi ha
condicions explícites per a la política econòmica i fiscal del país,
n’hi ha implícites. La UE i l’FMI no ens regalaran 100.000 milions
d’euros.
El rescat no es condiciona de forma directa amb uns ajustos
concrets-com amb Grècia, Portugal i Irlanda-, però el mateix comunicat
de l’Eurogrup deixa clar que sí hi ha retallades pendents : “L’Eurogrup
està convençut que Espanya va a complir els seus compromisos sobre
l’excessiu dèficit i amb les reformes estructurals, per tal de corregir
els desequilibris macroeconòmics en el marc del semestre europeu. El
progrés en aquestes àrees serà vigilat molt de prop i regularment
revisat en paral·lel amb l’assistència financera. Traduït: si no es
compleix aviat amb el dèficit, l’aixeta per a la banca també es tanca.
En properes dates, potser la setmana que ve -hi ha qui diu que serà
millor que arribi abans de les eleccions gregues-, Mariano Rajoy ens
llegirà als espanyols la cara oculta d’aquesta “ajuda” exterior. Encara
que el rescat no estigui formalment condicionat, implícitament sí ho
està: els diners per salvar la nostra banca no sortiran gratis per a la
societat. Des d’Alemanya recepten des de fa anys a Espanya quatre
mesures per a l’ajustament fiscal, per quadrar els comptes públics.
Quatre grans retallades dels que Rajoy ens farà prendre dues tasses:
pensions, funcionaris, IVA i prestacions per desocupació.
El Govern dóna dos d’aquests tisorades per assegurances-pujada de
l’IVA i retallada a funcionaris-i està intentant resistir com pot als
altres dos: a tocar les pensions i les prestacions per als aturats. “Les
dues primeres les podem donar ja gairebé per descomptades, però les
altres dues provocarien seriosos problemes socials”, assegura un alt
càrrec del Govern.
Pujada de l’IVA . No es tracta només de pujar dos
punts el tipus màxim, del 18% al 20% o al 21%. També passa per canviar
determinats productes i serveis de l’IVA reduït a l’IVA normal. Per
exemple, els hotels i restaurants. En gran part d’Europa paguen l’IVA
normal. Aquí, per ara, és IVA reduït.
Retall a funcionaris. Amb gairebé total seguretat,
es congelaran les noves places i també es retallaran els salaris,
probablement a través de reduccions en les pagues extres i en els
complements. La línia vermella està en els acomiadaments: en reduir el
nombre total de treballadors públics, no només eliminant interins. No
seria novetat en un país intervingut: ja ha passat a Irlanda, a Grècia i
a Portugal.
Pensions. És una de les retallades que el Govern
està intentant evitar, conscient de la seva tremenda impopularitat. Hi
ha tres ingredients en aquesta recepta: elevar encara més l’edat de
jubilació -a Irlanda, per exemple, ja estan en els 68 anys-, accelerar
l’entrada en vigor de la jubilació als 67 i, com a última opció,
retallades les pensions que ara mateix es paguen.
Prestacions per atur . En dos formats: endurint les condicions per accedir a l’assegurança d’atur i també reduint la seva quantia i la durada.
A més d’aquests quatre dures retallades que s’estudien, preparin-se
també per a premis menors: taxes, copagaments, peatges, privatitzacions
… El Govern espanyol pretén passar a la història com el primer a
Europa que va afrontar una intervenció sense perdre el poder i sense
donar tan sols la cara -que Rajoy no comparegui és insultant-. Després
de totes les seves mentides , malgrat la seva recent majoria absoluta,
tenen la legitimitat social necessària com per convèncer els ciutadans
que acceptin un ajust així?
————————————————————————————————-
I si amb aquests articles encara no ho teniu clar, llegiu aquest article dels economistes Vicenç Navarro i Juan Torres López:
EL RESCAT COMPORTARÀ MÉS RETALLADES I NO SERVIRÀ PER A SORTIR DE LA CRISI
Cal dir-lo clarament: el rescat constitueix un autèntic cop d’estat sota l’aparença d’ajuda a la banca. El rescat és un autèntic desastre per a la nostra economia i per a la nostra societat, i comportarà noves retallades, privatitzacions i reformes institucionals encaminades a desarmar de drets polítics i mecanismes de representació a la ciutadania.
http://blogs.publico.es/dominiopublico/5287/el-rescate-traera-mas-recortes-y-no-sirve-para-salir-de-la-crisis/
