L’actual crisi econòmica no és europea. Es tracta d’una crisi
global generada per l’acumulació de tensions que ha generat el model
neoliberal: financiarització, augment de les desigualtats econòmiques,
polarització entre espais geogràfics, crisi ambiental, privatització de
la gestió pública, etc. Però el seu desenvolupament ha acabat generant
un problema específic europeu. En part perquè el disseny
institucional de la Unió Europea ha agreujat la situació i al mateix
temps aquest agreujament està afectant a aquestes mateixes institucions.
Els principals problemes de la ‘construcció europea’ es troben en
tres espais: l’absència d’una veritable política fiscal comunitària,
l’absència d’un projecte econòmic inclusiu i el disseny d’un banc
central destinat a controlar la inflació. És un disseny inadequat, en el
naixement del qual va jugar tant el dogmatisme neoliberal com,
especialment, l’estructura de poder real dintre de la pròpia Unió.
Encara que l’imperialisme clàssic és en part cosa del passat –encara que
segueixen persistint les guerres i l’ocupació de territoris que es
consideren estratègics per a les potències dominants, com mostren les
diverses guerres d’Orient Mig– és evident que segueixen persistint
potències internacionals que tracten d’imposar els seus interessos i les
seves visions del món a la resta.
Evitar la redistribució
Des d’aquest punt de vista l’absència de fiscalitat comuna i d’un
disseny institucional basat a imposar l’estabilitat de preus per sobre
de tot traduïa bastant bé la visió dominant entre les elits de la
potència hegemònica europea –Alemanya– ja que evitava una possible
redistribució de recursos cap als països més pobres –una cosa que per
altra banda hagués estat difícil de ‘vendre’ al seu propi electorat– i
els tractava d’imposar regles estrictes per a evitar que una actuació
irresponsable d’aquesta perifèria europea posés en perill el model
alemany.
Una mostra d’aquesta construcció europea asimètrica es va poder
constatar quan Alemanya i França van tenir problemes per a complir les
normes que elles mateixes havien promogut i van forçar a la resta que
acceptessin sense queixar-se el seu incompliment. Una característica de
qualsevol sistema de poder és que les normes que regeixen per a cada
membre no ho fan, o no de la mateixa manera, per a qui té les regnes.
Després d’anys d’economia europea, les estructures productives dels
estats membres han canviat. En part, el projecte europeu estava pensat
per a promoure una reorganització de l’estructura productiva, afavorint
l’especialització i les economies d’escala. No és casualitat que en
aquest procés els països amb estructures productives més febles hagin
experimentat una certa desindustrialització. Mentre vivíem en la fase
del crèdit fàcil aquestes desigualtats territorials es van amagar sota
formes diverses –bombolles immobiliàries, despesa pública sobre la base
d’endeutament, etc.–, però quan tots aquests falsos miracles van quedar
al descobert els problemes estructurals de cadascuna de les economies
van aparèixer amb força, com ho mostra la successió de crisi que han
experimentat gran part dels països de la perifèria europea. No només els
mediterranis, també Irlanda i gran part de països de l’Est.
La crisi ha posat en evidència les fallades del model: un banc
central que s’ha mostrat incapaç de prevenir els excessos i el crash del
sector financer; un model de desenvolupament que no ha reequilibrat les
diferents economies; un euro sobrevalorat que afecta a la posició
internacional de moltes economies; una política energètica incapaç de
lluitar contra el canvi climàtic i de respondre a l’alça de preus amb un
canvi substancial del model de desenvolupament; i la incapacitat de
crear mecanismes de suport mutu que evitin la caiguda de les economies
més febles. I ha donat lloc a una sèrie de diagnòstics erronis que es
tradueixen en tractaments que agreugen cada dia el benestar d’immenses
masses de població.
Les elits econòmiques, que no han dubtat a sortir en suport d’un
irresponsable sistema bancari –evitant la seva nacionalització i una
reforma en profunditat de l’esfera financera–, han traduït la crisi a un
problema de malversament públic. Acusant de problemes globals al mal
fer de polítics locals. Obviant en canvi totes les tensions que generen
els models actuals de financiarització econòmica i polarització espacial
i social de l’economia europea. El resultat d’aquesta diagnosi
inadequada és el de promoure polítiques generalitzades d’ajustament
econòmic, de reformes estructurals –que sempre s’acaben concretant en
reducció de drets laborals i socials– i d’obviar un replantejament en
profunditat del model econòmic global.
La crisi de cada país té sens dubte causes específiques de cadascun
d’ells, però també altres que provenen dels mecanismes d’interacció
internacional generats al llarg de les dècades precedents. La imposició
dogmàtica de polítiques d’austeritat a tot el qual tingui problemes
ignora gairebé sempre trets importants de cada situació concreta i obvia
plantejar-se si no serà l’estructura europea la que també els genera.
De fet, a l’insistir que Grècia havia “d’ajustar-se” pel seu compte
l’única cosa que s’ha aconseguit és convertir un problema menor –el
d’una economia que representa el 2% del total– en una metàstasi que
acaba afectant al conjunt. De la mateixa forma que a l’imposar plans
d’ajustament de cavall als països amb problemes, Alemanya només està
assolint bloquejar la seva pròpia economia i la del conjunt.
Plans mal dissenyats
L’últim acord comunitari, el de constitucionalitzar l’austeritat i
imposar un quadre de sancions rígides, és més del mateix en un context
cada vegada pitjor. De vegades un pensa que les elits alemanyes copien
les maneres dogmàtiques amb els quals la vella burocràcia soviètica
tractava d’imposar els seus mal dissenyats plans. Com no s’han canviat
les fonts bàsiques de les tensions ni s’ha redissenyat el model, els
problemes s’aguditzen, no es pot saber quin serà el resultat final: si
l’euro acabarà per esclatar, si alguns països seran ‘expulsats’ o es
mantindrà la unitat en un context de greus problemes socials i
d’ajustaments imposats.
Però del que estic convençut és que qualsevol de les alternatives
implica forts costos socials, amb respostes que, donada la situació
social dominant, poden ser catastròfiques en temes com el reflotament de
l’autoritarisme, les polítiques xenòfobes radicals, etc.
En tot cas, una cosa està clara: qualsevol resposta alternativa ha
d’incloure en el seu traçat una perspectiva internacional, tant en forma
de promoure altres regles de joc internacionals –també a escala
europea– com de considerar en quina mesura les respostes locals
interaccionen amb les pressions externes. I això exigeix sens dubte
començar a teixir moviments internacionalistes que generin una pressió
comuna sobre les institucions a transformar.
* Albert Recio és economista. Article publicat al núm. 167 de la revista Diagonal
