D’on surt el deute grec? L’autor explica com la pressió
del FMI, el Banc Central i la Comissió Europea han suspès el sistema
democràtic a Grècia.
Els líders europeus han estat esprement al màxim la pell de taronja
grega, per a assegurar-se que tot el suc s’aboqui en els seus gots,
assedegats com estan de recobrar els deutes grecs. Les exigències de la
Troica (Comissió Europea, Banc Central Europeu i FMI) al Govern grec ens
mostren cuán cruel és la falta de solidaritat entre socis quan del que
es tracta és del reclam de deutes impagables. De la mateixa manera,
veiem com la democràcia i la garantia de drets socials es dilueixen, en
la justa mesura que la pressió internacional exigeix al Govern grec que
prioritzi el pagament dels deutes al pagament social que tot Estat té
l’obligació constitucional d’atendre. Però què és el que deu Grècia? A
qui l’hi deu? Per què es deu? I el més important: què s’ha de fer davant
aquest xantatge?
El deute públic de Grècia a la fi del 2011 s’estima que hauria
arribat als 355.000 milions d’euros, xifra que suposa el 165% del seu
PIB. Gairebé un 75% del total (uns 260.000 milions) són bons que es
negocien –amb quantiosos marges de beneficis– en els mercats secundaris
de valors, i que estan en mans d’agents privats (fons, asseguradores i
bancs posseïxen gairebé el 70% dels mateixos), del BCE (que ostenta un
altre 20%) i de la seguretat social grega (10% restant). D’altra banda,
poc més del 25% del reclamat (95.000 milions) són crèdits que li han
atorgat –amb sucosos interessos– països socis de la mateixa UE (53.000
milions), amb Alemanya i França al capdavant; altres països de la
comunitat internacional (22.000 milions), i el propi FMI (20.000
milions), arran del primer paquet de rescat –ja fallit–, aprovat tot
just fa dos anys, al maig de 2010. Sent així, el primer que cal
denunciar és el paper que ha jugat la Troica en les negociacions, ja que
a pesar que es presenta com un negociador neutre per a salvar a Grècia
de la tragèdia de l’impagament, en realitat el que pretén és
assegurar-se el pagament dels deutes que reclamen per a ells i per al
capital privat al que representen.
Algú dirà que el deute ha de pagar-se. En tot cas això dependrà de
com i qui la va originar i per a quin benefici. En el cas grec, el poble
està denunciant que el deute es va quadriplicar amb la dictadura dels
Coronels, que després va augmentar vertiginosament arran dels Jocs
Olímpics de 2004, amb projectes megalòmans en els quals empreses
alemanyes com Siemens van treure quantiosos beneficis subornant a
polítics; o amb la compra sistemàtica d’armament a França, Alemanya i EE
UU, que fan que Grècia sigui el primer país de la UE en despesa militar
en relació al seu PIB. En aquest sentit, és significatiu comprovar com
mentre es retallen pensions, sous i prestacions socials, la Troica no
exigeix retallades en la despesa militar. Per tot això, la societat
grega està reclamant la suspensió unilateral de pagaments, acompanyada
d’una auditoria del deute que permeti conèixer el seu origen, repudiar
tot el deute il·legítim i encausar als responsables, tant nacionals com
estrangers, que han dut al país a la fallida. Tal com estan les coses,
aquesta sembla l’única sortida raonable i realment democràtica; és a
dir, l’única que permetrà al poble grec recuperar el poder de la seva
sobirania econòmica, social i política.
Amb el segon rescat portat a terme s’ha defensat que és necessari
ajustar encara més l’economia i aprofundir les reformes estructurals per
a garantir, diuen, la salut econòmica de Grècia (que no de la seva
població, és clar). Això, per a poder arribar a un nivell ‘sostenible’
de deute del 120% del PIB en el 2020. Si aquesta xifra és sostenible,
per què no ho va ser a la fi de 2009, just abans del primer rescat, quan
el deute ‘tan sols’ era del 125%? Tot aquest costós recorregut, en
termes socials, per a arribar al mateix lloc de partida? No serà que
l’interessant per als creditors no sigui tant el cobrament del deute,
que també, sinó el que el seu pagament comporta en el seu propi
benefici: ajustar les condicions perquè la classe treballadora estigui
encara més indefensa? No debades hi ha qui afirma que Grècia és el nou
laboratori de proves del neoliberalisme, com ho va ser en el seu moment
Amèrica del Sud en els anys 70.
A Grècia s’està jugant més del que ens creiem. El que està en joc és
la correlació de forces entre el poble i la classe dominant mundial,
que està aprofitant la crisi, que ella mateixa ha provocat, per a
fer-nos perdre els drets aconseguits durant decennis. Davant això, ens
quedarem impasibles?
* Daniel Gómez-Olivé Casas és Investigador de l’Observatori del Deute en la Globalització
