Silvia Federici és professora a la Hofstra University de Nova York
i una activista feminista veterana, des dels anys 60. La seva obra
tracta la filosofia, la teoria feminista, la història de les dones o,
més recentment, l’impacte de les polítiques de l’FMI i el Banc Mundial a
l’Àfrica, un tema que va poder estudiar de prop després d’una estada
llarga a Nigèria. Però, sobretot, Federici és coneguda pel seu estudi
detallat sobre els processos d’expropiació adreçats als cossos i els
sabers, la caça de bruixes i la reproducció de les dones. Tot això, ho
explica a ‘Calibán y la bruja. Mujeres, cuerpo y acumulación originaria’
(Traficantes de Sueños 2010), un llibre que ja ha publicat una segona
edició i que ha tingut més de 5.600 descàrregues a la xarxa. Hi ha qui
diu que és la part no escrita d’‘El Capital’ de Marx; ella ho nega dient
que, si fos així, només hi estaria afegint coses i, en canvi, es tracta
més aviat de repensar-ho de forma conjunta.
Perquè creus que era necessari un llibre sobre les bruixes i la caça de bruixes?
El llibre sobre les bruixes neix com a part de la recerca que vaig
començar a fer durant els anys 70, una recerca que estava connectada amb
els debats que s’estaven produint dins el moviment de les dones. Hi
havia debats sobre l’origen de la discriminació de les dones, les raons
que feien que ocupessin una posició diferent respecte als homes en la
societat capitalista. Primer de tot, volia entendre per què les dones
encara estan discriminades. Tenia una teoria, però estava interessada a
demostrar que aquesta discriminació no estava basada en la tradició,
sinó que, de fet, és quelcom que havia estat construït en les societats
capitalistes. Dit d’una altra manera, el patriarcat no és un llegat del
passat, sinó que, més aviat, ha estat refundat pel capitalisme.
Vam desenvolupar la idea que, dins el capitalisme, hi ha una
organització del treball que té dos components: la producció de
mercaderies i la producció de força de treball per al mercat. Les dones
duen a terme la producció de la força de treball i la discriminació
prové del fet que aquesta feina s’ha fet invisible. Així doncs, el poder
social –per molt limitat que sigui– que té el treballador masculí pel
fet de cobrar un sou i que es reconegui la seva feina no el tenen les
dones. Però la realitat és que, si observem el capitalisme a través del
treball assalariat que inclou el treball assalariat i el no assalariat,
veurem que la relació salarial és molt més complexa que no pas si només
tenim en compte el treball assalariat, ja que aquest també inclou
mecanismes d’exclusió. De fet, tal com diu Marx, inclou mecanismes per
l’extracció de treball no assalariat.
En el cas de les dones, d’alguna manera, aquest treball és el més
important perquè crea les persones que treballen. De la mateixa manera
que no pots fer cotxes si no tens qui els faci, nosaltres diem que la
cadena de muntatge comença a la cuina, al lavabo, als nostres cossos. El
capitalisme ha entès això, ja que és el sistema d’explotació que, més
que qualsevol altre, ha emfatitzat la importància del treball. Per tant,
té molt clar que les dones són el subjecte productiu més important,
però, per mantenir aquesta producció de la manera més barata possible,
aquest treball s’ha fet invisible. Vaig voler estudiar la història per
tractar de comprendre-ho, començant pel segle XIX i, després, anant més
enrere, on em vaig trobar amb la caça de bruixes.
Què vas descobrir quan et vas endinsar en l’estudi de la caça de bruixes?
Va ser un xoc perquè coneixia les bruixes, però sempre havia estat
una història que no sabies si havia estat real o una fantasia. Però quan
vaig començar a estudiar-ho i investigar-ho, em vaig adonar que
m’estava enfrontant a un fenomen que era extremadament important i, a
més, es va donar de forma simultània a l’enclousure (tancament dels
terrenys comunals a favor dels terratinents anglesos), el procés de
colonització o el començament del tràfic d’esclaus. Tot això va fer que
m’adonés que aquest procés era fonamental per al desenvolupament de la
societat capitalista; és un dels seus fonaments més importants.
També és interessant perquè molts d’aquests processos estan basats en
l’exterminació: del subjecte colonial, de la gent africana que va patir
el tràfic d’esclaus i també de les bruixes. Vaig entendre que tots
aquestes fenòmens estaven connectats i eren part de l’acumulació
capitalista, de l’acumulació de la classe treballadora, de l’acumulació
de força de treball. Aquesta va ser la perspectiva des de la qual vaig
començar a analitzar la caça de bruixes, que em va portar cap a camins
molt diferents. Vaig començar a entendre que el desenvolupament del
capitalisme, tal com va ser descrit per Marx, no és que hagués de ser
reescrit –perquè crec que el treball de Marx és molt encertat i molt
potent, a més de molt útil actualment–, de fet, es podrien canviar
poques coses, però sí que hi havia una altra història que Marx no va
veure.
Has
estudiat Marx a fons i en parles molt al teu llibre, però, a la vegada,
dius que no va veure la història des del punt de vista de les dones.
Què podem aprendre de Marx i què hem de reformular?
El més important de Marx és la seva teoria sobre l’explotació, la
importància que dóna al salari, no només pel que suposa en relació al
fet de tenir diners, sinó també pel que significa a l’hora d’organitzar
la societat, d’organitzar la fàbrica habitual i també la fàbrica social.
Alhora, la seva explicació de l’acumulació primitiva o originària
continua sent fonamental. Avui dia, Marx encara ens serveix per explicar
què passa al món pel que fa al desenvolupament capitalista, però el
treball de Marx es basava en el fet que el capitalisme està modelat per
la idea que el treballador assalariat serà el subjecte revolucionari i
que la lluita per la transformació del món i per la transició al
comunisme tindrà lloc en el terreny del treball assalariat.
Però Marx no tenia un coneixement profund del procés que es dóna en
el capitalisme que produeix la força de treball. Si llegim el primer
volum d’El Capital de Marx sobre la teoria de la plusvàlua, on descriu
la producció de força de treball, trobarem que la manera com descriu la
producció és extremadament limitada i reduïda. Per Marx, la producció de
la força de treball està totalment encabida dins la producció de
mercaderies. El treballador té un salari; amb el salari, compra la
mercaderia, la utilitza i es reprodueix a si mateix, en cap cas surt del
cercle de la mercaderia. Per tant, tota l’àrea del treball reproductiu,
que és tan important i vital per les societats capitalistes, i la
qüestió de la divisió sexual del treball són totalment absents. És
important destacar que el fet de veure totes aquestes altres àrees no
significa incloure un cinquè capítol al primer volum d’El Capital.
De fet, es diu que el teu llibre és la part no escrita d’El Capital de Marx…
Crec que, si fos així, només hi afegiríem coses, però, de fet, es
tracta de repensar-lo de manera conjunta. Sempre dic que el que he
intentat fer no és escriure la història de les dones en el capitalisme,
sinó la història del capitalisme des del punt de vista de les dones i la
reproducció, cosa que és molt diferent. Si escrius la història de les
dones en el capitalisme, dius, d’acord, tenim la història dels homes i
ara farem la història de les dones. Però escriure la història del
capitalisme i del seu origen des del punt de vista de les dones o de la
reproducció –que per mi són qüestions molt connectades entre si– fa
repensar el conjunt des d’una altra perspectiva.
El treball contractual dins el capitalisme està acompanyat d’una
quantitat immensa de treball no lliure, no assalariat i no contractual.
És llavors quan comences a entendre perquè, durant la història del
capitalisme, trobem colonització d’una forma continuada o diferents
formes d’esclavitud. Acceptar que el treball no lliure i no assalariat
és fonamental i que no només té com a objectiu extreure riquesa de la
gent treballadora, sinó també una forma d’organitzar la societat. La
supervivència de les relacions no lliures és fonamental i forma part del
maquillatge genètic de les societats capitalistes. Mirant el
capitalisme des del punt de vista de la reproducció, el que jo anomeno
la reproducció de la força de treball ha estat molt important per
arribar a entendre el capitalisme i això no ho trobes en Marx.
Tornant
al llibre, argumentes que, durant l’Edat Mitjana, la divisió del
treball no comportava necessàriament l’opressió de les dones…
En moltes societats, abans dels processos de colonització, els homes i
les dones tenien tasques diferents i existia una divisió de les
tasques. De fet, en moltes societats, per exemple a Nigèria, els homes i
les dones treballaven en l’agricultura i cadascú plantava coses
diferents i s’organitzava de formes diferents. Fins i tot hi ha casos en
què els homes i les dones utilitzaven paraules pròpies. D’aquesta
manera, les dones no depenien dels homes, tenien accés a les seves
pròpies collites i les utilitzaven per autosubsistir si era necessari.
Per tant, el fet de fer tasques diferents no significava automàticament
uns graus de poder diferents, la qüestió és quins valors estaven
associats a aquestes diferències.
Dins el moviment feminista, vam debatre molt sobre el tipus de
societat que volíem. Volíem una societat on no s’utilitzés la categoria
home o dona? O una societat que tingués alguna mena, no
d’especialització, però sí de diferenciació perquè, després de tot, les
dones tenim la capacitat de tenir filles? Per mi, les diferències no són
el problema, el problema és la jerarquia. La jerarquia fa que les
diferències esdevinguin una font de discriminació, de devaluació i de
subordinació. No cal construir una societat on no hi hagi diferències,
potser podem decidir que algunes diferències són bones.
També
exposes que l’acumulació primitiva de capital també va ser l’acumulació
i la divisió de les diferències, no només en la classe treballadora,
sinó també pel que fa al gènere, l’ètnia i l’edat.
Marx va dir diverses vegades que, quan parlem d’acumulació primitiva,
realment, estem parlant de l’acumulació de treball. El que fa el
capital en la primera fase de desenvolupament és l’acumulació de la
classe treballadora. Un altre aspecte de l’acumulació és la divisió,
l’acumulació de la divisió, que és el moment fundacional del racisme i
del sexisme. Jo sempre insisteixo un cop i un altre en la importància
d’això, fins i tot avui dia.
El fet que el capitalisme pugui organitzar diferents règims de
treball ha estat una de les armes més poderoses que ha utilitzat per
aturar els processos revolucionaris. Primer, perquè divideix la gent; en
segon lloc, perquè pot utilitzar alguns grups als quals delega poder,
per exemple, els homes per controlar el treball de les dones. A través
de l’ús del salari, el capitalisme ha pogut amagar moltes àrees
d’explotació, com el treball domèstic, i fer-les aparèixer com a
naturals. La construcció ideològica de les diferències està estretament
relacionada amb la construcció material. Així es creen diferents formes
d’invisibilitats, dividint les persones i utilitzant-les les unes contra
les altres.
L’habilitat del capitalisme ’externalitzar i dividir el treball ha
estat molt gran. Si agafem un ordinador, per exemple, no sabem quina
quantitat de treball ni de quina mena s’ha emprat per construir- lo. En
un ordinador, hi ha molt treball manual que s’ha fet al Congo per
excavar les mines, treure el liti, etc. Aquesta és la divisió del
treball, aquesta és la construcció de les diferències.
* Entrevista realitzada per Manel Ros publicada al setmanari Directa http://www.directa.cat/noticia/%E2%80%9C-cadena-muntatge-comenca-cuina-al-lavabo-als-nostres-cossos%E2%80%9D
