L’escola podria ser un dels indrets on les persones aprenguéssim a
conèixer el seu voltant i les tradicions culturals que s’hi han
desenvolupat, un accés al món i les seves maneres, les idees i
pràctiques emancipadores, les preses de decisions a partir del
coneixement de les opcions, els sabers imprescindibles i els
prescindibles (i no per això menys importants) que ens toquen com a
humans en aquest tros de mon on vivim…
Podríem tenir escoles acollidores, integradors, cooperants, lliures i
alliberadores, il·luminadores i lluminoses, llocs on l’aire passés per
les finestres i per les parets, on les classes socials no es notessin
perquè estiguessin en procés de dissolució, i la raó fos el centre dels
aprenentatges que s’hi fessin, sense esdevenir nou dogma de fe. Una raó
crítica i alhora posada en dubte sempre que calgués…
L’escola podria ser un espai de reflexió que inundés les famílies de
qualsevol mena que hi portessin els seus fills i filles, llocs que
vessessin saber i alhora coneixement, mètodes i maneres, benestar i
cultura…
Podríem tenir llars d’infants, col·legis, instituts, universitats,
escoles a casa i el que fos que treballessin activament per esmenar les
opressions de gènere, sexuals, de classe… palanques que moguessin el
món sencer quan les nenes i els nens esdevinguessin adults amb
capacitats plenes per mirar, pensar, tocar, imaginar, triar, ensumar,
albirar, estimar i sentir…
Podria ser demà mateix que això passés, podria haver estat abans
d’ahir i avui també. Però qui mana no hi està disposat. Perquè qui mana
té com a principal objectiu mantenir el seu comandament cec i despòtic
damunt la societat que manté sotmesa a partir d’un consens democràtic
suggerit, mantingut i convençut per la dictadura dels mitjans de
desinformació i, també, per les mateixes família i l’escola.
Mantenir la dominació damunt la majoria és el seu màxim objectiu.
Mantenir-la i incrementar-la. Per això ens retallen tot l’imaginable i
l’inimaginable, per això ens faciliten el consum de productes, dels mal
anomenats “béns de consum” però també de substàncies i de persones. El
consum esdevé el dogma bàsic d’una societat que alhora fa desaparèixer
escoles i hospitals, ensenyament i sanitat, mestres i metges…. i els
substitueix per policies, psiquiatres i funcionaris de presons. Queda
clar cap a on anem…
Enmig d’aquesta retallada total de drets i llibertats reals, els
“amos” continuen la seva santa missió contra les cultures petites com la
nostra i al costat del mercat (que afirma que qui no és rendible no té
dret a existir) hi posen les mil i una normes que condemnen llengües com
la nostra, el català, a una lenta però inexorable agonia. Posen en
dubte la immersió lingüística a les quatre províncies de Catalunya,
retiren el requisit del català per ser funcionari a les Balears i el
volen allunyar de les escoles i instituts, desassisteixen les escoles
catalanes de la Catalunya Nord, malmeten la llengua i continuen
l’accelerada substitució lingüística al País Valencià, anomenen aragonès
oriental el català que es parla a la Franja de Ponent… D’això se’n
diu ofensiva, guerra total d’extermini o com vulgueu però és legal i
passa ara aquí. Per tant, si ho volem aturar, ho hem d’encara des de
l’actualitat i prescindir de la legalitat. Només desobeir ens pot fer
lliures, només si aprenem a desobeir ho podrem canviar
La majoria dels que s’omplen la boca amb les paraules “català”,
“Catalunya”… o “Països Catalans” també, s’ho miren com si això no anés
amb ells perquè no ho fa “Espanya” ni França”. Tenim exterminadors
culturals i lingüístics propis, autòctons, uns per acció i els altres
per omissió. I tenen noms tan nostrats com Fabra, Camps, Bauzà, Mas, de
Gispert… Retallen la llengua, retallen l’educació, retallen la
llibertat, retallen les nostres vides una rere l’altra, cada dia de
l’any, i els respectem perquè representen el Poder.
I no ho fan perquè siguin “dolents”, “descurats” ni “per
equivocació”… Els seus actes responen a un pla pensat i meditat, fins i
tot repetit un cop i un altre al llarg de la nostra història recent.
Raimon ho explicava fa quaranta anys quan cantava els ensenyaments que
un represaliat amb quatre anys de presó el 1963 li va transmetre després
d’un recital: “Si només els rics estudien, només els rics sabran, ens
enganyaran amb qualsevol cosa: unes mamelles en cromo, uns culs
fotografiats, quatre paraules solemnes i un futbol manipulat”. Queda
clar, no?
Deia Joan Fuster que si no ens recobràvem en la nostra unitat seríem
destruïts com a poble. I tenia raó, tanta com Ramon Muntaner explicava
l’exemple de la mata de jonc i fer-nos veure que només la unitat dels
joncs, de les persones en aquest cas, ens fa indestructibles, perquè
sols som fràgils (U no és ningú que deia Brossa), tant que ens poden
trencar, retallar, tal com de fet fan. Però junts, els joncs són
indestructibles, no es poden trencar. Per això, la unitat dels joncs ha
d’incloure-ho tot: drets individuals i col·lectius, llibertats civils,
nació i poble. Drets a ser malgrat li pesi a qui mani, dret a saber i a
tenir escoles on tot rutlli perquè demà rutlli tot, llibertats per
exercir-les i no només per triar un o altre canal de televisió, i nació i
poble, perquè la metafísica de la primera paraula necessita la física
del segon mot com la terra que vol aigua per florir i que florirà.
* Jordi Martí Font és escriptor, periodista, treballador de l’ensenyament i afiliat a CGT Tarragona
