Després ’estudiar a la Universitat de Ginebra, Dima Khatib estava
preparada per ser una flamant traductora de l’ONU, però va sentir que
necessitava expressar les seves pròpies idees.
Poliglota, cosmopolita i viatgera, va començar la seva carrera com a
periodista de ben jove. Des de 1997, treballa a Al-Jazira i actualment
és corresponsal de la cadena per a l’Amèrica Llatina. A l’AmnesTea & Tuits en va sortir un debat molt interessant sobre tot plegat.
>> Periodista, dona, palestina i nascuda a Síria. Què suposa tot això?
Ser dona al món àrab implica una lluita diària si vols creuar les línies
imposades per la societat, les autoritats, la llei i la família, per
arribar més enllà del paper tradicional. Jo vaig tenir molta sort perquè
la meva família té molt respecte per la dona i això em va ajudar a
enfrontar tota la resta. Per exemple, amb 30 anys, em va costar mantenir
el càrrec a la Prefectura de redacció de la seu a Doha i mostrar la
meva autoritat davant dels homes. Quan m’enviaven a l’estranger sempre
es va qüestionar el perquè s’enviava una dona i no a un home. I fins
avui, jo sóc l’única dona cap de corresponsalia d’Al-Jazira àrab.
Llavors, ser dona m’ha ensenyat a esforçar-me molt, a ser més
resistent i a estar sempre preparada davant de qualsevol atac a la
meva integritat, a la meva feminitat i a la meva professionalitat.
Ser palestina i siriana alhora m’ha ensenyat a estimar les dues
pàtries, a lluitar per la causa palestina i a saber que hi ha coses per
les quals cal sacrificar-se, encara que no arribin mai. Sincerament, no
tinc nacionalitat palestina ni siriana i això m’ha portat a fer una vida
una mica errant per tot el món, perquè conservo les meves identitats i,
alhora, absorbeixo les identitats i les cultures que vaig coneixent.
>> Quin és el paper del periodisme davant les injustícies del món?
El periodista ha de ser un ciutadà que entén i és capaç d’alçar les
preocupacions de la resta a través del seu periodisme per buscar una
solució; ha de tenir els seus criteris ètics i morals. No obstant això,
durant aquests últims anys, he notat que gran part del periodisme s’ha
convertit en la veu de les elits polítiques. En el cas de les
revolucions àrabs, per exemple, no em sembla ètic que el periodista hagi
de ser objectiu, és a dir, anar a veure per què el govern està
massacrant la gent que es manifesta pacíficament a una plaça.
A mi m’han canviat aquestes revolucions perquè vaig sentir que, com a periodista, havia d’estar amb el poble.
De tota manera, avui ja no és possible contenir les veritats, aquesta
era es va acabar amb l’arribada de l’era digital. És a dir, si el
periodista no explica allò està que succeint al mitjà de l’empresa que
li paga, algun ciutadà ho dirà a Internet. Llavors, els mitjans se
senten obligats a verificar aquests temes i a cobrir-los. Jo vull
anomenar-ho un nou matrimoni entre el periodisme tradicional i el nou
periodisme, on els dos es necessiten per potser arribar a una veritat
més encertada.
>> Com va ser la teva relació amb la guerra de l’Iraq i l’Afganistan a la Prefectura de redacció a Qatar?
Quan ets periodista i saps el que pensen els polítics; i cada dia estàs
tractant la informació que arriba d’ells; i saps que vindrà una guerra i
no hi pots fer res; i saps que els polítics estan mentint i, després,
ve aquesta guerra i tu estàs rebent totes les imatges de ciutats
destruïdes, de cadàvers, de sang… et sents impotent de veritat.
Com una de les caps de redacció a la guerra de l’Afganistan i
l’Iraq, entre altres coses, des de Doha, havia de revisar imatges que
ens arribaven fresques i escollir quines s’emetrien. En aquells temps,
la gent no estava acostumada a veure cadàvers com avui. Un dia l’OTAN
va dir que havia bombardejat un campament de terroristes en un poble a
l’Afganistan, però les imatges que teníem eren només de nens i dones,
tots morts. A més, el 8 d’abril de 2003, es va produir l’atac contra els
periodistes a l’Iraq i va morir un company d’Al-Jazira. Va ser un dels
dies més tristos de la meva vida, allà, a Doha, enviant els reporters a
sortir a parlar en viu, arriscant la vida. El dia que Bush va anunciar
la fi de les operacions vaig haver de fer un descans perquè,
sincerament, no podia aguantar el pes d’aquella responsabilitat.
Llavors, vaig tornar a l’Àsia.
>> I després vas poder complir el teu somni…
Sí, anar a l’Amèrica Llatina per explicar al món àrab la seva història a
través de les coses que tenim en comú i aprendre de la seva
experiència. Quan vaig arribar, començava l’èxit de l’esquerra a
l’Amèrica Llatina, jo i els televidents d’Al-Jazira vam viure la
formació de nous blocs, on els sud-americans o llatinoamericans
començaven a enfocar els seus objectius sense que els Estats Units els
diguessin com havien de ser les coses.
>> Aquesta acumulació d’experiències t’ha ajudat a cobrir les revolucions àrabs?
Sí, crec que ha estat una situació molt excepcional, el fet d’estar molt
lluny –a Veneçuela– però sentir-me com si fos dins del món àrab. Tenia
un avantatge enorme pel fet de poder expressar-me en línia (Twitter,
bloc, Facebook) amb llibertat, sense conseqüències per a la meva salut,
seguretat, família, etc. A la vegada, tenia una visió molt globalitzada
pel fet de conèixer altres processos revolucionaris, per la meva
vivència i pel background del món àrab o la meva experiència al
Nord. Llavors, oferia molt context històric, social, cultural, etc. als
esdeveniments, cosa que no pot fer un periodista o un activista en ple
conflicte. Sobretot, escrivia en idiomes estrangers, és a dir, per a
gent no àrab que potser no coneixia aquesta realitat.
>> Ara, sents responsabilitat cap a les 140.000 persones que et segueixen a Twitter…
Sento molta responsabilitat perquè passen moltes coses quan tens tanta
presència. Primer, vas més enllà de l’espai Twitter; de vegades em citen
als mitjans tradicionals. Segon, quan dic alguna cosa, té un impacte
sobre certes persones i per això he de pensar molt abans d’escriure. A
la majoria de països on hi va haver revolució, la gent està confosa i
busca respostes. La idea no és crear conflicte per crear-lo, és
crear polèmica perquè la gent dialogui, s’escolti i conegui el punt de
vista de l’altre. A Twitter, he deixat d’escriure coses que
creen polèmica només per crear-la, intento ser més constructiva; és més
difícil que abans. A més, ara tinc un enfocament molt més cap al món
àrab perquè la majoria dels meus seguidors són d’allà.
>> Les revolucions àrabs es produeixen primer a Internet o al carrer?
Abans de les revolucions, Internet havia permès que una minoria –l’elit
digital del món àrab– creés un espai digital per parlar de temes que al
carrer no podien per la manca de llibertat d’expressió i de premsa.
Enderrocar un règim per Internet no és possible, que ningú s’ho cregui.
La revolució al món àrab és el resultat de la frustració de la població
que preferia arriscar la seva vida abans que continuar en aquella
situació. Si van caure els dictadors a Tunísia i a Egipte va ser
perquè la població sencera va sortir al carrer, hi va haver vagues i es
va paralitzar el país. Quan aquesta gent surt al carrer,
existeix una altra estructura a Internet que ajuda a continuar debatent i
informant, adquireix un rol de convocatòria i permet saber què està
passant en altres ciutats o intercanviar experiències entre els
activistes dels països àrabs. El que ha fet l’eina, potser, és accelerar
la revolució. És un món paral·lel al real, però no són revolucions
d’Internet, ja que, per exemple, la gran majoria de gent no utilitza
Facebook i molta altra no sap llegir ni escriure.
http://www.canalsolidari.org/noticia/dima-khatib-enderrocar-un-regim-per-internet-no-es-possible-que-ningu-s-ho-cregui/30637
