Molts es pensaven que el 15-M havia estat un fenomen passatger, una
catarsi efímera desapareguda tan misteriosament com emergí. Tanmateix,
els historiadors som conscients que sovint les coses més rellevants són
les menys públiques, les presents de manera latent i discreta,
manifestades en petits detalls i esdeveniments anònims, i que,
tanmateix, poden catalitzar de manera violenta i inesperada.
El 15-M, contràriament al que alguns mitjans addictes a les teories
conspiratives asseguraven, no és cap moviment institucionalitzat ni
instrumentalitzat, sinó més aviat una mena d’esperit transversal, més o
menys espontani, en què convergeixen grups de militants de llarga
trajectòria, indignació difusa, ciutadans apolítics que s’acosten
episòdicament, persones d’adscripcions diverses i contradictòries i que,
tanmateix, coincideixen a presentar una esmena a la totalitat a la
imperant democràcia liberal de partits, captiva dels grans interessos
financers i empresarials.
Allò que podríem denominar, amb etiqueta fàcil, moviment 15-M o
indignats no es va dissoldre, sinó que, com alguns dels seus portaveus
indicaven, es retirà a les casernes d’hivern. I atesa la seva forma
difusa, mal·leable i adaptativa, que recorda la del vapor, han anat fent
i ocupant espais cada vegada més amplis de la dissidència. Perquè,
efectivament, al nostre país hi ha dissidents silenciats, exclosos de
tribunes mediàtiques i apartats de les institucions acadèmiques. I al
marge d’un sistema que exclou contingents cada vegada més grans de
ciutadania s’està covant un projecte i un anhel revolucionaris.
És a dir, les files de l’anticapitalisme i dels detractors del
sistema de democràcia representativa són cada vegada més àmplies i
plurals. Un petit exemple és el prestigi adquirit per la Plataforma
d’Afectats per la Hipoteca (PAH), col·lectiu d’activistes socials
capaços d’organitzar-se per reptar la cara més satànica del capitalisme
actual: els bancs! Apartir de la simplicitat dels seus missatges –“gent
sense casa i cases sense gent”– estan atacant el principi més sagrat que
condiciona l’organització social vigent: el de la propietat. Algunes de
les intervencions de la PAH, composta majoritàriament per víctimes de
la rapacitat de la dictadura financera, han arribat a posar contra les
cordes el govern, perquè la moralitat dels seus missatges ha fet que la
immensa majoria de l’opinió pública els faci costat.
La PAH, com el 15-M, també és una petita cara visible d’un moviment
difús, d’ampli espectre i polièdric que té com a objectiu primordial
l’eliminació del capitalisme i l’assumpció d’una economia fonamentada en
una dimensió moral, radicalment igualitària i que tindria en la
democràcia directa, sense intermediaris, el principal mitjà per
assolir-la i mantenir-la. En un moment en què la indissimulada
influència de troikes, CEOE, FAES i financers internacionals dicten als
nostres representants l’agenda política, el sistema democràtic en la
seva configuració actual aprofundeix el seu descrèdit entre sectors més
extensos i transversals de la societat. I precisament aquesta nebulosa
dissident està articulant un discurs cada vegada més clar i tangible.
Una de les principals constatacions, és el creixent interès per la
revolució catalana del 1936, l’autogestió empresarial i cooperativa, les
col·lectivitzacions en la indústria i els serveis, els tribunals
populars o, molt especialment, l’oblidada vaga de lloguers que tingué
lloc a Catalunya en la dècada dels trenta, precursora de bona part del
moviment ocupa i que sovint inspira l’actuació de la PAH. Els llibres i
les conferències sobre aquests episodis en què Catalunya fou l’epicentre
de l’experiència revolucionària més espectacular del segle XX són
detalls que passen desapercebuts davant del soroll de les mobilitzacions
del 2011 o l’enginy de les consignes. No només s’articula un relat
propi, fonamentat en la tradició llibertària i refet des de la innovació
de les xarxes socials, també la boira revolucionària s’estén en una
articulació política. La cara més visible podria ser la forma com les
silenciades CUP han irromput en les institucions.
Tanmateix, a cada ciutat important es generen plataformes crítiques
en què es cova un activisme tan preocupant per al poder que no dubta a
fer servir la repressió preventiva típica de les dictadures. Les
detencions indiscriminades en les darreres vagues generals o la
criminalització dels activistes en determinats mitjans indiquen la
preocupació del poder per l’extensió d’aquest magma roent que és l’odi
en expansió contra les creixents desigualtats amb què s’administra allò
convencionalment descrit com a crisi.
El cert és que la remor d’indignació de la creixent legió d’afectats
per l’economia abduïda pels mercats va alçant-se com un projecte polític
en què la no acceptació del deute financer, la creació de tribunals
populars contra polítics corruptes i banquers, la col·lectivització de
l’economia, la igualació dels recursos econòmics, el repartiment del
treball i la riquesa acaben esdevenint l’agenda d’un moviment que
s’acosta cap als postulats revolucionaris, cap a una revolució que té
com a referent la silenciada col·lectivització catalana del 1936,
historiogràficament amagada rere les víctimes mortals de la violència
revolucionària.
El cert és que, en un moment en què bona part dels catalans han
assumit el dret a decidir el color del passaport, cada vegada són més
els qui consideren que també tenim el dret a decidir sobre l’assignació
dels recursos o sobre l’administració de les desigualtats social.
Tècnicament, d’això se’n diu efervescència revolucionària.
* Xavier Díez és historiador
