“Els moviments socials ens trobem instal·lats en la queixa i la
demanda. Ha arribat el temps de passar a l’autogestió de tots
els àmbits de les nostres vides”.
“No podem reclamar als de dalt que renunciïn als seus
privilegis si nosaltres mateixes som incapaces de fer-ho”.
“La cultura de la monogàmia és una de les opressions menys
qüestionada”.
Fes un breu resum biogràfic teu.
Sóc originària del Penedès però he sigut força nòmada fins que em
vaig establir fa tres anys a la Vall de Querol. He anat pul·lulant
pels moviments socials practicant molt diverses formes
d’activisme, movent-me entre el moviment llibertari, l’esquerra
independentista, col·lectius antipatriarcals, l’okupació, l’art
urbà, la producció electrònica político-musical, la traducció i
edició de textos i llibrets, i més últimament al repoblament rural
i el qüestionament de la cultura de la monogàmia.
Parla’ns del projecte editorial de Difon La
Idea: què és? Com va sorgir? Quins objectius teniu?
Doncs la idea bàsica de Difon La Idea és oferir textos
contemporanis sobre pensament llibertari el màxim de sintètics i
amens possible, intentant abastar totes les temàtiques possibles.
Tot va començar quan vaig descobrir el món llibertari i les
paradetes de llibrets i fanzines que tant m’apassionaven. Sols hi
veia un inconvenient prou sospitós: quasi tots eren en castellà!
Així doncs, la meva primera motivació fou la de traduir aquests
llibrets al català. A mesura que els traduïa, remaquetava i
fotocopiava, cada cop hi posava més cullerada modificant i
reeditant els textos, fins que vaig acabar escrivint els meus
propis llibrets i penjant-los a un blog (www.difonlaidea.tk) i així és com ha
anat sorgint difonlaidea.
Difon La Idea no pretén arribar a les masses directament, per ara
es conforma en intentar arribar als moviments socials i promoure
el pensament crític dins seu. Som molt crítics amb el sistema però
molt poc amb nosaltres mateixes que, al cap i a la fi… també som
el sistema!
Amb què creus que haurien de ser més
crítics els moviments socials?
Abans de culpar de tots els mals als que estan a dalt ens hauríem
de mirar a nosaltres mateixes i prendre consciència de la nostra
situació privilegiada en la societat global en la que vivim.
Mirem-nos a nosaltres i mirem com viu la gent que pateix el
desagradable impacte mediambiental, laboral o polític de
l’extracció de minerals i altres recursos per produir la nostra
sofisticada tecnologia a la qual ells mai podran accedir. No podem
reclamar als de dalt que renunciïn als seus privilegis si
nosaltres mateixes som incapaces de fer-ho!
El mateix passa amb la corrupció, totes som potencials corruptes,
tot depèn de les oportunitats que tinguem de corrompre’ns… i els
de dalt sempre en tenen més. Totes coneixem de prop el que és
esgarrapar algun subsidi per “viure de renda” o colar algun amic o
familiar al curro. Sigui quina sigui la nostra posició social, la
gran majoria intentem mirar més per nosaltres mateixos i els
nostres, amb qui tenim un vincle emocional, que no pas per una
abstracció com “el bé comú de la societat”. És banal denunciar la
corrupció dels de dalt, qualsevol societat jerarquitzada i
massificada és una cleptocràcia, ja sigui obertament o de forma
més encoberta. L’arrel del problema rau en la jerarquia i la
massificació.
Estàs dient que els moviments socials
haurien de deixar de lluitar contra els de dalt?
No veig cap lluita enlloc, no per aquí. Entenc que una lluita
comporta confrontació violenta i ara per ara, les forces estan
massa desequilibrades com per pretendre acabar amb el capitalisme
mitjançant la violència. El que veig és que els moviments socials
ens trobem instal·lats en la queixa i la demanda. Encara hi ha
poca consciència de que la insostenible extracció de recursos
naturals ja no pot seguir creixent en un planeta finit i que això
significa que no estem en crisi, estem en declivi! Ens costa pair
que cada cop hi haurà menys estat del benestar, menys dissenyadors
gràfics i menys drets socials.
Les queixes i les demandes es van rebaixant paral·lelament al
declivi econòmic, a mesura que ens anem aclimatant a les noves
mesures de precarietat: ahir ens queixàvem de les ETT i ser
mileurista ens semblava molt precari, ara ens queixem de les
retallades i demà ens queixarem de l’abolició dels drets laborals
mentre ens oblidem de què ens queixàvem ahir. Al meu entendre, ja
no té sentit queixar-se i fer demandes al decadent pare Estat, ha
arribat el temps de passar a l’autogestió, no únicament de la
nostra informació i el nostre oci, sinó de tots els àmbits de les
nostres vides.
Heu publicat “El manifest d’Unabomber”, tot
un clàssic de la antiindustrialització. Com valores la difusió
del pensament anti-industrial?
Doncs no em sembla que hagi calat més enllà d’un petit sector del
moviment llibertari. És un discurs que qüestiona tot el nostre
modus vivendi, tot allò amb què ens hem criat i de què ens hem
tornat dependents o addictes… i tot això no és fàcil
d’assimilar. Els més grans mites segueixen plenament normalitzats,
com ara la idea que la tecnologia és neutral o que el progrés
tecnològic és irrevocable; els necessitem per eludir les nostres
contradiccions. Ens acontentem fent servir software lliure,
malgrat no visquem a Matrix i el hardware que utilitzem no tingui
res de lliure. Ens manifestem contra els cementiris nuclears però
fem ben poc per deixar de generar els residus que els omplen.
Difonem una vaga contra la reforma laboral utilitzant tecnologia
produïda per treballadors que no tenen cap dret laboral.
Un dels punts forts de Difon La Idea és la
difusió de textos que qüestionen la cultura de la monogàmia.
Actualment, crec que la cultura de la monogàmia és una de les
opressions menys qüestionada políticament, suposo que per això és
on estic posant més esforços, perquè veig que hi ha molta feina
per fer! Vivim en un règim hetero-monògam d’escassedat
afectivo-sexual, fins que no col·lectivitzem els nostres afectes i
les nostres sexualitats seguirem reproduint l’arrel de la
propietat privada en les nostres relacions més íntimes. Una
societat igualitària no pot ser monogàmica perquè no hi ha la
mateixa confiança dins i fora d’una parella monògama. I aquesta
desigualtat sempre s’acaba traslladant a allò econòmic.
Traieu tant llibres com opuscles, com
visualitzeu el sector de l’edició diguem-ne alternativa o
antisistema i els seus mecanismes per arribar a la gent?
Els mecanismes per arribar a la gent són francament pèssims, no
arribem més enllà del propi ghetto llibertari. És lògic, ja que
normalment utilitzem un discurs que és incomprensible o insultant
per qui no forma part del ghetto i, en tot cas, tampoc tenim
canals de difusió que arribin més enllà del ghetto. En definitiva,
tot el que fem és molt d’autoconsum, que no és poca cosa! Tan de
bo tinguéssim més autoconsum! L’altre dia vaig enganxar un
llibertari veient una peli comercial, si tinguéssim més productes
culturals propis, això no passaria!
Alguns plantejaments de
l’antiindustrialització els heu materialitzat en el projecte de
Can Biarlu, a la Vall de Querol, a l’Alt Gaià. Explica’ns qui
sou i que feu.
Can Biarlu és un altre llastimós projecte sorgit de les trobades
de Repoblament Rural (www.repoblament.tk)
que pretén escurçar les distàncies entre el que fem i el que
pensem. Bàsicament som una comuna hippie pseudo-autònoma i
pseudo-sostenible amb la ferma voluntat d’anar fent passets per
superar totes les addiccions que ens lliguen al capitalisme
tecno-industrial. Més que intentar vendre productes ecoguais a la
gent de la ciutat per sustentar-nos, apostem per facilitar a la
gent de la ciutat que faci el salt al camp i així ajudar-nos a
produir tot el que necessitem. Com més serem, menys euros
necessitarem! Tot i així, el més gran repte no és l’autoabastiment
sinó aprendre a conviure i mantenir buida la pica de la cuina.
* Entrevista realitzada per Josep Estivill, publicada al núm.
146 de la revista Catalunya.
