Catedràtica Emèrita d’Economia Aplicada de
la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), prolífica autora
de llibres i assajos sobre alternatives més solidàries al
capitalisme i, actualment, membre del col·lectiu Taifa,
dedicat a promoure la crítica i la formació de joves
economistes. Aquestes són les credencials de Mirem Etxezarreta
(Ordizia, 1936), una economista poc convencional, propera als
moviments socials, que reivindica la necessitat de construir
un model social col·lectiu on el poder “estigui diluït al
màxim”. Etxezarreta reconeix que això pot ser utòpic, però
subratlla que encara és “més utòpic” pensar que el capitalisme
solucionarà els problemes de les més de 7.000 milions de
persones que habiten el planeta.
component diferencial d’aquesta crisi que sembla no tenir final?
En el capitalisme sempre hi ha crisi. Entre els anys 1945 i 1975
hi va haver un període de prosperitat en què molta gent, també
economistes, van arribar a creure que havíem après a conduir les
crisis. Però això és impossible, perquè la crisi és inherent al
capitalisme. De fet, aquesta crisi no hauria de ser una sorpresa.
El que passa és que se’ns oblida… Diria que la característica
principal d’aquesta crisi és que s’inicia a partir del capital
financer, tot i que la del 29 també va es va iniciar de la mateixa
manera.
– Però no vivíem en un món tan globalitzat com ara…
El capitalisme sempre ha estat global. Tot i que ara és més
internacional, sempre ha tingut aquesta característica. Ara el món
està més connectat. Però fixa-t’hi que la crisi afecta més als
països rics. Els pobres sempre estan en crisi, però en canvi, a
Brasil, Rússia o Sud-àfrica no els hi afecta tant aquesta crisi
com a nosaltres.
– Cal canviar els punts de referència de la societat, per
deixar de parlar de mercats i fer-ho de persones?
Estic completament convençuda, per tot el treball d’anàlisi que
portem fent des de fa anys, que dins del capitalisme no es poden
eliminar les crisis. Per a que no hi hagi pobresa i desigualtat
cal transformar el sistema capitalista. Ja sé que sona com una
cosa molt llunyana, però mentre no aconseguim això, seguirem de
crisi en crisi.
– És qüestió de voluntat política i social?
Es qüestió de voluntat política i social que cal traspassar a
l’àmbit de l’econòmic. Però els amos de la política i l’economia
no volen que hi hagin transformacions, ja que viuen molt bé amb
els beneficis que obtenen, tot i perdre alguns diners amb la
crisi. De fet, les crisis serveixen per sanejar el sistema. Els
grans capitals surten reforçats, mentre que dels dèbils
desapareixen molts. El capitalisme baixa, té una crisi, es saneja
i torna a començar, però no de la mateixa forma que abans, sinó
molt més a sota. Per resoldre les crisis calen fer una sèrie de
coses que ara patim… La transformació del sistema és qüestió de
voluntat, tot i que és una lluita dura contra els propietaris de
la riquesa.
– Com es combat la por al canvi?
La por és difícil de combatre. Els amos de la riquesa la
condueixen com un instrument de domini. La gent té por davant els
6 milions d’aturats i el fet que et puguin acomiadar d’un dia per
un altre. Només si la població s’arriba a convèncer que no hi ha
remei amb el capitalisme, no és que perdrà la por, sinó que es
veurà la necessitat d’actuar contra aquesta por.
– El que està dient pot semblar una utopia, més quan
d’altres sistemes com el comunisme han fracassat.
En primer terme, és veritat que el discurs és utòpic, però és que
el capitalisme és la cosa més utòpica que existeix avui en dia per
solucionar els problemes que tenen els més de 7.000 milions que
viuen a la terra. D’aquesta quantitat, només 1.500 milions vivim
mitjanament bé, i cada vegada més, la pobresa, arriba, fins i tot,
a aquest grup de gent. En segon terme, el capitalisme s’està
carregant el medi ambient, no només a les persones. Pensar que
necessitem un sistema alternatiu és utòpic però imprescindible
perquè el que tenim ara és un desastre. Respecte al socialisme en
el món real, no tinc cap inconvenient en reconèixer que,
desgraciadament, ha fracassat, però com gran quantitat
d’iniciatives socials. El capitalisme actual és un fracàs rotund,
s’hauran de provar altres sistemes… evidentment, el discurs
comunista parla de la solidaritat, el bé comú i en això s’assembla
al sistema al que hem d’inventar. I crec que són els joves els que
l’haureu d’inventar. La diferència entre el capitalisme i el
comunisme és que el primer ha aconseguir crear una mínima cap de
rics i creadors d’opinió, que viuen decentment i que fan de
matalàs perquè no es vegi res més.
– Com es pot combatre la corrupció del poder?
És un problema molt greu, tal i com indicava el liberal anglès
Lord Upton, qui deia que el poder sempre corromp i el poder
absolut corromp absolutament. Sembla que això es demostra. L’única
manera de combatre això, i també pots dir que és utòpica, és amb
una forta democràcia real i participativa. No això de votar cada
quatre anys. Si en un barri la gent participa, serà molt més
difícil que qui mani faci el que vulgui. Inclús, no hi hauria
d’haver gent que manés, sinó una societat. Hem de generar
societats amb el poder diluït al màxim. Aquest no pot estar
concentrat en una persona, govern o grup.
– Però també hi haurien d’haver persones amb capacitat per
decidir.
Sí, però han de passar comptes. A més, no té perquè ser sempre la
mateixa persona. Podríem escollir a una persona per una qüestió
concreta i a una segona per a una altra. Tots aquests projectes ja
existeixen, de fet, estem treballant dins del col·lectiu Taifa,
que estudia alternatives i mils de nous projectes sobre com
organitzar la societat.
– Quant creu que s’acabarà el mínim de benestar possible
que tenim a nivell occidental?
societats occidentals haurien de ser més solidàries amb la resta,
tenint també uns nivells de vida dignes. No dic com els que tenen
alguns. La riquesa, el coneixement i el treball que es genera és
suficient perquè tots puguem viure dignament. No és una qüestió
sobre l’acabament de la riquesa, sinó sobre la seva distribució dels
milionaris als nens que no poden menjar.
– Ho deia perquè sembla que ara la única solució sigui
acabar amb el dèficit i fer quadrar els números.
Això és el que li convé al capital. La Unió Europea cerca vies que
no són solucions, sinó beneficis per uns pocs, a costa de fer
quadrar els números. Fa uns dies, a la televisió es comentava que hi
havia una sèrie d’ajuntaments catalans que començaven a estalviar i
sortien del problema del dèficit. Però clar! Tots els alcaldes que
parlaven reconeixien que s’havien hagut de fer sacrificis sobre les
classes més populars. Fer quadrar els comptes a costa d’asfixiar les
classes més populars no és una solució.
– Què n’opina de les polítiques d’estímul que demanen molts
economistes?
En aquest moment, les polítiques d’ajust empitjoren la situació. El
pas a les polítiques d’estímul pot resoldre, a curt termini, els
problemes més urgents, si es fan molt bé durant molts anys, per
recuperar allò que ens han tret. Però a mitjà i llarg termini la
crisi tornarà, ja que no s’han solucionat els problemes greus del
sistema financer. No s’ha tocat el món de les grans empreses
transnacionals. Segurament, podrem respirar altres 10 o 15 anys,
però ara estem a un nivell molt més baix que abans. Torno a repetir
que en el capitalisme es essencial l’existència de les crisis.
– No es podria solucionar el problema econòmic espanyol si
s’ataqués el frau fiscal?
Podria finançar una part importantíssima del problema. És un punt
necessari i imprescindible, tot i que no és suficient. Hem de crear
una estructura industrial i de formació. En aquest país, els joves
esteu més formats que mai, però pot ser no tant en la línia de la
producció. No hem d’oblidar que el capitalisme és cada cop més
global i la competència és brutal. Inclús, aquesta està dificultant
la pròpia operació del capital; a uns capitalistes els hi va bé i
d’altres perden diners. El problema del diner és una condició
necessària, però no suficient.
– Podria donar indicis de cap a on haurien d’anar les
alternatives al sistema actual?
Ara mateix, parlar de sistemes alternatius com a projectes tancats,
com si fossin els plànols d’un catedral, és una tonteria. La idea no
és que vingui algú i que porti un nou disseny. Des del meu punt de
vista, tenim una idea equivocada de les alternatives. No és normal
que una societat sigui dirigida d’una manera tan autoritària, sense
participació, això és el despotisme il·lustrat. L’apropament cap a
una societat alternativa és tot un procés amb uns valors diferents,
amb uns plantejaments sobre els que cal caminar. L’important es
posar-se en marxa ja, i de fet, cada cop hi ha més grups que volem
viure d’una manera diferent, sense estar regits per la llei
fonamental del capitalisme, el benefici del capital privat. Fa falta
que en cada barri, escola o fàbrica ens podem organitzar per poder
fer les coses pel benestar de la societat i no pel benefici d’uns
pocs.
– És a dir, cal canalitzar l’enuig actual.
Sí, però en l’actuació. En aquest sentit, soc una mica optimista.
Veig que cada cop més grups de gent jove o gran intenta viure d’una
manera diferent, amb d’altres valors. Tenim una llosa terrible que
és el capitalisme, però és com si a sota hi haguessin molts
moviments que, independentment de les seves diferències, l’intenten
moure. Si ens expandim i reforcem des de sota, algun dia podrem
tenir la força per moure la llosa. No hem d’esperar que algú vingui
amb un tractor per moure-la, perquè ell ja és l’amo d’alguna cosa.
Hem de ser els que estem a sota els que empenyem. Ara és difícil
perquè estem separats i som diversos, però és cap allà cap a on hem
de caminar. Això és el procés de l’alternativa. De fet,
l’alternativa és un món irreal que no existeix, és com el regne dels
cels… Sí que existeix, però, el camí, que cal fer per acabar amb
els entroncaments més forts, com la propietat privada i tot allò que
comporta.
– Sense estar tan marcats pel benefici del capital.
Viure dignament. En El País de fa uns dies hi havia un comentari
claríssim, tot i que el feien des d’un altre punt de vista: dins de
res només quedaran tres bancs a Espanya, perquè el gran es menjarà
al petit. Per aquí no podem anar… És veritat que hi ha hagut
processos revolucionaris que han aconseguit dominar les grans
empreses, i pot ser algun dia serà necessari un canvi en aquesta
línia. Però ara mateix, amb la força que tenim, seria utòpic pensar
en un procés revolucionari immediat.
* Entrevista realitzada per Enrique Canovaca publicada a Reus
Digital
