L’historiador Xavier Díez proposa una tesi
controvertida: l’autèntic fet diferencial català respecte de la resta
del món és l’anarquisme.
El seu últim llibre repassa els orígens i la influència d’aquest moviment a Catalunya.
El 1909 un diari argentí bateja Barcelona com “la Rosa de Foc”.
Un any després es crea el sindicat anarquista més gran del món: la
Confederació Nacional del Treball. L’estiu de 1936 Catalunya viu l’única
revolució de caire
anarquista de la història. Però la cosa venia de lluny. “El caràcter
indòmit, insubmís a l’Estat i procliu a la llibertat ja el destaca el
mateix Cervantes El Quixot”, assegura l’historiador gironí Xavier Díez.
“El viatger Bartolomé Joly, el 1612, defineix els catalans com gelosos
de la seva llibertat i que no volen reconèixer ni rebre el seu rei més
que com a comte de Barcelona.” La controvertida tesi de Díez és que
alguns dels trets característics de la societat catalana –tant de les
dretes com de les esquerres– sempre han tingut un vincle amb
l’anarquisme, l’antiautoritarisme i un sentiment de llunyania de
l’Estat.
L’anarquisme, fet diferencial català, de Xavier Díez,
recentment publicat per Virus Editorial, se subtitula “Influència i
llegat de l’anarquisme en la història i la societat catalana
contemporània”. Intenta traçar el fil roig i negre de la
història més rebel –i revoltosa– dels catalans en el curs dels segles.
L’autor inicia el fenomen fins i tot segles abans que Bakunin o
Kropotkin comencessin a parlar d’anarquisme. Des de les llunyanes
revoltes dels remences (segona meitat del segle XV) fins al moviment
antiglobalització o el 15-M. “Als segles XVII i XVIII sorgeix una
cultura de revoltes populars” que, segons l’autor, culminen amb la gran
conflictivitat de principi del segle XX.
El factor Barcelona
Però per què a Catalunya? Díez considera que l’anarquisme “arrela amb
força” a mitjan segle XIX, quan “Barcelona es converteix en el primer
escenari urbà de l’enfrontament burgesia, proletariat i exèrcit”.
Frederich Engels va arribar a dir que era la ciutat amb més quilòmetres
de barricades d’Europa. Una de les causes és, segons l’autor,
“l’anacrònic estat espanyol com a responsable indirecte de l’auge”. El
llibre de Xavier Díez també s’emmarca en una tradició de bibliografia
reflexionant sobre el fenomen anarquista català que inclou noms de la
talla dels historiadors Josep Termes, Miquel Izard o Ferran Aisa.
Tot i que la majoria d’anarquistes es declaren internacionalistes,
una part de l’anarquisme català ha tingut posicions sobiranistes, com
per exemple Salvador Seguí. Díez opina que no s’han valorat gens les
conseqüències dels corrents llibertaris sobre la situació de la
Catalunya actual i, en general, sobre tot l’arc mediterrani de la
península Ibèrica. “Malgrat la invisibilització, el pòsit es pot
percebre en bona part de les pràctiques, creences i actituds de la
societat”, assegura al llibre.
* Un article de Sergi Picazo publicat al diari El Punt Avui
>>> El llibre de Xavier Díez L’anarquisme, fet diferencial català es pot descarregar a la xarxa, en PDF en accés lliure a http://www.viruseditorial.net/pdf/anarquisme_fet_diferencial_catala_baixa.pdf
