Diré que sóc a Cadaqués, com aquell reusenc que, en només sis anys, ens va donar una lliçó de poesia. Hi sóc en ple any Espriu i de manera simbòlica, com Ferrater, ara que les nostres pobres, brutes, tristes, dissortades institucions s’obliden d’alguns poetes, normalment dels que incomoden.
La seva etapa de poeta va durar entre 1958 i 1965. Però Gabriel Ferrater fou, també, crític d’art i literatura, lingüista, estudià matemàtiques, filosofia i lletres, treballà com a professor d’universitat. Pensava que els veritables intel·lectuals –i ell s’hi considerava- deixen de fer una cosa quan ja la saben fer.
Regalava els llibres de matemàtiques quan ja sabia ser matemàtic. Regalava els llibres de poesia quan ja sabia ser poeta. La Marta Pessarrodona en parlava a la publicació del Centre de Lectura de Reus: “Era la persona, i no n’he conegut cap més, a qui podien tallar la llum, perquè no l’havia pagat, evidentment, però si ell aquell dia tenia un morfema que se li situava bé, prescindia absolutament de tot”.
Ens l’imaginem absort, al seu pis de Sant Cugat, en els seus pensaments. La consciència del pas del temps li naixia de les entranyes. “Que lent el món, que lenta la pena per les hores que se’n van depressa”. Amic de Carlos Barral i Jaime Gil de Biedma, el ya no volveré a ser joven palpita en cada vers seu.
Passà la seva infància entre Reus i el mas Picarany, prop d’Almoster, on va viure els primers anys de la guerra per traslladar-se, el 1938, a Barcelona i, finalment, a França. Quan va tornar,l’any 1952, assistia a les tertúlies literàries on anaven el llatinista Eduard Valentí, els poetes Joan Vinyoli i Rosa Leveroni, entre d’altres. Després, a Cadaqués, on van coincidir l’estiu dels 1334 versos del Poema inacabat, van establir una amistat que els va portar a escriure’s i dedicar-se versos mútuament. De Carles Riba, n’agafà la forma.
La negativa a fer-se vell el portava a ser vital, a valorar per la seva condició d’efímer cada posta de sol –aquest sol que menstrua i no es vol pondre…-, cada fregament d’un braç al metro, els trenta horitzons rectes i prims que dibuixa el sol a través de la persiana.
Es va enamorar de la joventut. Malgrat morir als 50 anys, fent ocells de paper de vida va saber fer-se etern.
* Article publicat a la revista Catalunya.
