El house com a música del Chicago dels 80 lligada als conceptes declasse, raça i orgull LGTBQ, i estigmatitzada per una fòbia
invisible i profunda cap a les sexualitats dissidents. Ens acostem
als orígens d’una música injustament menyspreada que ens endinsa cap
als col·lectius LGTBQ dels guetos afroamericans i llatins de la
ciutat de Chicago als anys 80. Un viatge dignificador intensament
marcat per un esperit comunitari i amb infinites ganes
d’alliberament.
Els orígens dels estils musicals i les seues escenes sempre són
apassionants i estan marcats per factors múltiples. Així,
radiografiar els orígens del house implica endinsar-se en als barris
pobres del sud de Chicago i emmirallar-se amb l’esperit alliberador
transmaricabollo que algunes afroamericanes i llatines estaven
portant a terme malgrat el context d’opressió habitual i agressions
contínues a les quals estaven exposades des d’àmbits diversos
(l’institucional, el familiar…). Ja ho deia, Frankie Knuckles, un
dels pilars d’aquest fenomen, per explicar l’infravaloració del
house als EUA: “el meu país sempre ha menyspreat tot allò que
procedeix de la cultura gay, i si damunt és negra, encara pitjor”.
No obstant, tot i tenir el triple estigma per ser pobres,
transmaricabollos i afroamericanes o llatines, estaven boges per
visibilitzar-se en un context de conservadurisme radical com va ser
l’era Reagan durant la dècada dels 80. Així, la nit es convertí en
una fidel aliada.
Orígens estètics
Segurament, l’ingredient base de tot aquest bollit és la música
disco de la dècada anterior i una essència soul inherent a les
comunitats afroamericanes de l’època i transmeses per via
generacional. De fet hi ha qui diu que el house és al disco el que
el funk és al rhythm’n’blues i el que el punk és al rock’n’roll, és
a dir, una radicalització de la música cap al seu pur esquelet
rítmic i cap a una major velocitat.
Siga com siga, està clar que sols amb la música disco no es fa el
brou. Així, l’electrònica europea (Kraftwerk, l’EBM i el synthpop)
també seran centrals per configurar els contorns del house de
Chicago i ajudaran a repensar allò que venia del disco donant-li un
caràcter més sintètic i contemporani.
A més, l’electro vinculat al primer hip hop, i en especial un tipus
de baix rotund usat en aquesta música –més basat en la síncopa del
funk i l’electro que en la música disco– ajudarà també a perfilar
una idea més clara del que serà el house.
Chicago anys 80
Si hi ha una persona amb la funció de corretja de transmissió entre
el que es coneixerà com a postdisco o prehouse i el house pròpiament
dit, aquest és Frankie Knuckles. Així, després d’anys d’experiència
com a dj pels petits clubs mig clandestins i pecaminosos de la nit
dels ambients LGTBQ de Nova York, decideix instal·lar-se a Chicago
cap a 1977 convidat a unir-se al club que donarà més endavant el nom
de la música, Warehouse.
A més a més, un fet molt important, com explica el crític Luis Lles,
que va accelerar el naixement del house a Chicago “va ser la
introducció per part de Knuckles de les caixes de ritmes TR 808 i TR
909 per reforçar els ritmes” dels temes que punxava i així desfermar
l’èxtasi i la catarsi dels dansaires. A més, l’ús d’aquestes
màquines per satisfer la preferència per ritmes més ràpids i
contundents per part dels kids –terme que es referia als joves gays
afroamericans de l’època– també ajudà a la precipitació del gènere.
Els kids provinents dels guetos del sud de la ciutat i amants de la
cultura de club no tardaren a adoptar aquests catxarros futuristes
per crear els seus propis temes. Com a exemple tenim a
imprescindibles de l’escena com Jamie Principle, Jesse Saunders,
Adonis, Chip E o Marshall Jefferson, tots ells deixebles de Knuckles
i participants de la primera generació house de Chicago.
Aquests aparells donaran les eines necessàries per fer retronar els
subterranis d’una ciutat com Chicago amb un ritme repetitiu i
contundent, a més d’excitant, narcòtic i torbador, que unit de
vegades a unes veus erotitzants generava una sensació nova que a la
llarga provocaria la creació de tota una infraestructura de segells
discogràfics disposats a traure rèdit d’aquesta expressió artística.
Cal afegir que l’aparició de la santa TB 303 encara cargolarà més la
troca. Aquest sintetitzador per processar baixos –molt usat també al
techno de Detroit– farà aparéixer un nou subgènere anomenat acid
house. És a dir, un house basat en un so que començava a prendre una
certa distància respecte a la música disco. Un so més marcià, més
introspectiu, més sintètic, estrany i amb unes freqüències
hipnòtiques i lisèrgiques que eclipsarà l’electrònica mundial fins
al punt de ser banda sonora del que s’ha batejat com a old school
rave, primeres raves europees creades a Gran Bretanya en el conegut
“Estiu de l’Amor” de 1988 –germen del que posteriorment s’ha vingut
coneixent com a free techno parties–.
Cultura de club
El house i els seus clubs no serien el mateix sense l’existència
dels petits clubs vinculats a la comunitat LGTBQ que ja existien a
la dècada dels 70 a ciutats com Nova York. Són hereus directes.
Aquests espais moltes vegades subsistien en la clandestinitat
–moltes altres no–, i servia de refugi i alliberament a multitud de
persones que participaven d’un mateix sentiment de comunitat
relacionat amb unes sexualitats dissidents i, per tant, no
heteronormatives.
D’aquesta manera, el Chicago de l’era house, també tenia els seus
temples, potser ja no eren tan petits com a la dècada anterior, però
continuaven mantenint aquest esperit antiestablishment que venia
donat pel tipus de música innovadora, pel públic que participava de
l’espai i per la seua actitud enfront la nit i també, segons com,
enfront la vida. Una actitud que alguns s’han atrevit a plantejar
com una mena de comportament punk que els feia ignorar Déu, l’Estat,
el treball, la llar i la família i que venia acompanyada de la
necessitat de pertànyer a un entramat LGTBQ basat en el ball,
l’amor, la unitat, el respecte i el suport.
Aquests temples de la música a Chicago van ser diversos, Playground,
The Future… Tot i que els tres més importants foren el Warehouse, el
Power Plant i el Music Box. Tots mites alimentats per la música de
gent com Knukles, Ron Hardy, Jesse Saunders o Farley Jackmaster
Funk.
Fòbies profundes
Si hi ha un fet clarament injust relacionat amb aquesta música és
l’estigmatització que tradicionalment s’ha fet servir des d’alguns
sectors provinents d’altres gèneres electrònics. De fet, no és
difícil escoltar termes com moña o pastel per referir-se en general
al house. Igual que tampoc és estrany escoltar que el house és una
música comercial.
Doncs bé, totes aquestes afirmacions i generalitzacions no deixen
d’amagar una fòbia a allò provinent de la comunitat LGTBQ i les
seues experiències traduïdes en música, en cultura. Per tant, trobem
un odi latent, subterrani i invisible que s’arrossega d’una cultura
patriarcal i heteronormativa com l’actual i que es reflexa amagada
rere discursos aparentment innocus.
El problema no és si una música és moña o pastel, o si és comercial
o no. El problema és la parcialitat en com s’usen aquests discursos.
És a dir, la majoria de gèneres de l’electrònica –i de la música en
general– tenen un principi més subterrani i genuí, i un procés de
popularització i massificació que genera uns usos de la música més
mercantilistes i, per tant, comercial. Així, no es tracta de la
mateixa manera aquest fenomen a la música house, que per exemple, al
punk, o fins i tot al techno. Amb el house hi ha una desconeixença
estesa –i molt poc neutra– que porta a fer generalitzacions
perilloses i tendencioses que amb altres gèneres no passa. No és
casualitat.
VIH: drama i empoderament
Aquests anys coincideixen amb un dels punts àlgids del contagi per
VIH. Eren temps on la prevenció i les pràctiques actupstampsexuals
segures encara no estaven molt esteses. Així, la comunitat LGTBQ va
quedar molt tocada en part per l’alt grau d’estigmatizació –i fins i
tot de criminalització– al qual es va veure sotmesa davant la
passivitat d’una societat conservadora i unes institucions
patriarcals i amb una fòbia explícita.
L’aparició de la figura del sidós o sidosa creava un estereotip
discriminatori vers la gent LGTBQ, a més d’estendre la creença que
per poder-te contagiar havies de formar part d’aquest tipus de gent
desviada, vinculada a la nit i la mala vida. En poques paraules,
eren temps on s’excloïa públicament la possibilitat que el VIH fóra
cosa d’heterosexuals.
Quan la Sida comença a emportar-se vides entre la gent que
participava de l’escena house i la història es torna traumàtica, és
quan realment s’aprecia més bé aquest sentiment d’unitat i de
pertinença a una mateixa comunitat amb uns valors concrets. Així,
davant el silenci assassí de les institucions i l’aïllament dins la
societat, els col·lectius LGTBQ han de buscar formes d’empoderament
per enfrontar-se a la situació i ajudar-se. És en aquest context,
per tant, quan apareixen col·lectius com Act-Up, Queer Nation o el
feminista Wham! per tractar entre altres temes la problemàtica del
VIH des d’una perspectiva radical i amb l’acció directa com a eina.
Les accions es multipliquen i molta de la gent que participava dins
l’escena del house recolzava directa o indirectament aquesta lluita.
Això sí, mai aturarien la dansa d’una música que com Lles deia
“parlava de suor, cossos en acció, frenesí, ball i desig”. En
definitiva –i malgrat tot– amor i unitat.
Enllaços interessants:
– Història del house d’una persona que hi va participar (en
anglès) http://www.livingart.com/raving/articles/housemusic101.htm
– Llibre Loops. Una història de la música electrònica
– Cerqueu: Frankie Knuckles, Jamie Principle, Jesse Saunders,
Adonis, Chip E o Marshall Jefferson
* Article de Serge Llobet publicat al setmanari Directa
