Els sentiments i les emocions són aparentment l’essència d’allò
que ens defineix com a persones. Nombroses autores i col·lectius
feministes analitzen fins a quin punt el pensament amorós, lluny de ser
un impuls, ha naturalitzat una forma hegemònica d’organitzar les
relacions de gènere, la convivència i el treball de cures.
Començarem per redefinir conceptes. Quan parlem d’amor, de pensament
amorós, ens referim a una determinada ideologia cultural que sorgeix a
occident amb la modernitat i que es va transformant fins als nostres
dies fins a esdevenir una “configuración simbólica y práctica que
influye directamente en la producción de símbolos, representaciones,
normas y leyes, y orienta la conformación de las identidades sociales y
genéricas, los procesos de socialización y las acciones individuales,
sociales e intitucionales” (Esteban, 2011).
Amor i modernitat
Amb la reorganització de la societat en la transició del feudalisme
al capitalisme, no només es produïren ajustos en l’àmbit de l’economia,
l’organització de la producció i l’accés a la terra, amb l’encerclament
de les terres comunals, la proliferació del treball assalariat com a
forma de subsistència de les classes proletàries i l’exclusió de les
dones de la possibilitat d’accedir a un salari. Simultàniament a aquest
primer moment d’acumulació de capital originària, s’imposaria també una
model de desenvolupament social orientat a la família, institució que
s’aniria reduint progressivament fins a la forma nuclear, la parella
heterosexual, els fills i les filles. La família s’imposaria, per sobre
d’altres formes més comunitàries, com a forma de convivència predominant
i com a mecanisme privat i gairebé únic per fer front a les tasques
reproductives, les cures, els afectes. La lògica de l’encerclament es
traslladaria d’aquesta manera a l’esfera de les relacions personals.
La família esdevindria així l’espai des d’on s’expropiaria el treball
de les dones, s’invisibilitzaria i naturalitzaria fins a considerar-lo
un atribut natural de la psique i la personalitat femenina. La família
es convertiria també en el marc de socialització, ensinistrament i
subjectivació per a les generacions d’homes i dones futures, on el
vincle entre els membres seria el parentiu, i l’intercanvi del treball
sense salari es faria presumptament per amor.
Com afirma Silvia Federici al seu darrer treball Revolución en punto cero
“[e]sta ideología que contrapone la familia (o la comunidad) a la
fábrica, lo personal a lo social, lo privado a lo público, el trabajo
productivo al improductivo, es útil de cara a nuestra esclavitud en el
hogar que, en ausencia de salario, siempre ha aparecido como si se
tratase de un acto de amor. Esta ideología está profundamente enraizada
en la división capitalista del trabajo que encuentra una de sus
expresiones más claras en la organización de la familia nuclear”.
Federici afegeix irònicament que “[d]e la misma manera que Dios creó a
Eva para dar placer a Adán, el capital creó al ama de casa para servir
al trabajador masculino, física, emocional y sexualmente; para criar a
sus hijos, coser sus calcetines y remendar su ego cuando esté destruido a
causa del trabajo y de las (solitarias) relaciones sociales que el
capital le ha reservado.”
Fer aflorar la ideologia que s’amaga darrera dels afectes i la
sentimentalitat és una mirada necessària i amb una transcendència
comparable a la que ens el seu moment va representar parlar de sistema
sexe-gènere, com els mecanismes històrics i socials pels quals el
binarisme de gènere i l’heterosexualitat obligatòria són produïts,
afirma l’antropòloga basca Mari Luz Esteban.
Al seu treball Crítica del pensamiento amoroso, Esteban
investiga com l’amor influeix en la socialització i en la construcció de
gènere de les persones, que seran educades sentimentalment i
convertides de forma diferent i desigual en homes i dones. Els uns i les
altres seran construïdes com a persones oposades i complementàries, on
els homes seran percebuts com a autònoms, sense sentir la dependència
respecte la rereguarda que abasteix les seves necessitats físiques i
emocionals. I les dones, contràriament, seran construïdes com a
sentimentals i dependents, i amb l’obligació moral de proveir el treball
de cures però, sobre tot, els afectes. Aquesta construcció serveix per a
l’organització general de la vida quotidiana, fins al punt fins i tot
d’inspirar, sense anar més lluny, totes les branques del Dret
relacionades amb la infantesa, la família i la dependència.
‘Spam’ amorós multimèdia
Desproveïda de tota aquesta dimensió tan material, i alhora tan poc
romàntica, la ideologia de l’amor ha transcendit i desbordat l’àmbit
privat. L’amor i la convivència en parella representa el cim del progrés
afectiu, ho inunda tot. Supera, fins i tot l’experiència de l’amor de
mare. Fins a l’extrem que altres relacions afectives —l’amistat o la
camaraderia, per exemple— s’equiparen a estar sol, sola. La maquinària
cultural en qualsevol format, des de les pel·lícules romàntiques, als
programes de televisió de l’escola “Elígeme”, els anuncis publicitaris,
la literatura rosa, qualsevol estil musical o fins i tot les plataformes
web de l’estil Meetic en van plenes, d’amor. L’spam multimèdia ens
bombardeja quotidianament amb aquest pensament únic en l’àmbit de les
emocions.
A banda de la dimensió social i institucional, l’amor —o la seva
falta— té una influència determinant en al configuració de la persona,
de les seves aspiracions, la percepció del propi valor i la construcció
del desig. Segons la sociòloga Eva Illouz a l’estudi Por qué duele el amor
“[e]l yo moderno establece su propio valor por medio de procesos que
son a la vez psicológicos y sociológicos, privados y públicos,
emocionales y rituales. Por lo tanto, resulta evidente que en el lazo
erótico-romántico moderno lo que está en juego es el yo, con sus
emociones, su interioridad y, sobre todo, el reconocimiento (o la falta
de reconocimiento) por parte de las otras personas”.
Així, des de l’inici de la interacció personal hi ha un intercanvi de
signes i senyals entre les persones, en un procés performatiu, de
repetició de rituals i convencions. Les persones són avaluades
mitjançant les interaccions privades segons criteris subjectius,
diversos i volàtils, com ho són l’atractiu físic, la química emocional o
la compatibilitat de gustos i interessos. En la relació amorosa, el
subjecte perd la capacitat d’agència per donar-se valor a si mateix, la
interacció amb l’altre es fa necessària per apuntalar el valor
individual: “el amor pasa a ser el terreno de la inseguridad y la
incertidumbre ontológicas por excelencia al mismo tiempo que se
convierte en uno de los principales ámbitos de la experiencia (y la
demanda) de reconocimiento”, apunta Illouz.
A més, i com a conseqüència de l’educació sentimental diferenciada
per gènere, “[l]os hombres pueden respetar el imperativo de la autonomía
de modo más estable y durante un lapso de tiempo más largo de sus
vidas, con lo cual pueden también ejercer la dominación emocional”. Es
dona, d’aquesta manera, una certa forma de violència simbòlica que
obliga “a las mujeres a acallar ese deseo y a imitar el desapego
masculino y la búsqueda de autonomía propia de los hombres”, especifica
la sociòloga, i conclou que “las mujeres que no estén interesadas en la
domesticidad heterosexual, la maternidad y el compromiso masculino
tendrán más posibilidades de conseguir la igualdad emocional con los
hombres”.
Seguretat, reconeixement, compromís
Entendre la ideologia de l’amor com a sumatori d’elements de
naturalesa simbòlica i pràctica ens pot ajudar a veure com podem trencar
amb l’hegemonia de la parella i la família nuclear com a única font
possible i desitjable que ens abasteixi de la seguretat material, el
reconeixement personal i el compromís afectiu que necessitem per anar
per la vida. Enderrocar els murs que encerclen l’àmbit de les relacions
personals significa engegar un procés per pensar, reorganitzar i
construir formes de convivència col·lectives i d’abastiment del treball
reproductiu i de cures comunitàries, sobre la base de la solidaritat, la
justícia i el suport mutu.
Elba Mansilla / La Ciutat Invisible
Publicat a la Directa, juliol 2013
Vols llegir més?
Revolución
en punto cero: trabajo doméstico, reproducción y luchas feministas
(2013), Silvia Federici. Madrid, Traficantes de sueños.
Crítica del pensamiento amoroso (2011), Mari Luz Estaban. Barcelona, Edicions Bellaterra.
Por qué duele el amor: una explicación sociológica (2012), Eva Illouz. Madrid, Clave Intelectual.
http://laciutatinvisible.coop/ciutat/per-que-li-diuen-amor-quan-volen-dir-ideologia/
