“La música és un mercat liberalitzat de forma salvatge, hi perdemtots menys uns pocs”
“Les classes dirigents es dediquen amb retallades a deixar
morir la gent”
Afincat a Tarragona, Oscárboles el cantautónomo comença a
compondre cançons amb el grup Almorrana Sozial sobre el 1999; al
2004 actua per primer cop com a Oscárboles, al 2006 grava el seu
primer CD “docemasunamentiras” i ara torna amb el CD
“Cantautónomo”, que presentarà el 14 de setembre al bar Makinavaja
del Raval de Barcelona a l’hora del vermut.
– Quin és el repertori musical en les teves actuacions?
El CD cantautónomo és un recopilatori de les tretze millors cançons
que he fet durant sis anys i neix de la necessitat de retre un
homenatge als temes que m’han acompanyat durant tantes bones
estones. Musicalment és molt ric, té tango, rumba, música balcànica,
pop, rock… i unes lletres que fan que em senti molt feliç quan les
comparteixo, unes lletres que fan que la gent es torni
“oscarboliana”. Està gravat al Echostudio.cat amb un gran amic i
productor, i els músics que hi ha col·laborat ho han fet des de
l’amistat i això el converteix en un cd fresc i ple de sentit.
– Quan parles de romanticisme et refereixes sovint al sexe, i
quan parles de sexe ets irreverent i provocatiu. Quina és la teva
postura sobre la sexualitat?
Els autors romàntics menyspreaven el materialisme burgès, però ara
sexe, interès, pacte, regal, fidelitat i “sanvalentín” taquen la
paraula romanticisme; ens han conquerit fins i tot el subconscient.
És el que denuncio amb la meva cançó “Romanticismo” la cançó més
romàntica del món. Pel que fa al sexe és un tema molt interessant,
una de les coses que més ha preocupat als qui volen controlar la
societat és controlar el sexe. Quan composo les paraules s’ho passen
molt bé amb una mica de sexe, ho noto, bé en aquest aspecte les
paraules són com les persones.
– Què en penses de la necrofília?
Si deixo constància que m’agradaria tenir relacions sexuals un cop
mort algun s’atreviria a vindre a la meva tomba? I si ho fes, què
diria la societat? Tot i així crec que és una pràctica perillosa
perquè si un mort canvia de parer, s’ha d’anar amb compte amb les
ànimes… vull aclarir que a la meva cançó “Romanticismo” la més
romàntica del món, jo estimo el cadàver, li declaro amor etern però
no arribo a fer-li res, només espero la mort per trobar-me amb ella.
Ho dic perquè m’he trobat amb molta gent que no interpreta del tot
bé la cançó; hi ha més respecte que ganes envers el cadàver.
– Tens lletres amb constants sorpreses de caire escatològic; és
una manera de reivindicar l’espontaneïtat en la nostra manera de
ser i de foragitar la pretenciositat?
Doncs sí, si la felicitat és fer allò que el cos demana per tal
d’alliberar els teus instints i realitzar-te com a ésser viu, les
sorpreses de caire escatològic tenen un paper important en la
felicitat de les persones i animals d’aquest planeta.
– Una de les teves cançons més emotives la dediques als moments
de la nostra agonia abans de la mort.
Hi ha un moment on la persona deixa de viure però encara no ha
arribat la mort, això no és vida i s’ha d’ajudar les persones a
morir, és una prova molt gran d’amor i de respecte, no se li ha de
tenir por. No parlo del suïcidi, parlo del dret a morir dignament,
encara que fa por parlar d’aquest tema just ara que les classes
dirigents es dediquen amb retallades a deixar morir la gent enlloc
de curar-la… i poden trobar en el tema l’excusa perfecta, però jo
no parlo de matar parlo que un cop deixem de viure ens ajudin a
morir.
– La cançó que més connecta amb els espectadors és “El professor”
que segur s’està convertint en un himne contra les retallades en
l’ensenyament. A qui castigaries tu?
No sé a qui castigaria però hem d’aprendre a desobeir, jo el primer.
L’autoritarisme dels governs, els seus valors inqüestionables, el
tancament d’escoles i la repressió són els enemics de l’educació.
L’educació allibera les persones, les realitza i no és
adoctrinament. És normal que els agradi ben poc que les classes
mitjanes i baixes tinguin un bon accés a l’ensenyament. La creació
de guetos, la massificació a les aules, la falta de recursos juguen
a favor de l’adoctrinament que fa falta per mantenir la seva
insultant riquesa.
– A “F. C. Poderoso” goses qüestionar el poder dels clubs
professionals de futbol i els poses d’exemple d’injustícia social,
però aquests clubs tenen un seguiment massiu entre les classes
populars. Com entendre aquesta paradoxa?
Vaig començar per fer una cançó sobre l’atractiu món del futbol i el
Jose, un bon amic, em va parlar que es podria relacionar amb
l’explotació infantil, i així va començar la cançó on es volia posar
de manifest aquesta paradoxa. La gent admira l’esportista ric,
l’empresa esportiva o de roba esportiva comandada pels poderosos que
fomenten la fam i l’explotació perquè és una de les parts principals
del seu negoci.
Les cançons quan neixen van agafant vida, de vegades la cançó et
sorprèn, diu més coses de les que et penses encara que l’hagis
escrit tu, té una part d’ autocrítica, la cançó m’ha ajudat a
reflexionar, emociona a la gent, estic molt agraït a questa cançó i
és la única cançó on de vegades la gent aplaudeix abans que s’acabi,
té una màgia especial.
La cançó del F. C. Poderoso parla que darrere el sentiment per uns
colors, darrere tota aquesta parafernàlia de banderes enormes,
himnes, desfilades i sentiment patriòtic, crec que de vegades
darrere d’això hi ha el poder, el mateix poder que prepara una
guerra, el mateix poder que envia el fill de l’obrer a la guerra
mentre el fill del poderós no hi va i realment mai no hi ha anat.
El mateix poder que gaudeix com la gent del poble es baralla
defensant uns poderosos o uns altres poderosos. Ells volen que ens
barallem entre nosaltres, qualsevol excusa idiota és bona i sobretot
volen que mai no tinguem empatia els uns pels altres perquè sinó qui
hi acabaria perdent serien ells.
La cançó proposa el boicot, transformar tota aquesta energia cap a
la idiotització del poble en energia cap a l’alliberació. Hauria de
ser fàcil, nosaltres som el 99% com resa l’eslògan d’Anonymous ,
però cal reconèixer que ho fan molt bé i, a més a més, ells no tenen
bàndols o almenys tants bàndols com nosaltres.
– Quin futur espera als qui aspiren a dedicar-se professionalment
al món de la música?
La música és un mercat, i com tots els mercats que estan
liberalitzats de forma salvatge, hi perdem tots menys uns pocs. Els
intermediaris tenen massa força, s’ha de buscar la manera que els
artistes arribin al públic directament. Els intermediaris
empobreixen el producte, augmenten el cost i formen les seves xarxes
mafioses per tal que la competència no accedeixi a la gent, també
controlen els mitjans públics, que paguem tots, perquè ens puguin
manipular uns pocs. Animo la gent oscarboliana a subscriure’s al meu
canal de youtube.com/oscarboles, seguir-me a les xarxes socials i a
http://www.oscarboles.com
Salut oscarbolians!
* Entrevista realitzada per Josep Estivill publicada al núm.152
de la revista Catalunya.
