Portem gairebé cinc anys convivint amb un capitalisme desbocat que noaccepta límits. Que avança sense pudor i aspira a mercantilizar-lo tot.
L’habitatge, la sanitat, l’educació, l’espai públic, les relacions
afectives. Per avançar, aquest procés necessita trencar l’autonomia
individual i col·lectiva. Aïllar a les persones i reduir-les a la
servitud, a la impotencia.
El consumisme dirigit, l’alienació programada, són això: figures de la
impotència. L’altra és la por. Per ser desnonat, a perdre una feina, a
no poder pagar els deutes, a ser multat al metro, a ser expulsat per no
tenir papers, a ser detingut en una manifestació o en una ocupació.
L’individualisme, la por, la servidumbre voluntària e involuntària, són
formes d’impotència que es donen la mà. Totes són a la base de la
deutecràcia.
Aquesta història, per descomptat, no és nova. La deutecràcia és filla
del neoliberalisme. I aquest l’afany capitalista de deixar anar amarres.
De lliurar-se de les lligams imposades per les lluites i resistències
populars. Després de l’enfonsament del socialisme irreal, ho sabem, la
bèstia no vol morrió. No tolera els límits jurídics, els drets, les
lleis. Llevat, clar, que siguin les seves pròpies lleis. Les que
beneficien els bancs, als grans evasors fiscals, a la fosca trama de la
cleptocràcia.
Aquestes lleis, si. Les que asseguren la “culpabilitat de les sardines” i
la “impunitat dels taurons”, com deia la gran Rosa Luxemburg. El altre,
els drets humans, Jo sóc una molèstia. Una lligam inacceptable. És
igual que es tracti dels drets socials i ambientals que dels civils i
polítics.
La bèstia no vol morrió, ni crítiques, ni protestes que se li vagin de
les mans. Només consumidors dòcils i atemorits. Pot aprovar sense
immutar normes indecents que deixen a milers de persones sense feina,
sense casa i sense futur. Però borda indignada contra un piquet sindical
o contra els adhesius d’un escrache. Així, mentre escanya l’Estat
social, mentre liquida els béns comuns, munta l’Estat penal,
l’excepcionalitat punitiva, la vigilància contínua.
La ciutat vigilada, la ciutat de la por, està en el nucli de la barbàrie
neoliberal. Pràctiques de disciplina que traspassen els murs de la
presó i s’estenen per la metròpoli.
Escàners als aeroports, empremtes digitals, registre de dades a la
xarxa, càmeres de vigilància, seguretat privada en parcs i places. “La
policia a tot arreu, la justícia en cap “com escrivia Victor Hugo al
segle XIX.
Una mena de guerra de baixa intensitat que no es lliura a les trinxeres
sinó en els supermercats, als parcs, al metro, en els sofàs de les
cases. Una guerra que aixeca murs, fronteres i que converteix la ciutat
en un gran panòptic en el qual tots som reclusos i guàrdies. Atents
vigilants del veí, convertit en una amenaça.
I al costat d’aquesta repressió vetllada, acceptada de manera gairebé
voluntària, l’altra. La repressió pura i dura contra els exclosos i
contra els dissidents. Vaguistes, activistes socials, treballadores
sexuals, grafiters, captaires, migrants sense papers, joves sense futur.
Tots al punt de mira de les ordenances del civisme, convertides en
autèntica constitució de la ciutat. Tots al punt de mira d’uns codis
penals que s’endureixen a mesura que augmenten la desigualtat i la
resistència.
La criminalització de la protesta, de la dissidència, tampoc és nova.
Però s’accelera quan la resistència creix. Es va veure amb la irrupció
del 15-M, amb les vagues generals, amb l’envoltament del Parlament de
Catalunya, amb el 25-S.
Primer, el paternalisme condescendent, la pastanaga. Després, el pal, la
cara feréstec dels governs market friendly. A mesura que les polítiques
d’austeritat s’han anat intensificant, les dretes i els seus còmplices
han rivalitzat en iniciatives repressives. Avui, més contundència
policial i judicial. Demà, restriccions al dret de reunió, prohibició
d’ocultar la cara a les manifestacions i designació de fiscals
especialitzats en “guerrilla urbana”.
Més tard, obertura de llocs a Internet perquè els “ciutadans” puguin
delatar els “antisistema”, ampliació de conductes constitutives
d’atemptat contra l’autoritat, assimilació de les protestes a conductes
terroristes o prototerroristes, monitorització policial de les xarxes
socials.
És el dret penal de l’enemic. El que no té empatx a anar “més enllà de
la llei”, com deia el conseller català Puig. O a recórrer a la
“enginyeria jurídica” si cal treure de sobre alguna garantia incòmoda,
com declara el ministre Fernández Díaz. És el no dret. El que
criminalitza a qualsevol que gosi alçar la veu. El que expulsa de les
places als indignats, el que tracta com a “rates” als vaguistes i com
“nazis” als desnonats. I al costat d’ell, el dret penal dels amics. El
que es posa al servei del poder i mira cap a un altre costat quan hi ha
frau fiscal, el que indulta els grans banquers i promou o absol la
violència policial. Tampoc aquí l’originalitat és absoluta.
La violència punitiva de l’Estat sempre ha trobat els seus enemics. I
quan no, els ha inventat. La inquisició va perseguir les camperoles
desposseïdes de les seves terres acusant-les de bruixes. Les classes
propietàries perseguir als obrers acusant-los de degenerats, de hienes,
de xusma, de vagues.
Vists amb dimensió històrica, qualificatius flautes gos-com són variants
del terrorista, sovint, d’un odi llunyà. El que lleva implícita la
demofòbia, l’odi classista (i fins i tot racista) dels poderosos als que
poden posar en perill els seus privilegis.
Portem anys, dècades, convivint amb un capitalisme sense complexos que
pretén reduir-ho tot a simple mercaderia, el benefici immediat. El seu
avanç ha donat lloc a múltiples formes de barbàrie. Augment de la
pobresa, depressions, suïcidis, centres d’internament, brots xenòfobs.
Però l’avanç del capitalisme també està generant, en el seu afany
totalitzador, inèdits espais de solidaritat, de resistència.
Un dia és la PAH, el gest digne dels que posen el cos per aturar
desallotjaments. Un altre, les mobilitzacions contra la privatització de
l’aigua, les vagues, les desenes d’iniciatives cooperatives,
anticapitalistes, que sorgeixen aquí i allà. Després del diluvi
neoliberal, aquestes iniciatives poden semblar modestes. Però estan
aconseguint el que semblava impossible.
Que la violència exercida contra milers de famílies sigui una impugnació
eficaç, socialment compartida, de la criminal aliança entre política i
diners que l’ha fet factible. Que la classe política que ha gestionat la
deutecràcia, la cleptocràcia, estigui més deslegitimada que mai. Que el
règim bipartidista i monàrquic heretat del franquisme i avui rendit a
la troica comenci a aparèixer com un llast insuportable.
Aquesta deslegitimació pot, clar, traduir-se en resignació, en abandó.
Però pot alimentar, ja ho està fent, reaccions d’indignació que muten en
lluites per la dignitat, per la constitució d’una cosa nova.
Que això passi no depèn de cap llei divina. Depèn de nosaltres. Perquè
el que no ha succeït mai-com va escriure Schiller-no envelleix. Segueix
allà per qui tinga la capacitat de rescatar de l’oblit les lluites i els
somnis de qui ens van precedir. I per alimentar, amb aquesta memòria,
les nostres pròpies raons per estar i colpejar junts. Contra la por, i
per la llibertat.
* Gerardo Pisarello i Jaume Asens. Juristes i autors del llibre ’No
hi ha dret(s): la il·legalitat del poder en temps de crisi’ (Icària,
2012)
