El Seminari d’Economia Crítica Taifa presentava, el setembred’enguany, l’informe Les pensions no es toquen
(un informe que us podeu descarregar a http://seminaritaifa.org/files/2013/09/laspensionesnosetocan_CA.pdf)
per advertir la població sobre un nou atac al sistema públic de
pensions. La nova reforma, anomenada Llei del Factor de
Sostenibilitat i l’Índex de Revalorització de les Pensions, té com
objectiu prioritari reduir les despeses en tots els tipus de
pensions establertes en el model públic de pensions. Tot i això,
aquesta reforma no és la primera ni serà l’última, ja que l’objectiu
final és la conversió d’un sistema públic de pensions a un sistema
majoritàriament privat, en mans de bancs i asseguradores. Cal,
doncs, insistir en la gravetat de la situació, perquè ens hi va el
nostre futur, el nostre present.
Un assetjament continuat a les pensions
L’any 1985, es donava el tret de sortida al procés de privatització
del sistema de pensions amb l’aprovació de la Llei de Pensions, que
augmentava el període de càlcul de la base reguladora de dos a vuit
anys. La Llei va provocar la segona Vaga General del període
constitucional.
L’any 89 es va aprovar la Llei de Fons Privats de Pensions per
legalitzar una alternativa al sistema públic i l’any 1995 es
rematava la feina al Congrés dels Diputats on, amb l’acord dels
sindicats CCOO i UGT, es van adoptar els Pactes de Toledo, que
materialitzaven un atac directe a les pensions públiques que
fomentava el benefici privat.
Des que es van signar els Pactes de Toledo fins l’any 2007, els fons
privats de pensions es van disparar de 12.822 milions d’euros a
85.843 milions d’euros. Des d’aleshores, s’han succeït diferents
normes per facilitar i accelerar el procés de privatització.
La Reforma del 2011 va introduir clares mesures per obstaculitzar
l’accés al sistema públic de pensions i per aconseguir cobrar el
100% de la prestació. Es va ampliar l’edat de jubilació dels 65 als
67 anys, el període de cotització mínima es va ampliar de quinze a
25 anys, i el període de càlcul de la base reguladora s’amplia dels
35 als 37 anys. L’actual reforma vol reduir el poder adquisitiu dels
pensionistes mitjançant el mal anomenat “Factor de Sostenibilitat”,
que resumidament proposa jubilar-se més tard i amb una prestació més
baixa.
L’ofensiva global del capital contra els sistemes públics de
pensions
Podem identificar dos trets fonamentals de l’ofensiva contra el
sistema públic de pensions. En primer lloc, a nivell estructural,
recordem que el capitalisme perviu i es transmuta d’acord amb unes
característiques sistèmiques que el defineixen: creixement continu,
beneficis privats com a motor fonamental i Neoliberalisme com a
model d’acumulació actual.
Per tant, en aquesta nova ofensiva del capitalisme, l’Estat esdevé
un instrument essencial per a l’expansió i creació de nous mercats
privats en les àrees de l’àmbit públic com la sanitat, l’educació o
les pensions públiques. Banc Mundial, FMI, OCDE i Unió Europea
pressionen els estats perquè facin reformes per privatitzar allò
públic.
Especialment interessant és el cas de la Unió Europea. Creada com un
espai de lliure circulació de mercaderies, serveis i capitals, i amb
l’euro com a moneda única, la Unió Europea vol consolidar la zona
mercantil amb un mercat borsari que pugui competir en volum de
negoci amb Wall Street, la City londinenca, etc. Dotar aquest mercat
requereix molts recursos financers, i la conversió dels sistemes
públics de pensions en sistemes privats són una font de calers massa
atractiva per als capitalistes com per deixar-los escapar.
En segon lloc, cal tenir present un altre motiu pel qual, pel
capitalisme, el sistema públic de pensions no té futur. Si la base
del model públic de pensions roman en la solidaritat entre
treballadors assalariats i pensionistes, és a dir, es recolza en un
mercat amb plena ocupació, el nou model neoliberal d’acumulació es
recolza en un camí de creixement sense treball assalariat. Així ho
demostra la pujada incessant de l’atur, molt per sobre de les dades
de creixement econòmic en els darrers 30 anys. Si el treball ja no
pot suportar el finançament de les contribucions a les pensions
públiques, per al capitalisme ja no té sentit mantenir-les actives.
D’aquí la insistència en les reformes que les vagin fent
desaparèixer paulatinament. Per tant, darrera del debat de les
pensions no hi ha un problema tècnic, sinó una lluita ideològica i
política.
Mobilització i lluita de classes, per una societat més justa i
igualitària
Sempre que parlem de pensions hem de tenir clar que el seu
finançament és un tema de distribució de la riquesa social. En
algunes societats les pensions es paguen amb impostos (que paga tota
la població) en lloc de fer-ho mitjançant les cotitzacions dels i
les treballadores.
Per tant, ens podem preguntar: per què el cost dels membres del
govern, diputats i senadors, dels jutges i membres de la fiscalia,
l’exèrcit, la policia, la Casa Reial, els alcaldes i regidors, o els
ajuts a l’església i ONG, o la mateixa despesa social (educació,
sanitat, etc…), han de sortir dels impostos, i les pensions no
poden fer-ho? Encara més, quant ha costat salvar els bancs?
Estem davant d’un problema de distribució social de la riquesa. S’ha
volgut emmarcar com una qüestió d’insuficiència, quan en realitat el
quid de la qüestió és la distribució de la renda. Es pretén que
creguem que la sostenibilitat del sistema públic de pensions depèn
de “quants són els que produeixen”, quan la variable important és
“quant es produeix”.
Tot i això, hem de tenir clar que les persones que estem compromeses
amb la recerca d’un procés de transformació del capitalisme hem
d’anar més lluny i no només reclamar l’ajuda per a la gent gran,
sinó també per a altres col·lectius socials en situació de
vulnerabilitat; hem de defensar que aquests sistemes socials
estiguin protegits des de l’esfera pública, a part de reclamar la
desvinculació d’altres drets (com el de la Renda Bàsica de les
iguals), del mercat de treball assalariat, per crear espais lliures,
en els quals es puguin organitzar altres activitats independents de
les lleis del mercat capitalista. Com diu Albert Corominas, a un
article a la revista Sin Permiso del mes d’octubre,
“afortunadament, no hi ha mal ni govern que tants anys duri. Excepte
si no fem res per impedir-ho”.
* Jose Iglésias Fernández és membre del Seminari d’Economia
Crítica Taifa. Article publicat al setmanari Directa.
