La reusenca Clara Bastardes Tort treballa des de l’any 2010 per a la FAO Senegal(Organització de les Nacions Unides per l’Agricultura i
l’Alimentació), en temes de seguiment i avaluació, en temes de
cooperació descentralitzada i de relacions de gènere al Senegal.
L’experiència, que ha estat molt enriquidora i dura, anima la jove
a no abandonar el continent africà, on viu des de fa més de set
anys.
Clara Bastardes Tort (1974) ha viscut tres anys i mig adoptada per
una família diola, ètnia majoritària de la Baixa Casamance, al
Senegal. La família li va donar el nom d’Ajakumoi Diatta (Pestanyes
Boniques) i ha tingut el privilegi de conèixer aquesta societat
africana des de dins. La jove reusenca treballa des de 2010 per la
FAO Senegal (Organització de les Nacions Unides per l’Agricultura i
l’Alimentació) en temes de seguiment de polítiques de gènere i
equitat. L’experiència ha estat molt enriquidora i dura.
Clara Bastardes Tort és membre del Centre d’Estudis
Africans de Barcelona i el 2006 va aconseguir una beca
d’investigació MAE-AECID al Laboratori de Gènere i Investigació
Científica de l’Institut Fondamental d’Afrique Noire (IFAN) de la
Universitat Cheikh Anta Diop de Dakar (Senegal), per fer una
investigació al voltant de les relacions de gènere i indicadors
d’apoderament econòmic i polític de les dones en la societat diola
d’Oussouye, capital del departament del mateix nom, de la Baixa
Casamance, al Senegal. Tenia un objectiu clar: esbrinar si les hortes per les dones, finançades per la cooperació
pel desenvolupament, suposaven una millora real, econòmica i
política de la seva situació. Però, totalment enamorada de l’ètnia
diola, la seva recerca, a mesura que avançava, es va anar desviant
cap a un treball més etnogràfic.
—El desconeixement et porta a jutjar equivocadament?
—Sense cap mena de dubte. Els diola es mouen per una cosmovisió
animista, on es barregen poders polítics i religiosos. Les dones ja
el tenen, aquest apoderament, no en tant que guanyen diners sinó
perquè són cultivadores d’arròs, i l’arròs és en el centre de les
preocupacions materials i espirituals dels dioles. Com més
treballadora ets, més arròs tens i més poder pots tenir. L’exercici del poder és molt més complex. No
es basa només en l’economia. A la societat diola tot es basa en la
transmissió oral i no deixen res per escrit. En aquesta transmissió
oral, els homes i les dones tenen rols i responsabilitats
diferenciats però igual d’importants.
—Hi ha equilibri de poders entre gèneres a l’Àfrica?
—Sí, i tant! A les societats africanes tradicionals sempre ha
existit aquest equilibri. Tot i que els diola són patrilineals, hi
ha unes compensacions molt clares entre gèneres. En aquest cas
concret, cap a la família de la mare i de les àvies. Però, com en
moltes coses del continent africà, hi ha una distorsió molt
important sobre les realitats africanes i les relacions de gènere.
—Àfrica no és sinònim de totalitarisme, de manca de
llibertats…?
—Malauradament la majoria de totalitarismes africans han estat
recolzats, i/o fomentats, per governs democràtics occidentals. S’ha
de ser crític amb el que nosaltres anomenem igualtat i llibertat a
les nostres societats. És la falsa modernitat. Generalment la idea
preestablerta que tenim és que les societats africanes són
jeràrquiques i poc participatives, però s’ha de fer una anàlisi menys simplista. Les societats
africanes en l’àmbit tradicional i autòcton són participatives, no
són excloents, són molt més heterogènies que les nostres i donen
entrada a més complexitats. A més, hi ha una gran tradició de
recerca de consens i resolució de conflictes.
—Ho volia posar al damunt de la taula per fer què?
—Per ser més justos amb les societats africanes. Per entendre les
dificultats en què ens movem quan realitzem projectes de cooperació
en entorns culturals diferents, perquè sempre ens movem a partir
d’esquemes molt occidentals, massa estrets i limitants. I perquè considero que nosaltres també podem aprendre molt d’aquests entorns
culturals.
—La dona africana dóna la vida i treballa per la vida?
—Són reproductores socials i biològiques. Realitzen tasques de cura
de la vida i són proveïdores d’aliments. Un 70 per cent dels
aliments destinats a la subsistència que es manipulen i es
produeixen a l’Àfrica Negra està en mans de les dones i això els
dóna un poder central. La colonització va instaurar nous patrons en la divisió
sexual del treball afavorint el sector agrícola masculí, que va
orientar al mercat comercial i d’exportació, en detriment de
l’agricultura femenina destinada a la subsistència de la família.
Aquest fet ha tingut efectes perjudicials, ja que ha incrementat el poder dels homes, que ha
legitimat com a interlocutors únics. Esquemes que no tenen res a
veure amb la complexitat de la família tradicional africana.
—Però sempre han tingut la imatge de ser víctimes passives i
vostè vol trencar aquesta visió.
—Sí, totalment. Són generadores d’estratègies de canvi, de
supervivència i de resistència. Les dones africanes han tingut papers molt importants en els processos
de democratització, de lluites i de moviments al continent africà.
Qui ha creat aquesta visió és Occident. El problema és mirar-ho
sempre amb els ulls masculins occidentals. Per veure-ho
correctament, ho has de viure i, sobretot, voler-ho mirar des d’un altre lloc. Per
exemple, el nombre de parlamentàries al continent ha anat creixent
considerablement des dels anys noranta.
—Això passa amb les mutilacions…
—S’ha utilitzat molt aquest tema per desprestigiar les societats
africanes. La mutilació és una pràctica nociva per a la salut de les dones, però m’agradaria
subratllar que les que l’han patit no tenen aquesta condició
permanent de víctimes passives, tenen veu, prenen decisions, poden
ser grans comercials, caps de família… i, fins i tot, lluiten contra
l’ablació. És evident que s’ha d’anar eliminant aquesta pràctica. Hi
ha organitzacions de dones i administracions africanes que hi
treballen, però la realitat sociocultural no es pot canviar en dos
dies. Aquests canvis s’han de construir a partir de processos
participatius, no excloents, i basats en persones i iniciatives
autòctones.
—Les dones africanes tenen rècords en coses negatives:
analfabetisme, falta d’atenció sanitària, absència de drets…
—Estem treballant per equilibrar aquesta balança. Precisament la FAO
diu que si les dones tinguessin el mateix accés als recursos
agrícoles que els homes la fam a l’Àfrica es reduiria d’un 12 a un
17 per cent. De totes maneres, això no és exclusiu de l’Àfrica, hi
ha poquíssimes societats amb equitat de gènere.
—La dona rural africana viu com una esclava?
—Àfrica és molt gran. És difícil generalitzar. Les relacions de
gènere a l’Àfrica difereixen molt d’una zona a l’altra, d’una societat a l’altra. Els diferents models
polítics, econòmics i socials, des de la colonització fins ara,
actuen reestructurant i influint en aquestes relacions. L’imaginari
es basa en l’estereotip de la dona rural africana vista com una
analfabeta, pobra, sense autonomia ni veu. Però jo, pel que he conegut, no la veig com
una esclava. Treballa molt, però també canta, balla, viatja i riu.
Precisament per com són, per la seva força i capacitat de generar,
és molt interessant acompanyar-les en el seu dia a dia quotidià.
—Li ha canviat la visió que tenia del continent africà?
—Sí, és evident. La meva visió del continent ha canviat molt des de
la primera vegada que vaig trepitjar l’Àfrica el 1999, quan vaig
anar a Togo. La meva estada a Oussouye, la convivència i compartir
la quotidianitat amb els africans i les africanes m’ha canviat la
visió d’ells i elles, i m’ha canviat a mi.
—I quan torna a casa?
—Relativitzes algunes coses, d’altres et sorprenen o et semblen
estranyes i d’altres et recorden l’Àfrica. És una batibull
d’emocions i reflexions.
—Què li ha aportat com a persona, la cultura diola?
—M’ha donat grans lliçons de vida. M’ha sorprès la lluita constant
per la vida i la supervivència de la societat africana i en el camp
intel·lectual és molt sorprenent veure com societats que no escriuen poden reproduir, mantenir i actualitzar
les seves tradicions. Admiro la gran capacitat de consens, de
parlar, d’explicar-se. L’oralitat dels africans és una de les coses
que més m’ha impressionant. T’aporta una part de coratge important.
Una altra visió del món i de la vida amb temes com la mort o la malaltia,
l’exclusió, el món invisible, la infància, l’educació…
—Perquè afronten la mort de forma diferent?
—Sí, perquè hi ha una lluita constant per viure, però quan arriba la
mort s’integra a la vida. Quan algú mor, forma part de la societat
igualment, del dia a dia, conviu amb nosaltres com a ancestre. Hi ha
una continuïtat eterna. T’aporta una visió del món i de l’existència
molt diferent, t’aporta pau i tranquil·litat, però d’altres vegades
et trastoca. Pot fer les dues coses.
—El desenvolupament futur de l’Àfrica passa per les dones?
—Passa pels homes i per les dones.
—Queda molt per fer?
—Moltíssim. El gènere, malgrat que sigui políticament correcte
parlant-ne, no és prioritari. És necessari posar-se les ulleres de
gènere per mirar la realitat i poder acompanyar processos propis
d’aquestes societats des d’una posició autèntica i de respecte a
l’altre.
Àfrica és tornar al bressol de la humanitat
La reusenca Clara Bastardes Tort es va llicenciar en Ciències
Polítiques i de l’Administració a la Universitat Autònoma de Barcelona, però reconeix que ja des d’un bon
inici va veure que eren ciències molt limitades i que no li
servirien per arribar a entendre l’Àfrica, un continent pel qual
sempre s’ha sentit atreta. “Àfrica és com tornar al bressol. És com
anar a certs orígens, que no són els teus però que són els de la
humanitat”.
Nascuda en una casa on paraules com feminisme, igualtat de gènere o
cooperació es podien escoltar per tots els racons i tertúlies familiars, la jove reusenca
es defineix com una dona molt mediterrània i això li ha provocat
molts xocs al continent africà. “Portava les motxilles de jove,
blanca, mediterrània i occidental, i allà em trobava amb motxilles
molt diferents, en un continent on sovint tot et sembla incert però
que al final apareixen mil connexions i tot se soluciona”.
Va ser escollida per formar part, juntament amb 24 dones més, per
fer el mestratge de Gènere i Desenvolupament de la Universitat
Complutense de Madrid i la seva passantia va ser a Moçambic, on va
entrar en contacte directe amb l’Àfrica Negra, el continent que vol
desmitificar i on es va començar a qüestionar moltes coses al
voltant de la realitat que els occidentals continuen construint de
les societats africanes.
Després d’aquesta experiència, i en el marc de la Federació Catalana
d’ONGD, va presentar, conjuntament amb Laia Franco, un estudi sobre perspectives de gènere
en el treball de les ONG per al desenvolupament, conscient que molt
poques vegades s’analitzen les relacions de gènere a l’hora de
realitzar un projecte de cooperació, i menys encara aquestes
relacions dins de les organitzacions a casa nostra.
En aquests darrers set anys, la reusenca reconeix que ha viscut
moments de molta intensitat, de molta connexió amb la terra, de
molta comunitat i, també, de molta soledat. “Però el creixement
personal i aquest coneixement d’una mateixa a partir d’altres
realitats no et fa defallir i l’aposta continua sent Àfrica”.
* Entrevista realitzada per Cèsar Compte publicada al número 19 de
la revista NW de setembre 2013. Fotografia: Carles Fargas.
