Com succeeix en el cas de Luther King, de Gandhi o de tants altres,la mort de Mandela serveix més per confondre l’opinió pública que
per informar sobre el seu veritable sentit. Si bé és cert que hem
perdut a un polític excepcional, des del món oficial se’ns vol fer
creure que Mandela fou el gran triomfador que féu caure el sistema
d’Apartheid, fonamentat en una injusta, i alhora matussera,
discriminació legal que permetia el supremacisme blanc a Sud-Àfrica.
Tanmateix, contràriament al que s’ha dit avui i el que explicaran
els llibres de text, Mandela fracassà. I ho féu estrepitosament.
El Madiva sabia que una societat dividida no tenia futur. I enfront
de dos models hipotètics; la del manteniment del poder blanc a
partir d’un sistema legal-repressiu; o la desordenada
descolonització que al llarg dels seixanta acabà enfonsant les
antigues colònies africanes, hi havia una possible sortida
intel·ligent, la més aristotèlica de trobar la virtut en el punt
mig. La del manteniment d’unes estructures estatals prou sòlides per
evitar la dissolució interna en un estat amb tants grups culturals i
ètnics enfrontats entre sí, amb un sistema democràtic real,
fonamentat en la igualtat real de tota la ciutadania. Perquè, com es
pot comprovar, allò que dóna solidesa a una nació no és
l’homogeneïtat ètnica, sinó la igualtat entre tots i cadascun dels
membres de la nació.
El seu somni era una Sud-àfrica igualitària, en què les lleis no es
dediquessin a recollir una igualtat genèrica de caràcter
constitucional, sinó una igualtat real d’oportunitats. I això només
era possible propiciant una política econòmica fonamentada a fer
servir el verb matemàtic més intel·ligent en economia, incoactiu,
regular i de la tercera conjugació: repartir. Fer una reforma
agrària, bastir una política econòmica compensatòria per tantes
generacions de discriminació, eradicar el suburbialisme i fonamentar
la barreja ètnica i social a les noves ciutats, crear milions de
llocs de treball en l’economia formal amb una remuneració justa, fer
créixer la funció pública per integrar dins l’estat, a totes les
diferents tribus a fi de dissoldre diferències i barrejar població.
Establir un sistema impositiu que permetés equilibrar el nivell de
riquesa, no entre blancs i negres, sinó entre pobres i rics.
Malgrat guanyar les eleccions. Malgrat que el Congrés Nacional
Africà duia al seu programa electoral aquests punts, i que comptaven
amb un gran suport nacional i internacional per tirar-ho endavant,
arribaren el Banc Mundial, el Fons Monetari Internacional, i les
diverses màfies econòmiques, i en un moment de capitalisme triomfant
post guerra freda, i el somni de Mandela s’esmicolà.
Avui trobem la paradoxa que ens trobem amb una Sud-àfrica més
desigual. I per tant, més violenta (molt més que en l’era de
l’Apartheid), més dividida tribalment, més inhòspita, en què el 90 %
dels sud-africans viuen pitjor, més insegurs, més fatigats (inclosos
els blancs). Mandela, malauradament, ha fracassat. I no a causa dels
barroers racistes blancs, sinó per la manera en què el capitalisme
internacional avortà qualsevol intent d’organitzar el país africà
més ric d’una manera més justa i democràtica.
* Xavier Díez és historiador.
