“Als polítics no els interessa gens la creació i el pensament”“Tota autèntica creació està compromesa amb el col·lectiu”
Jordi Ribas Boldú (Riudebitlles, 1972). Llicenciat en història de
l’art per la Universitat de Barcelona. Ha treballat en diversos rols
dins de les pràctiques artístiques contemporànies (artista, comissari,
educador, gestor, etc.). Darrerament ha estat el responsable de la
comunicació i part de la mediació del CA Tarragona Centre d’Art
(2011-2013).
– Explica’ns què és això de la mediació artística?
El concepte de mediació aplicat al món artístic i cultural té moltes
interpretacions i sobretot perquè a casa nostra és una pràctica que està
molt per explorar encara. Faria referència a la tasca facilitadora de
connexions entre les diferents realitats i els diferents agents que
conformen la cultura i la societat. Per tant, la mediació ha de proposar
nous ponts de col·laboració i crear noves sinergies i relacions perquè
la pràctica artística sigui alguna cosa més que un producte i sobretot
continuï sent una font de coneixement i un motor d’investigació, que
aporti sempre valor social.
Per exemple en el cas del malaguanyat Centre d’Art de Tarragona s’estava
generant una tasca pionera que posava en relació la creació
contemporània amb el context del Camp i sobretot els seus habitants, no
només amb els artistes sinó també amb els gestors, educadors,
comunicadors, treballadors socials, etc. i els públics diversos que
començaven a participar activament de la programació. Un projecte que a
llarg termini havia de permetre programar el centre de manera
col·laborativa i participada, sent un motor cultural més per a tot el
país.
– Com veus la relació entre els artistes visuals i plàstics i el poder polític a Catalunya?
Ara mateix no la veig massa bé perquè darrerament s’estan perdent moltes
de les estructures i programes que facilitaven les bones pràctiques en
la gestió pública de les arts. Amb l’excusa de la crisi sembla que
s’hagi començat a desmuntar tot el que s’havia fet en aquests darrers
anys que començava anar bé. Per exemple molts centres d’art del
territori s’han tancat (Espai Zero1 a Olot, Can Xalant a Mataró, el
mateix Centre d’Art de Tarragona…) i molts sembla que viuen períodes
llargs d’indefinició. En molts casos és per ingerència política, tant
dels municipis com el desinterès des de la Generalitat, que no ha
vetllat prou per al seu bon desenvolupament.
D’altra banda les subvencions públiques han patit una davallada
considerable, a part de la demora o l’impagament, i les bones pràctiques
han deixat d’aplicar-se. Sembla que darrerament hem perdut molt en el
valor social de l’artista i de la importància de les seves pràctiques
generadores de coneixement també. Sovint sembla que als nostres polítics
no els interessa gens la creació i el pensament contemporani.
– Quina relació hi ha entre artistes i sindicalisme? Com és que els
creadors no s’afilien o comprometen amb els sindicats (com sí que ha
succeït en altres èpoques) i perquè els sindicats viuen tant al marge
del llenguatge de les arts en general?
Ummm, que difícil contestar! Diria que es deu a que el concepte de
cultura no està posat al centre de la societat com potser ho està el de
sanitat i educació, tot i el seu alt valor dins del benestar social i
ser també un dels motors importants generadors d’economia (i felicitat).
Tot i que cada vegada és més residual la figura del creador que
treballa de manera individual, encara perviu la imatge de l’artista com a
individu que feineja d’esquena al seu entorn. Una altra resposta
possible és que gran part, per no dir la majoria, dels creadors de casa
nostra encara no viuen del que fan i per tant la precarietat laboral del
món de la cultura és molt alta. També es pot dir que la relació
històrica entre art i poder fa que sovint l’art s’atrinxeri, directament
al mateix centre del poder o també a molts dels seus marges.
– Quins artistes destacaries pel seu compromís social?
Ui, molts, per no dir tots! De manera fàcil podríem dir que tota
autèntica creació està compromesa amb el col·lectiu, tot i que hagi
estat feta des de la màxima solitud, cada obra és una continuació de les
anteriors, tant les afirmi com si no. Ja veus que no vull dir-te cap
nom, eh? Personalment et diria que m’interessa la persona “creadora” (o
“recreadora”) que obre vies d’expressió noves i per tant que intenta
transformar les tradicions des de la seva contemporaneïtat. Per exemple i
en concret tota la “impossible història” de les arts visuals del segle
XX està feta d’individus i col·lectius que trenquen amb les formes i
posen en qüestió els valors, eixamplant els horitzons de manera
considerable, fins i tot negant la mateixa gènesi d’obra i d’artista.
Ara mateix, començant un nou segle tot just, la diversitat de
llenguatges que s’inscriuen dins de la creació contemporània és infinita
i fecunda, difícil de destriar i és per això que podria dir que
personalment m’interessa sobretot l’artista que sap treballar
col·lectivament i que surt del seu jo original per inscriure’s en
diferents rols de la practica cultural, quasi per convertir-se en un
autèntic treballador cultural. Si vols podem obrir una llista infinita
de noms, assumint tota la contradicció de fer-ho, i que cada u faci
recerca: Joan Brossa, Joseph Beuys, els situacionistes, Guerrilla Girls,
Jo Spence, el Grup de Treball, Francesc Abad, Fina Miralles, Francesc
Vidal, Mireia Sallarès, Site Size, Sinapsis, etcètera, etcètera.
– Quina valoració faries des del punt de vista artístic de les
representacions públiques de les lluites sindicals, com ara les
manifestacions o les concentracions? Te’ns algun suggeriment per
millorar-ne l’eficàcia?
Jo et diria que són totes fonts d’expressió humana i sovint exposen
l’alt potencial creatiu dels individus “que sempre som col·lectiu”, a la
manera de happenings o performances multitudinàries. S’hi troba de tot i
molt, i a part del sentit de l’humor o la mala llet, es pot dir que són
autèntiques i populars manifestacions artístiques. És cert que en molts
moments de la història hem tingut grans exemples de col·laboració
artística amb “les causes” i per tant podem recordar molts cartells
memorables de la lluita social. Tenint en compte que les manifestacions
contemporànies s’han expandit pertot i els llenguatges són infinits, no
estaria de més començar a generar col·laboracions explícites i directes
amb els artistes, de manera individual i col·lectiva, de tots els camps
que ens envolten, i més enllà del bon disseny, la bona fotografia o el
bon reportatge, establir noves estratègies de “comunicació” pròpies de
l’art per eixamplar el crit reivindicatiu. (…)
Per acabar m’agradaria recordar un poema de Joan Brossa que diu: “La
gent no s’adona del poder que té: / amb una vaga general d’una setmana /
n’hi hauria prou per ensorrar l’economia, / paralitzar l’Estat i
demostrar que / les lleis que imposen no són necessàries”.
* Entrevista realitzada per Josep Estivill publicada al número 155 de la revista Catalunya.
