“La
democràcia participativa fonamental ve de la mà de la dinàmica
associativa dels moviments socials i de la societat civil”
“La
democràcia participativa no té límits i l’assemblea és
l’essència de la democràcia”
Ricard
Vilaregut Sáez, 41 anys, resident a Badalona (nascut a les Masies de
Roda, Osona). Doctor en Ciències Polítiques per la UAB, és
investigador a l’Institut de Govern i Polítiques Públiques
(IGOP). Les seves àrees d’investigació són els moviments
nacionals, l’acció col·lectiva, la democràcia participativa i
les formes de governança. Actualment exerceix com a director del
CIEMEN.
– Per qui
encara no ho sàpigui, explica’ns breument què és la democràcia
participativa (en relació a la democràcia representativa) i quins
avantatges comporta.
Crec
que cal parlar de democràcia a seques, és a dir, el govern del
poble. Altra cosa és com s’organitza aquest govern del poble, i
aquesta és la qüestió. Per exemple, tenim la fòrmula
representativa, és a dir, vehiculada per uns partits polítics que
competeixen entre ells –mitjançant les eleccions- per gestionar i
representar al poble. Aquest és el model més extès a Occident,
menys complicat d’articular, però més fàcilment assimilable –i,
segons com, manipulable- per les elits que històricament han
controlat el poder (nobles, aristocràcia, militars, església). La
democràcia participativa pretén evitar el biaix representatiu,
establint –o intentant-ho- mecanismes i instruments de participació
directa des de la ciutadania, organitzada o no. Són dos models que
actualment coexisteixen, amb un clar predomini del primer. Molt
esquemàticament, en el primer cas –democràcia representativa- es
posa més èmfasi en
el qui governa i què proposa i. en el segon cas – participativa-.
es posa l’èmfasi en el com i amb qui es governa
–
Podries posar-nos alguns casos concrets d’actuacions basades en la
democràcia participativa? Per
mi, la democràcia participativa fonamental ve de la mà de la
dinàmica associativa dels moviments
socials i de la societat civil en general, sempre que en els seus
espais continguin el que per mi són els tres pilars de la democràcia
participativa. I són: màxima informació, màxima deliberació i
màxima decisió (vinculant). Dit això, tenim instruments que,
segons com, es podrien incloure en la categoria de democràcia
participativa com els referèndums, els consells ciutadans, els
pressupostos participatius, els Nuclis d’intervenció participativa
i molts d’altres
–
Parla’ns de l’empoderament de les classes populars i de la inclusió
social (en països llatinoamericans i, si n’hi ha, a Catalunya).
Participar
vol dir empoderar-se en el sentit etimològic del terme: agafar
poder, ser subjecte i no objecte, voler ser, voler existir. I per
això la participació com a mètode és un element clau en els plans
i processos d’acció comunitària que es donen a barris i
col·lectius marginalitzats de Catalunya, i és una metodologia que
ha donat molts bons resultats a països d’Amèrica Llatina on les
bosses de marginalització són molt importants.
– Com
veus el compromís ciutadà a Catalunya? Costa de mobilitzar la
població?
Catalunya ha
mantingut històricament uns quants punts per sobre la participació
en relació a la resta de l’Estat i ara suposo que amb el procés
sobiranista i la crisi social es participa més encara. A més totes
les dades diuen que cada vegada hi ha més participació política
(manifestacions, vagues, opinions polítiques en àmbits informals,
quotidians i a les xarxes socials, consum polítitzat, etc.) i això
és una oportunitat per a la democràcia participativa.
– Quins
són els limits de la democràcia participativa?
Els límits
de la democràcia participativa tal i com l’entenc –en base als
criteris esmentats- no té límits. Ara bé, si es tracta de superar
o substituir la democràcia representativa, encara estem lluny
d’aconseguir-ho perquè manca molt d’entrenament, presenta
mancances d’eficiència metodològica – que afecta els resultats-
quan s’articula a gran escala i perquè la representativa té una
legitimitat social prou alta. Actualment, la participativa fa de
complement – i en certa manera legitima- la representativa. Fora bo
que a curt i mitjà termini tinguem una convivència més d’igual a
igual entre ambdues fórmules.
– Quina
credibilitat tenen els processos de participació que organitzen els
governs?
La
credibilitat de la honestedat de qui organitza aquest procés. Aquí
la casuística és àmplia: n’hi ha que ho fan per legitimar
decisions ja preses, perquè està de moda o per “postureo”
progre, però també n’hi ha que s’ho creuen realment. I també
hi ha processos que són utilitzats per moviments socials com a
mecanisme de loby o pressió. Però sí és cert que en general tenen
poca credibilitat perquè les decisions no solen ser vinculants o bé
perquè hi participa massa poca gent.
–
Les decisions preses en assemblea són garantia d’èxit?
Fixeu-vos
que no he citat l’assemblea com a sinòmin de democràcia
participativa, perquè per mi el que defineix la demo participativa
són els criteris d’informació, deliberació i decisió. Per tant,
l’assemblea serà garantia d’èxit o no segons el grau
d’acompliment d’aquest criteris. Dit això, l’assemblea, sense
magnificar-la, és l’essència de la democràcia, una manera de fer
que crea escola, entrena, educa. L’assemblea en particular i la
democràcia participativa en general té el repte ser un espai per
disfrutar de la preocupació per allò comú. No pot ser un espai
feixuc, llarg i pesat com molt sovint és.
– Com es
pot fer per prioritzar el bé comú a l’interès particular?
Fent
pedagogia que només amb l’interès particular ens anul·lem com a
espècie humana, que seria impossible viure. I que cal combinar els
-sens dubte- avantatges de la individualitat amb la necessitat
d’afrontar allò comú des del comú; és a dir, des de tots i
totes. I que això significa ser més feliços.
– Com es
troba la democràcia participativa dins del sindicalisme?
Ostres, aquest és una pregunta que no tinc elements per respondre
perquè no ho conec des de dins, i per tant diria vaguetats.
* Entrevista realitzada per Josep Estivill publicada al núm 156
de la revista Catalunya.
