“L’activisme a nivell sostingut ha sigut el que més m’ha transformat en la vida”
“La societat no sols està estructurada en classes sinó també en desigualtats de gènere i ètnia”
“El feminisme és una lluita per a transformar la societat i les persones cap a relacions de justícia social”
“ Jo vinc d’un feminisme de grups autònoms, de base, independents, que no estem per la institucionalització del feminisme”
“Cal abolir el privilegi de rebre cura sense necessitat de reciprocitat, un privilegi que té estructuralment qualsevol home”
Joana García Grenzner és una lluitadora feminista amb bons arguments i
“xispa”. Des de petita ha lluitat contra les injustícies socials i de
gènere en particular. N’ha fet la seva professió.
És experta en Gènere i Comunicació, postgraduada en Gènere i
Polítiques d’Igualtat i llicenciada en Periodisme. Actualment és
responsable de comunicació de Calala – Fons de Dones i membre de la
Xarxa d’Expertes i Experts en Gènere i Comunicació del PNUD d’Amèrica
Llatina i Carib. Ha coordinat formacions com el projecte Dones migrants,
dones amb drets: la comunicació amb visió de gènere, una eina que obre
mons (distingit com a bona pràctica en gestió de la migració femenina
per la UE) per a la Xarxa Internacional de Periodistes amb Visió de
Gènere, de la que és membre. També forma part de l’equip de Pikara
Magazine, revista on line de periodisme amb visió de gènere, i del
Periódico Diagonal, i impulsà La Independent, Agència catalana de
Notícies amb Visió de Gènere. Està molt ocupada i hem trobat una estona
per l’entrevista. Filla d’una mare i un pare okupes i de la generació de
la contracultura, artesans i revoltats, i amics de la companyia de
teatre de carrer i d’avantguarda, la Perula.
Vaig conèixer la seva mare. S’ocupava del centre de documentació
de moviments socials de la Ciutat Invisible a Sants. Hi havia un bon
dossier sobre el MIL i grups autònoms. Va acollir un bon amic, el
Miguel, molt debilitat per anys de presó.
– On vares néixer?
Vaig néixer a Madrid, l’any 1977.
– A què es dedicaven els teus pares?
El meu pare és madrileny i la meva mare era catalana. Vivien aquella
època a Madrid amb la meva germana. El meu pare artesà i la meva mare va
ser mestra i desprès funcionària. Es dedicaven a l’artesania i feien
disseny de peces i les venien a Habitat i altres botigues. I també al
carrer.
– Fins quan vares viure a Madrid?
Fins els 9 anys. Els meus pares es varen separar quan en tenia 7. Vaig
viure 2 anys amb el meu pare i després amb la mare a Catalunya, a Sants,
on vaig estar-hi fins els 26 anys. Després vaig viure un temps a Madrid
i Veneçuela i ara torno a ser aquí.
– Com t’has format en la vida? Com ha sigut la teva formació?
Uf! A base d’experiències molt diverses. Primer, l’escola de la vida. Em
vaig criar en un barri com Malasaña a l’època de la transacció, de
l’heroïna…
– ….Però tu eres petita. Senties aquest ambient?
Si és clar. Jo he vist morir gent per l’heroïna, fins i tot amigues de la meva generació.
– Altres experiències de la vida
Em vaig independitzar i vaig marxar de casa de ma mare okupant. I de
petita vaig estar amb els meus pares també okupant. Els va impactar molt
fort la crisi dels 80. A casa vàrem viure dos desnonaments. Varen
perdre dues cases i vàrem estar ocupant. I passàvem dificultats
econòmiques fortes, una separació complicada, una història familiar
complicada. Tot això forma.
– Quan comences a prendre consciència social i de gènere?
De molt petita. La meva mare m’explicava que quan tenia 4 anys, al
carrer, varem veure com un home li pegava a una dona. Vaig parar ma mare
i li vaig dir que s’hi fiqués. Jo era bastant així.
Desprès vaig tenir la sort de ser de la generació que va poder formar-se a l’escola pública, laica.
– Com va anar la teva formació escolar?
A mi no em varen escolaritzar fins els 7 anys. Ma mare i mon pare
m’educaven a casa. Allà vaig aprendre a llegir, escriure, sumar, restar,
multiplicar, dividir… A les escoles públiques vaig poder accedir a
l’ensenyament i la cultura, excepte el primer any a Catalunya que vaig
anar a l’escola Espanya, que estava a la plaça d’Espanya, en castellà.
Una escola franquista que encara no havia implementat la normalització
lingüística. Tenia una tutora que només volia noies, i que feia classes
de costura. Estava de paret amb paret amb la comissaria. Després vaig
anar a l’Escola Barcelona i l’Institut IB Les Corts. I vaig entrar a la
Universitat de periodisme amb beca ja que tenia molt bones notes.
– Perquè esculls periodisme?
Perquè sempre m’ha agradat escriure. Escric des de petita.
– Escrivies un diari?
Un diari, si, des dels 7 anys.
– I el segueixes fent?
Escric per mi. Necessito fer-ho. Hi han èpoques que menys. Ara amb menys regularitat perquè escric molt per fora.
– Què en penses del teu diari?
Dels meus diaris! És una sensació molt curiosa. Són molts diaris i
edats. Et veus en perspectiva, que és el que busques quan escrius.
– Una experiència de la vida que t’hagi format?
La vivència de l’exclusió social de petita i de les desigualtats socials i de gènere.
– Et senties exclosa?
Quan vius en situació de dificultats econòmiques marca molt. El meu pare
va estar molts anys a l’atur. Els desnonaments. La vivència de ser
filla natural, nascuda fora del matrimoni en l’època post-franquista. A
mi això, em va marcar molt. I posteriorment a nivell de la meva
consciència feminista ha sigut important. L’activisme a nivell sostingut
ha sigut el que més m’ha transformat en la vida.
– Parla’ns del teu activisme social
Al 16 anys vaig conèixer els centres ocupats a Madrid. Vaig conèixer
Minuesa, el centre social okupat de Lavapiés, el dia que complia 17anys.
Em va impactar molt i vaig decidir que volia estar vinculada a temes
socials. I després vaig començar en un col·lectiu de joves a Sants, la
Mandràgora i feien activitats pel barri, autoformació, actes per
recolzar el moviment zapatista, i van començar a muntar el festival
anti-racista i antifeixista contra l’acte dels grups feixistes a la
Plaça dels Països Catalans. En aquesta plataforma antifeixista es va
retrobar tothom. Va ser un tot, els sindicats i partits
extraparlamentaris marginats als anys 80, el moviment independentista
reprimit el 92, la insubmissió, les primeres okupacions… Es va generar
tot un magma social que va ser determinant per a que hi hagués una
efervescència del moviment okupa. Als 20 anys em vaig independitzar
okupant, i als 25 vaig conèixer Palestina.
– Què hi feies a Palestina?
Hi he estat quatre vegades. La primera, en un intercanvi que organitzava
RAI (Recursos d’Animació Intercultural) amb una associació palestina
israeliana a Haifa, i després escrivint cròniques, a la zona de
Cisjordània. Una altre, ja com a membre de la Xarxa d’Enllaç amb
Palestina (RAI, Sodepau, Comunitat Palestina a Catalunya…). I el 2005
en una trobada de la Xarxa Internacional Dones de Negre contra la Guerra
, que sorgeix l’any 1989, quan les israelianes van fer una marxa contra
la ocupació a la línia verda, que havia de ser frontera internacional
segons els acords internacionals posteriors a la guerra dels Sis Dies de
1967
– Quina impressió tens de Palestina?
És un conflicte crònic que marca la pròpia evolució de la història
contemporània. El poder que té el lobby sionista a nivell internacional
sustenta la ocupació israeliana i la política internacional a favor dels
interessos sionistes, i ha sorgit la contrapartida: una revifalla molt
forta de l’integrisme arreu dels països àrabs, que va crear un engendre
impulsat pels Estats Units i potències occidentals, com Al Queda, i com
això està marcant la política internacional.
– I els palestins com viuen?
Resistint. Els i les palestines neixen, creixen i moren resistint.
– Ho tenen malament. Estan empresonats.
Els israelians també viuen empresonats. Encara que siguin els ocupants.
– Què és feminisme?
El feminisme és una lluita per a transformar la societat i les persones
cap a relacions de justícia social, de gènere i ètnia. És un corrent de
pensament de transformació social i personal, que van iniciar les dones
com a subjectes històricament oprimits, però que s’ha enriquit amb les
aportacions d’altres subjectes, com les persones trans, de les
reflexions, les vivències i pràctiques de les persones amb sexualitats
dissidents. El moviment feminista sempre ha estat porós cap a altres
moviments i altres lluites.
– Porós?
Receptiu i contaminat, en el sentit positiu, pels altres corrents. Per
exemple, el feminisme aquí va estar molt vinculat a tots els moviments
de la segona República, a l’anarquisme, al comunisme, a la revolució
social i a la lluita antifranquista.
Les dones hem estat en tots els moviments de transformació social i en
totes les revoltes i lluites. I quan ens hem reivindicat en primer lloc
també hem tingut en compte les reivindicacions d’altres lluites.
– I tu en quin corrent feminista et sents propera, còmoda.
Hi han coses vàlides en molts feminismes. Jo vinc d’un feminisme de
grups autònoms, de base, independents. El moviment feminista s’ha anat
transformant i enriquint de totes les aportacions. En el meu cas i
activistes feministes ens hem nodrit de diverses tendències. No estem
per la institucionalització del feminisme.
– Hi ha grups feministes independentistes?
Endavant planteja independència, socialisme i feminisme. És una
de les organitzacions que ho visibilitza com un dels objectius. Hi han
feministes independentistes: Gata-maula, o Cau de Llunes a Tarragona. I
altres grups.
– Què ha aportat el feminisme a la societat?
Moltíssim. La lluita feminista ha protagonitzat la revolució silenciosa
sense sang més important del segle XIX fins avui. La incursió de més de
la meitat de la població a l’esfera pública, sense sang, en un sistema
no pensat per a les dones.
A part això, els diferents feminismes han estat colze a colze lluitant
en tots els processos de transformació social: des de els rebomboris del
pa dels anys 20 a Barcelona, el cooperativisme, els ateneus, les
escoles lliures… En la revolució social estaven les dones, les Mujeres
Libres, les mestres, les espiritistes, les milicianes, les
republicanes. A més de pel dret a l’avortament i pel divorci les dones
van lluitar al moviment antifranquista, per la derogació de la llei de
perillositat social, de “vagos y maleantes”, pels drets socials, per
l’educació pública laica, no segregada per sexes….Totes aquestes
lluites les han bastit les dones feministes, també.
– Una persona que hagi sigut referent
En primer lloc, la meva mare. Va ser una dona que va trencar molts
motlles a la seva vida: perquè va tenir una educació molt catòlica,
perquè es va separar. Va ser acusada d’adúltera. Va viure l’ostracisme
familiar, per tenir una criatura fora el matrimoni. És el meu primer
referent de dona lluitadora.
I desprès el de moltes dones que m’he trobat al llarg de la vida: des de
mestres que vaig tenir a l’institut, fins a les dones de l’ateneu
llibertari de Sants, companyes de diferents moviments feministes de
diferents generacions de diferents activismes.
Des de la Gioconda Belli que vaig descobrir als 16 anys a les lesbianes
palestines, que han lluitat per l’alliberament nacional i sexual a
l’hora. També la Carla Corso o l’Angela Davis, a qui vaig entrevistar;
la Rosario dinamitera que vaig conèixer, etc. fins a la meva tieta.
– Quins privilegis creus que els homes hem d’abolir?
El privilegi, per exemple, de rebre cura sense necessitat de
reciprocitat. És un privilegi que té estructuralment qualsevol home. I
això passa en els grups d’amics i organitzacions socials. El privilegi
de tenir un estatus, una autoritat i una legitimitat en els espais
públics pel fet de ser home: qualsevol home que vulgui qüestionar-se els
seus privilegis hauria de fer un pas enrere i deixar espai al
protagonisme de les dones i treballar-se a sí mateix en les relacions
personals, familiars, domèstiques, laborals i socials per trencar amb el
rol històric de domini que heu tingut.
– El periodisme de gènere en què consisteix?
Passa per tenir en compte que la societat no sols està estructurada en
classes sinó també en desigualtats de gènere i ètnia, per construir els
relats informatius i d’anàlisi. Una crisi, una guerra, qualsevol
esdeveniment, tenen un impacte diferent per a les dones i homes, segons
si són autòctons o migrants, rics o pobres, si viuen a països del Nord,
del Sud… Cal tenir-ho en compte. I el llenguatge inclusiu, no sexista
ni androcèntric només és la punta de l’iceberg: és el que reflecteix si
els continguts parteixen d’una anàlisi profunda i rigorosa de la
realitat.
– En quins mitjans has participat?
He treballat a Ardi Beltza, Kale Gorria, al Periòdic Diagonal…. He
col·laborat a la Directa, Gara, el Temps, Periódico de Catalunya,
Ajoblanco, Pikara magazine (revista basca on line amb visió de gènere),
Ameco Press, una agència estatal de periodisme amb visió de gènere, La
independent, la primera agència catalana de notícies amb visió de gènere
que vaig venir a muntar el 2010. He procurat treballar temes que
m’agraden i de la forma que m’agrada
– I ara, sobre què estàs treballant?
Estic fent una recerca sobre amb dues companyes més, Elba Mansilla i S.
sobre les dones i les relacions de gènere en les cooperatives de treball
de la província de Barcelona. I ara treballo portant la comunicació i
la recerca de fons a Calala, un fons de dones que es dedica a aconseguir
diners pels moviments de dones i feministes de base.
– Un anàlisi del 15M
El 15M ha estat l’esclat de la mobilització social massiva per a fer
resistència al procés d’ajustos estructurals. Ha canviat un munt de
paradigmes mentals.
El 15M ha demostrat la capacitat de la multitud auto-regulada i
auto-governada d’anar canviant l’estratègia sobre la marxa. I aquesta
multitud que va participar espero que sapiguem trobar aquesta
intel·ligència col·lectiva i posar-la a treballar per seguir generant
propostes de desobediència. La desobediència és el que s’ha plantejat
més clarament com a forma d’intervenció i proposta, ara cal convertir-la
en proposta política. Per això cal molta discussió i procés a llarg
plaç.
– Quina és la acció que hagis participat, de la que et sents més satisfeta?
Moltes… Darrerament, l’expropiació de béns de primera necessitat a un
supermercat durant el piquet feminista de la vaga general del 14N o
l’acció de suport a l’Ester Quintana un mes després de que els mossos li
disparessin, al mateix lloc on va succeir. En general, totes les
accions pensades col·lectiva i inclusivament, que permeten la
participació de persones de diverses edats i capacitats, gent gran,
petita, amb crosses, amb cadira de rodes, que tenen en compte els
desitjos i els límits de tothom que participa, on tothom té la
informació i el poder sobre el que passarà… Són les que em semblen més
transformadores.
– Un llibre, o llibres
Nosotras que perdimos la paz, de Llum Quiñonero, sobre les Dones del 36.
Tinisima, de Elena Poniatovska, sobre la vida de la fotògrafa Tina Modotti.
El Calibán y la Bruja, de Silvia Federici.
Partisanas, de Ingrid Strobl.
Después de Marx, Abril, de Maria Antonia Macciochi.
– Una citació
Fa uns 18 anys estava en un programa feminista de Ràdio Kontrabanda, Les
Dones a les Ones, i Esther Moreno, una amiga del col·lectiu feminista
Ruda, de Saragossa, va dir que les dones hem d’escriure la nostra
història per assegurar-nos que no l’esborrin. Em va impactar moltíssim i
és un dels motius que m’inspira per fer el que faig.
– Una persona per entrevistar
Qualsevol dona migrada i treballadora domèstica. Montserrat Neira, prostituta.
* Entrevista realitzada per Txema Bofill publicada al núm. 156 de la revista Catalunya.
