Quan el compliment de les normes contradiu els nostres principis
Qui creu no s’equivoca, assegura el refrany. Qui s’equivoca, en tot
cas, és qui mana. Perquè l’obediència implica una transacció de la
responsabilitat de l’executora a l’ordenant, de qui obeeix a qui
mana. El problema, però, arriba quan les ordres de l’autoritat
qüestionen principis morals o impliquen alguna mena d’agressió
desproporcionada a una altra persona.
Un experiment revelador
Corrien els primers anys 60 quan Stanley Milgram, professor de la
Universitat de Yale, es va quedar perplex en sentir els arguments
amb què Adolf Eichmann es defensava durant el seu judici a
Jerusalem. Acusat de cometre crims contra la humanitat durant el
règim nazi, l’extinent coronel de les SS no se’n sentia responsable
i assegurava que només complia ordres. Com bé va observar Hannah
Arendt, Eichmann no era ben bé un sàdic, sinó més aviat una persona
normal i corrent, un ciutadà exemplar que només complia la legalitat
del règim vigent. Va ser llavors, que Milgram va tenir la idea de
fer un experiment de psicologia social que avalués la quantitat de
dolor que podia infl igir un individu a un altre simplement perquè
li ho demanava l’autoritat.
Un subjecte voluntari (el professor), a les ordres d’un
investigador, aplicava una descàrrega elèctrica a una persona
(l’alumna) cada vegada que aquesta fallava una pregunta de
memorització. La intensitat de les descàrregues anava augmentant a
poc a poc fi ns a arribar a extrems letals. El professor creia que
participava en un experiment sobre la capacitat dels electroxocs per
reforçar la memòria, però, en realitat, les descàrregues no existien
i tot plegat només servia per avaluar el grau d’obediència del
professor a l’autoritat de l’investigador. El resultat de Milgram,
publicat a Obedience to Authority: An Experimental View, va ser
esfereïdor: dues terceres parts dels subjectes estudiats (prop del
65%) arribaven a completar tota la sèrie de descàrregues elèctriques
creixents, malgrat els crits (simulats) de dolor de les alumnes,
només perquè els ho demanava l’investigador.
Els límits de l’obediència
L’experiment de Milgram demostra que l’obediència té uns límits,
però que no són clars i, de retruc, convida implícitament a
qüestionar l’autoritat. Ja sabem que som animals socials, que ens
fem a nosaltres mateixes a través de la interacció amb les altres.
Des de petites, si més no inicialment, aprenem a través d’introjeccions. Ens ensenyen a
creure el que ens diu l’autoritat (pares, mares, professores, caps,
capellans, metges, policies…) i a obeir les seves ordres. Obeïm
els pares i les mares perquè no s’enfadin i ens estimin, fem els
deures per aprovar els estudis… i, un bon dia, ens envien a la
guerra.
Parlar de termes tan abstractes com autoritat o obediència ens pot
conduir fàcilment a un dilema ètic. A més, són paraules massa
reduccionistes: hi ha molts tipus d’autoritats i no és el mateix
l’autoritat reconeguda que la imposada pel poder de les armes o la
coacció. Per descomptat, l’autoritat establerta de manera legítima
constitueix un pilar de tot grup social. La posició de l’autoritat
transmet estabilitat i seguretat i això cohesiona el grup i l’ajuda
a marcar-se i assolir objectius col·lectius. Però, què passa quan
l’autoritat es desemmascara com a incompetent, quan perd la
credibilitat o la legitimitat? Què passa quan dicta ordres que
entren en confl icte amb una altra font d’autoritat, com ara els
valors morals?
Milgram revisted
El documental Le Jeu de
la mort (2009) és un exemple molt interessant d’una
actualització de l’experiment de Milgram. La diferència principal
respecte a la versió original radica en el fet que el laboratori ha
estat substituït per un plató de televisió i l’investigador
(representant de l’autoritat en la versió original de l’experiment)
ara és la show woman, de manera que la persona concursant (abans
professor) creu participar en un concurs televisiu en comptes d’un
experiment sobre la memòria. La resta és ben semblant a les
condicions originals. Tanmateix, el resultat és igualment aterridor,
o més: el programa fi ctici La Zone Xtrême arribava a un 80%
d’obediència cega. El motiu? L’autoritat que exerceix la
presentadora, les càmeres i el públic. Un dels psicòlegs socials que
apareixen al documental comentant-ne les dades fa una observació
molt aclaridora, segons la qual la televisió en si és una autoritat
de tipus flux i no jeràrquic. És a dir, la televisió no és una
autoritat personifi cada en una fi gura humana superior per
coneixements o rang; tampoc no constitueix una constel·lació de
valors inviolables, com poden ser la raça, la pàtria, la religió o
una ideologia.
La televisió és una mena de fl ux d’energia i, per tant, branda una
autoritat que ens confronta públicament amb la resta de la gent.
L’anàlisi que en fa el documental constitueix una crítica de pes als
mitjans de masses com a nova autoritat. Un altre exemple, també ben
revelador i on apareix una altra actualització de l’experiment de Milgram, és
The Heist, de Derren Brown. En aquest programa, el polèmic
il·lusionista televisiu demana si serà capaç de condicionar una
persona fins al punt de fer-li cometre una il·legalitat: assaltar un
furgó blindat. Mitjançant diversos experiments, Brown selecciona,
d’entre un grup de persones voluntàries, la més mal·leable. Doncs
bé, una de les proves que empra el programa televisiu per avaluar la
mal·leabilitat (és a dir, l’obediència a l’autoritat) de les
participants és, precisament, una rèplica exacta del clàssic
experiment de Milgram.
Les participants a l’experiment original devien pensar, al cap i a
la fi, que ho estaven fent bé, que havien de fer ben feta la feina
que els havien encarregat. Que tot era pel bé de les víctimes. Qui
arribava al màxim dels 450V devia sentir que complia amb la tasca
encomanada i qui abandonava se sabia una vençuda. Fixeu-vos en
l’expressió de les poques participants de Le Jeu de la mort que
decideixen, en contra de la voluntat de la presentadora i del
públic, deixar de subministrar descàrregues elèctriques: és una
expressió de perdedora, de no haver pogut arribar al final. D’haver
tingut massa escrúpols. La realitat, ens sembla ara, és tota la
contrària: la vencedora és la vençuda. Les persones que avantposen
el seu criteri al de l’autoritat mereixen el reconeixement
d’heroïnes: són les desobedients, les que es revolten. Com diu un
altre especialista consultat a Le Jeu de la mort: “Si la història
del segle XX ens ha ensenyat alguna cosa, és a desobeir”.
Diguem No
Avui dia, la desobediència civil a l’estil de Thoreau o de Martin
Luther King constitueix una de les principals formes de lluita
social pacífica a Occident. No cal que sigui una desobediència
sistemàtica, sinó la que l’individu considera justa: “Quan una llei
és injusta, el més just és desobeir-la”, en paraules de Gandhi.
Fixem-nos que també rep el nom, ben significatiu, d’objecció de
consciència. L’oposició a una ordre que considerem injusta és una de
les mostres més clares de dignitat humana. Es reforça, a més, amb la
influència de la minoria activa sobre la majoria i aquesta
influència funciona, precisament, pel seu compromís i la seva
fermesa insubornables, també a nivell individual.
La desobediència civil es torna a plantejar com una qüestió actual
en una situació de repressions socials com les que vivim avui dia.
El nou poder donat a les policies privades, la fèrria disciplina
dels partits polítics o les accions de les PAH posen damunt la
taula, una vegada més, que ningú no pot escapolir-se de la seva
responsabilitat individual. La lliçó de Milgram cobra, així, una
actualitat radical. Esdevé desobediència civil a l’estil d’aquell
home que s’enfrontava tot sol als tancs a Tiananmen, és la
no-violència i són les vagues de fam, la lluita de la consciència
contra l’apartheid i L’homme revolté de Camus. És la dignitat de
revoltar-se.
* Article de Paco Esteve que es va publicar al Setmanari Directa
el gener de 2014.
http://www.setmanaridirecta.info/noticia/eichmann-arendt-milgram-desobediencia
