“Ningú pot donar-te la teva llibertat. Ningú pot donar-te la teva
igualtat o justícia. Pren-la”, Malcolm X (Omaha 1925-New York 1965)
Ara és el moment de plantejar-nos si volem continuar fent de comparsa
d’aquest “procés d’independència”, un procés que només ens reserva el
paper d’acompanyant del mite de la declaració d’un estat català o volem
construir els espais d’autogovern i no-dependència, construir les eines
que ens atorgaran la independència material i real que necessitem.
Fa uns dies vaig llegir aquestes declaracions de l’Oriol Junqueras
“Doneu-me 68 diputats i proclamo la independència” i em van sorgir molts
dubtes sobre el seu significat, el principal dubte és: què significa
declarar la independència?
Per alguns, declarar la independència significa això, fer una
declaració, és a dir, manifestar obertament que proclames l’”estat
català” i ja està. Llavors per art de màgia esdevens un poder sobirà
sobre tot allò present en el territori d’aquest estat.
Per altres, declarar la independència significa que els estats
(identificats) més poderosos del món et reconeixen com el poder sobirà
en el territori d’aquest “estat català”.
Per uns altres, declarar la independència significa que el govern
d’aquell moment esdevé el poder sobirà i exerceix la força per imposar
el nou ordre d’aquest “estat català” (una destacada diputada d’un partit
d’esquerres, republicà i independentista va explicar, a la persona que
escriu aquest article, un pla amb mossos d’esquadra prenen els “punts
neuràlgics de Catalunya” l’endemà del dia D).
Podríem posar molts adjectius a totes aquestes propostes de vies d’accés
a la independència. La primera via la podríem qualificar d’ingènua i de
conte de fades; la segona via és el mecanisme per esdevenir vassalls
dels interessos dels estats potència i les empreses que els controlen, o
sigui ser un protectorat; i la tercera és la via de creació d’estats
del segle XIX, amb l’inconvenient que vivim al segle XXI i tot és molt
diferent de fa 200 anys.
Arribats en aquest punt, cal preguntar-nos: i nosaltres, tots aquells i
aquelles que lluitem per construir un país des de baix i a l’esquerra,
què entenem per declarar la independència?
Al meu entendre, com a humil activista que busca des de fa anys per la
plena llibertat i justícia, la independència real, és a dir, la
no-dependència, no es declara, sinó que es construeix i s’exerceix.
La independència real passa per la creació d’estructures, eines i
instruments que assegurin la independència material de totes les
persones que viuen en aquest país. Cal construir, des de ja, espais que
assegurin l’educació, l’habitatge, la sanitat, el treball en una
economia real i productiva, mitjans de comunicació comunitaris, entre
d’altres, tot en un model de presa de decisions de democràcia directa
des de la base.
Construir tot això, construir la independència real passa per crear
estructures autònomes, estructures al marge de l’estat, que resolen i
atorguen independència material i autogovern al conjunt de persones que
vivim en aquest país.
Podem prendre molts exemples: dins de la nostra història tenim
l’experiència del Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya;
més lluny tenim la lluita del Black Panther Party que buscaven amb el
programa dels 10 punts la independència material de la comunitat negra
dels EUA (l’organització internament s’estructurava en Ministeris, com
un veritable govern); el PKK del Kurdistan que mitjançant la pràctica
del Confederalisme Democràtic i la mobilització constant tenen la
independència de facto de moltes zones del Kurdistan; l’EZLN de Chiapas
que s’autogovernen en Zones Autònomes Alliberades des del 1994 al sud de
Mèxic; i també podríem explorar experiències com Udalbiltza que amb
l’agrupació de centenars d’electes municipals d’Euskal Herria intenta
implantar estructures que resolen la independència material de molts
ciutadans.
Podem apostar per construir la independència real, com ja s’impulsa des
de diversos espais (PAH, recuperació d’empreses per part dels
treballadors en format de cooperatives, Can Batlló, Xarxes de Suport
Mutu, UPAC, entre d’altres experiències) o podem alimentar el mite de la
declaració de l’”estat català”. Un mite que només interessa mantenir a
certs sectors de la lumpenoligarquia i classes benestants d’aquest país.
Podem construir des dels barris, pobles, viles i ciutats la
independència real, aixecant colze a colze les eines que ens atorguen
autogovern popular i no-dependència material o podem jugar a fer de
comparsa d’un procés gestionat per il·lusionistes que pretenen declarar
una independència simbòlica mitjançant un estat titella del món
globalitzat.
* Article publicat a EspaiFàbrica.cat
